La bona fe

17 d'octubre de 2015 2

El 14 de Maig de l’any passat, la Fundació Internacional Olof Palme va convidar Allen Buchanan a fer una conferència a la UB. Buchanan és catedràtic de la universitat de Duke, a Carolina del Nord, i és un dels experts mundials en secessions. Diria que l’objectiu de la conferència era mostrar que una autoritat acadèmica desautoritzava l’independentisme català. Buchanan, però, va fer un discurs més complex, explicant quines circumstàncies podrien fer raonable una secessió en un país democràtic. Buchanan ha anat canviant d’opinió els darrers anys, i ha flexibilitzat la seva postura, com s’aprecia en el pròleg que va escriure per la darrera edició del seu llibre Secesión.

En una de les projeccions de la presentació hi apareixia l’expressió “bona fe.” Un moviment independentista en un país mínimament democràtic i en absència de violència ha de poder demostrar que ha intentat negociar de bona fe tant un encaix satisfactori en l’estat al qual pertany com, en el cas d’unilateralitat, la disposició a acordar una solució referendària.

Fa temps que penso que aquesta és l’estratègia que ha tingut el president Mas al cap durant d’aquests anys. La tríada peix al cove/estatut/pacte fiscal respon a la prova de bona fe en l’encaix, i la tríada petició de referèndum al Congrés/Llei de Consultes/procés participatiu pretén complir amb la bona fe en la solució pactada. Les eleccions del 27S, en canvi, inauguren de manera lenta i esglaonada la legitimació de la unilateralitat seguint els principis establerts en la sentència del Tribunal de la Haia sobre el cas de Kosove.

La via Mas (que, de fet, s’assembla molt al que va proposar Carles Boix al principi de tot plegat –qui, per cert, va escriure el pròleg de l’edició catalana de la sentència en qüestió, “La porta de la gàbia”, editada per Acontravent), té la virtut de deixar els poders de l’Estat en una situació molt delicada. L’Estat té dues opcions ara mateix: enrocar-se o cedir.

Cedir, en aquest context, i un cop els poders internacionals han parat atenció al debat de manera més rica en matisos que fa uns anys, només pot voler dir organitzar un referèndum vinculant. Un referèndum necessàriament desactivaria gran part de la campanya de la por perquè, acceptant-lo, a l’Estat li caldria afirmar que no boicotejaria una República Catalana a la UE, ni causaria un corralito, ni abandonaria els pensionistes. Tenint en compte que l’independentisme s’ha quedat a 80 mil vots del 50%, ¿quants dels votants d’UDC o de CSQP o del PSC votarien que sí? Només grans concessions d’autogovern podrien frenar aquests electors.

Enrocar-se només pot voler dir una escalada. La querella contra Mas, Rigau i Ortega és el principi i la suspensió formal de l’autonomia el final. El problema de l’escalada és que a cada pas la legitimació de la unilateralitat s’intensifica. No sé si tindrà èxit, però acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

Etiquetes

Darrers articles

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

  • Cerca