Fa deu anys, quan preguntaves a un polític perquè l’Estatut acabat de sortir del Parlament era tan horrorós, tan farragós, tan allunyat del que hauria d’haver estat una norma general, sempre et responien que calia fer-lo molt detallat per evitar que en l’ambigüitat pròpia dels principis generals els governs centrals hi trobessin els habituals forats per envair les competències de la Generalitat. I tots coincidien: la clau, però, és el finançament. Mentre depenguem de transferències de l’Estat, mentre no hi hagi cap garantia de compliment dels acords ni cap dic contra l’arbitrarietat, l’autonomia és un decorat. En aquell moment, l’autonomia ja era una mera delegació administrativa hormonada simbòlicament.
El mateix va passar amb el darrer acord de finançament, el del conseller Castells, el 2009. Després de sentir Iceta dient que era el millor de la història, de seguida es va veure que el resultat final, el dèficit fiscal, era el mateix de sempre. Allò que et concedien per una banda, t’ho prenien per l’altra. Cap garantia, cap dic. l’Estat mai no cediria espais de control fiscal, perquè això sí que et permetria plantejar-li una pugna. En aquell moment, l’únic espai d’autonomia que tenia la Generalitat era endeutar-se demanant diners directament als mercats. La sanitat i l’educació es pagaven a crèdit.
El pacte fiscal de Mas del 2010 va ser el darrer intent administratiu de ressuscitar l’autonomia, dissimulant que ja era morta. Mas insistia que no demanava calés, almenys al començament, sinó un marc normatiu que permetés a la Generalitat tenir marge polític per decidir prioritats i fer política fiscal. El cop de porta va ser rutinari: cedir poder fiscal era cedir poder real. Què s’ha cregut, vostè, autònom?
Quan es van tancar els mercats financers per a les autonomies, la solució del Ministeri d’Hisenda va ser el Fons de Liquiditat Autonòmic, que reproduïa l’esquema de control però el multiplicava fins al detall més ínfim. El ministeri centrifugava les retallades mentre es quedava tot el marge de despesa, i deixava la Generalitat, mes a mes, a mercè de l’arbitrarietat política. Et deixo els teus calés, i et cobro un interès. T’ofego, i com que tothom creu que la morta és viva, te’n faran responsable a tu.
El darrer episodi del FLA és només la dansa macabra sobre el cadàver de l’autonomia. Es posen condicions polítiques per poder cobrar, i es crea la figura del funcionari-delator. L’opinió pública espanyola, i alguns dels nostres polítics terceristes, ho han justificat per la declaració de sobirania del Parlament. Que la minifaldilla era massa curta, senyoria. No s’adonen que si la Constitució demana d’un procediment difícil per intervenir la Generalitat, el famós 155, és perquè el procediment evita l’arbitrarietat, i els protegeix també a ells. Catalunya posa a prova les costures democràtiques d’Espanya, i en destapa l’autoritarisme. No el crea: el destapa. De la mateixa manera que el FLA no mata l’autonomia, sinó que en profana el cadàver.