Pablemos

21 de novembre de 2014 0

La Vanguardia 21 Novembre 2014

Ahir el diari ABC va publicar un article sobre Pablo Bustinduy Amador, titulat “Un hijo de la casta en el círculo de poder del partido de Pablo Iglesias”. L’argument de fons: és fill de l’exministra de Sanitat del darrer govern de Felipe González, Ángeles Amador. I un context: té una de les millors educacions que pot tenir un espanyol en aquest segle.

Ho diré ràpid: no crec que aquest fet desmereixi ni un pèl la seva incipient carrera política ni la seva trajectòria ideològica –més aviat, diria que la reforça–. I tampoc no crec que ni ell mateix –que és un marxista de cap a peus– discuteixi l’indiscutible; que el seu origen social, cultural i polític –la família– ha tingut un impacte determinant en el seu èxit com a ésser humà i la seva voluntat de poder. No crec que discuteixi tampoc que aquest és un problema estructural.

Però aquest no és un article de política. Vaig conèixer el Pablo Bustinduy poc després d’arribar a Nova York. Ell hi havia arribat un any abans amb la mateixa beca que jo (de la Caixa), per fer el mateix màster i doctorat (en filosofia), a la mateixa universitat (la New School for Social Research). Ens tenim calats. Venia de l’Institut d’Estudis Polítics de París, parla francès, italià, anglès i es defensa en català. I també va guanyar la beca de Caja Madrid –jo no–.

Competim pels mateixos recursos, per l’atenció dels mateixos professors i en el mateix mercat laboral. Compartim els mateixos rituals de pas, tenim el deure de llegir els mateixos llibres, i la mateixa ambició d’escriure’n. No estem d’acord en res, excepte en les ganes de discutir-ho, i l’única vegada que hem necessitat una mica d’aire entre nosaltres va ser després de la tempesta de clàssics Mourinho-Guardiola. Ara que hi penso, és el nostre únic tema tabú. (El miedo, ahí, sí cambió de bando, Pablo).

Durant 5 anys hem parlat pràcticament cada dia, fins que Podemos va esclatar. Quan ens vam conèixer, em va explicar que estava travessant una etapa de suspensió ideològica. Venia del marxisme més ortodox i francès, i estava obert a que Nova York li canviés les idees. Quan en va sortir, el seu discurs incorporava traces d’anarquisme radical americà; articles escrits sobre els immigrants il·legals que treballen a presons privatitzades per quatre rals; mercadotècnia obamiana, un viatge en cotxe per la frontera amb Mèxic; una trucada de la policia de Nova York per haver-se destacat tant al 15-M de Madrid com al Occuppy Wall Street; la traducció de llibres de l’esquerra combativa-pop del periodisme ianqui i d’assajos del filòsof francès Jacques Rancière; anys de precarietat laboral fent de traductor industrial per a organitzacions i de professor adjunt (a una universitat de batalla i a una de prestigi); i diversos capítols d’una tesi sobre la conquesta de l’espai públic.

Bustinduy partia amb avantatge, però el que té s’ho ha guanyat treballant. Llàstima que estigui equivocat en tot. Ara viu a Brussel·les, on fa de coordinador del grup parlamentari de Podemos: Pablo, la tesi.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca