Decadent Europa

18 de desembre de 2015 0

En l’any de la crisi grega, tot sembla indicar que al final hi haurà bones notícies. Informa Paul Wallace al The Economist que a principis d’any ens diran que el PIB europeu de l’any 2015 ha superat el d’abans de la crisi de 2008.

Ens ha costat vuit anys, el doble que als nord-americans. El creixement d’Europa, a més, no és cap meravella, tenint present la gegantina quantitat de diners que el Banc Central Europeu ha injectat (60.000 milions al mes, bàsicament d’actius públics), o l’abaratiment del petroli la segona meitat del 2014. I no és gens clar que la cosa vagi gaire millor, especialment perquè Alemanya, que és el nostre múscul, es pot veure afectada per la fi del creixement espectacular de les economies emergents, sobretot la Xina, que n’és el gran client. A més, ara li toca a Tsipras aplicar la part més dura de l’acord.

A la frontera oriental, hem fracassat un cop més davant Rússia. La violència a Ucraïna, ara en segon pla, ha mostrat la incapacitat dels europeus per defensar res, ofegats en burocratismes, cinismes geo­estratègics i interessos particulars, com una vulgar República Galàctica abans de Palpatin.

Putin torna a ser crupier, amb uniforme imperial, i ha trobat en Síria el vesper perfecte per les seves maquinacions, però a l’interior, Rússia està en crisi, de nou, i les sancions europees no ajuden ni a uns ni a d’altres. No hi ha alternativa en l’horitzó. Per no parlar de la covardia amb Turquia o amb el Kurdistan. O de l’antisemitisme new age dels nostres papanates.

La crisi dels refugiats s’accentuarà. De Síria, es clar, però també de la frontera sud, amb Espanya, Itàlia i Grècia al centre de l’escenari de cara la primavera, la temporada de pasteres. La reacció al terrorisme i a l’Estat Islàmic és també depriment, versió hipercolesterolèmica del Bush de 2001. No tenim discurs i quan el tenim, guanya la por. Ja hem aigualit temporalment la lliure circulació de persones: serà permanent?

A la frontera occidental, els EUA miren cap al Pacífic i el Regne Unit es planteja un referèndum per sortir de la UE que, acabi com acabi, pot donar més ales encara als euroescèptics del nord.

Les forces reaccionàries antiimmigració, antiinternacionalisme, replegades en els vells estats-nació, fills de les seves ires, guanyen pes en l’opinió pública. I el model del líder fort, inflexible, abdominal, comença a imposar-se. Fenomens com Geert Wilders als Països Baixos, o el Partit del Poble a Dinamarca, l’ascendència de Le Pen a França, amb un Sarkozy hormonat de provable fre, més el jacobinisme de dretes i esquerres dels nous partits espanyols, juguen amb les inseguretats del continent, però no ofereixen cap horitzó renovat.

No és la lenta decadència indulgent i sense hereus, com semblava fa uns anys. Les crisis s’acumulen, i ningú sembla tenir prou imaginació per entendre el canvi de paradigma. O provocar-lo. Avui, el principal enemic de la democràcia és la decadència d’Europa.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca