L’últim minut

31 de gener de 2014 0

La Vanguardia 3 de gener del 2014

L’avió que m’ha dut a casa després de passar uns dies amb la família havia d’aterrar a l’aeroport de Newark (Nova Jersey) a les 23.59 del 31 de desembre del 2013. L’últim minut de l’any, hora local. Tenia l’esperança que arribés amb un pèl de retard, passar el canvi d’any volant i així tenir una metàfora per a recordar cada cop que en un dia absurd del 2014 em senti tocant massa de peus a terra.

Però l’avió no va arribar tard. De fet, va aterrar d’hora, a tres quarts de dotze. Vam arrossegar els peus a través d’una zona comercial amb totes les persianes abaixades i els llums tancats: un decorat de pel·lícula de zombies. I vam arribar al vestíbul de les maletes al cap d’uns set o vuit minuts. Totes les cintes giratòries estaven aturades –potser els operaris esperaven l’any nou?– i només un parell de vols apareixien anunciats a les pantalles que indiquen quina cinta en vomitarà l’equipatge.

Tant la dona com jo teníem els telèfons sense bateria i cap altre rellotge a la vista. Quins canvis indiquen que és any nou? Al nostre voltant tothom mira el mòbil. Un pare i tres fills de dotze, deu i vuit anys aproximadament fan una rotllana com la d’un equip de bàsquet en temps mort, el mòbil al mig. Dos cubans fan broma: un té ganes d’anar al lavabo i l’altre li diu que canviar d’any pixant no pot ser bo; riuen i l’incontinent marxa al galop cap al senyal que diu Restrooms.

Un jove d’uns vint-i-cinc anys, ros, alt i prim, tot vestit de negre i cenyit, s’agafa a una noia d’uns vint-i-cinc anys, rossa, alta i prima, que duu uns pantalons cenyits amb un estrip just sota la natja esquerra i un barret d’ala ampla. S’aboquen al telèfon, connectat a algun canal de televisió. Al costat, una altra parella igualment jove. Ell també duu un barret d’ala ampla, jaqueta i pantalons negres, i una camisa blanca per sota de la qual sobresurten uns serrells. Són els tsitsiot del tal·lit katan propi de jueus observants. Ella duu els cabells tapats amb un mocador floral i una faldilla llarga. No miren cap rellotge: segons el calendari hebreu som al 5774 des de setembre.

Els nens comencen a comptar, 30, 29, 28…, el cubà arriba corrent i s’abraona sobre el seu company, la parella s’agafa més fort i ajunta més els caps i els jueus observants fan el suec convencional. Passen uns segons, es fa un silenci. Tic, tac, la terminal s’omple de petons i abraçades. És el senyal: han canviat els dígits als mòbils. Ens abracem i besem amb passió. Alguns passatgers trenquen el cercle íntim dels seus i miren cap a desconeguts i fan gestos amb el cap i la cara, ara alçant la barbeta i les celles, ara abaixant el front i les parpelles. Somriures. Passen quatre o cinc minuts i s’engega la cinta de les maletes i s’acaba la treva. Torna la velocitat, el soroll. A fora, els taxis esperen amb el comptador a zero. Travessem el Hudson cap a Nova York, plena de borratxos buscant taxi. Arribem a casa passada la primera hora de l’any. I ens fiquem al llit, esgotats ja

.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca