Ningú no comprèn ningú

06 de desembre de 2014 2

La Vanguardia 6 Desembre 2014

S’acostava el dia d’escriure aquest article i no tenia cap idea. És fàcil entrar en una espiral de pànic. Al capdavall, em deia, la rutina dels dies que surto al carrer és la que és (metro, despatx, classe, despatx, dinar sol, despatx, classe, biblioteca, metro, casa, sopar amb la Sara, dormir). Quants personatges puc descriure un cop ja he pentinat les botigues del barri, el gimnàs, la bugaderia, el vagó, el cementiri, i altres escenaris quotidians sense repetir-me? Quantes coses extraordinàries –exposicions, concerts, obres de teatre, conferències– puc fer en un mes? Quants encontres fortuïts em poden sorprendre en una setmana? Puc parlar dels alumnes? Dels companys del departament? I si se m’acaben els personatges? Pànic.

(Ara que ja he acabat l’article i estic repassant-lo per corregir els errors i polir les frases –menys adjectius! frases més curtes!– ara sí, em vénen tot de candidats al cap: el cambrer greixós del restaurant greixós que em fa la pilota greixosament, el conductor del metro d’ulls alienats, el conserge que no es cansa de ser simpàtic –good morning, Mr. Smith!–, la jubilada que cada matí beu te gelat i llegeix, en kindle, novel·les de la Danielle Steel, la noia que em fa el cafè al Think Coffee cada dia amb una samarreta d’ONG diferent, el captaire que a les 6 del matí es renta les mans amb un desinfectant marca Purell…).. Ara, no?

 

Però nosaltres som nosaltres

 

No pot ser que se m’acabin els personatges en una ciutat així. Presa del pànic, prenc una determinació. Que Manhattan decideixi per mi. Em col·locaré en una cantonada qualsevol, triaré una persona a l’atzar, la seguiré i ho explicaré sense jutjar. Sóc al despatx, a Broadway entre Astor Place i West 4th, un barri bulliciós i ple de gent pintoresca. Què vol dir “pintoresca”? Baixo al vestíbul, surto per la porta. Cap a la dreta o cap a l’esquerra? Astor Place o West 4th? Són aquestes cantonades “una cantonada qualsevol”? No, no ho són. Són les del costat de la feina, i totes les decisions que m’han dut a aconseguir-la (i totes les decisions que han pres durant dècades els responsables de la universitat, els arquitectes, els polítics i tothom involucrat en el fet que aquest edifici aculli els despatxos dels professors) les converteixen, almenys per a mi, en tot menys en cantonades qualssevol.

I què vol dir triar una persona a l’atzar? La primera que passi? La tercera? La cent cinquanta-dos? Però mentre penso això ja n’han passat unes quantes i no les he comptat. A més, si trio la primera, o la tercera, o la cent cinquanta- dos ja hi ha un ordre, una prioritat: estrictament parlant, és atzar? Per acabar-ho d’adobar, he baixat en aquest moment concret perquè és l’estona lliure que tinc, dins d’un horari reglat, entre classes i reunions. Atzar? Comença a ploure.

 

I sabem allò que és bo

 

Tombo a l’esquerra, que fa baixada. Al meu davant, a tres metres, hi ha una persona que camina apressada. Crec que és un home, no n’estic segur. Duu botes de neu: o bé és una dona de peus lleugerament grans o un home de peus lleugerament petits. Els texans són blaus, clàssics, podrien ser uns Levi’s, però no en veig la marca perquè duu un anorac gris que li arriba als genolls, molt gruixut, d’esquiador. I porta la caputxa posada. A mesura que la pluja s’intensifica, allarga les passes i accelera. Sembla un home, pel gest, però no vull ser sexista: potser és una dona enèrgica. En pocs minuts, la distància entre nosaltres és de 8 o 10 metres. He d’esforçar-me a no perdre’l de vista. Col·lisiono amb un venedor de paraigües, i rebo una tirallonga d’insults bellíssims amb accent del Camerun. Em disculpo, atabalat, l’ajudo a recollir els paraigües i li’n compro un: 3 dòlars.Alço el cap just a temps de veure’l girar Houston a la dreta. Corro, corro com si m’hi anés la vida. Esquivo els vianants i les punxes dels paraigües com un jugador d’handbol. I quan arribo a Houston, tothom em sembla igual. He perdut el personatge.

Torno al despatx, abúlic. Repasso les notes per la classe: aquesta setmana els estudiants havien de llegir Gasoline, del Monzó. I no seria més fàcil escriure un homenatge a l’Heribert de la novel·la i deixar- me d’històries? O immolar- me a la bonze.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca