La democràcia és una platja

18 de juliol de 2015 0

La Vanguardia 18 juliol 2015

Si Alexis de Tocqueville volgués escriure Democràcia a Amèrica avui, enlloc del 1831, el faria anar a Jones Beach. Li recomanaria d’agafar el ferrocarril a Penn Station, al centre de Manhattan, i compartir amb les masses els 48 minuts de trajecte fins a Freeport. D’allà, un autobús el duria a l’altra banda del pont que uneix Long Island amb l’illa Jones Beach, amb prou feines un banc de sorra de 16Km, com una pinzellada llarga i estreta, que acull cada any fins a sis milions de cossos novaiorquesos disposats a torrar-se de cara l’Atlàntic. Però si insistís en anar-hi en cotxe, l’hauria de prevenir contra el dessassossec que causa contemplar les 15 mil places d’aparcament, sobretot si estan ocupades.

Instal·lats a la sorra li faria notar que els blancs són extremadament minoritaris i que hi abunden les famílies mixtes de negres i hispans. La platja és immensa però no hi ha ni un pam lliure, les puntes dels llençols XXL es toquen, i els grups s’asseuen en rotllanes irregulars de cinc, deu i fins a quinze persones. Imagino que em preguntaria pels mobles: tothom en duu. Cadires, taules, tendals, gandules, pufs, parasols, neveres, i fins i tot pipes d’aigua. S’agraeix aquest fum dolç de tabac turc, Alexis, que modera l’olor de pollastre fregit, gambes arrebossades, crema solar i marihuana. Ara alça els ulls i mira els milers de famílies pacificant-se al sol: què més hi veus, Alexis?

El poble mai no calla

“Veure-hi? Primer vull parlar del so.” D’acord. A cada rotllana hi ha un altaveu. Hi predominen els de la marca Bose, sense fils, connectats per bluetooth als mòbils, però de tant en tant encara s’hi veuen andròmines enormes, que interpreto com un exercici nostàlgic de reivindicació del radiocasset lloro. Tots els volums al límit, la sorra amortigua la vibració. Ningú, Alexis, està disposat a renunciar al seu dret individual a emetre la música de la seva preferència. Sí, Alexis, la barreja de tots els sons forma un terrabastall indesxifrable. Com la llibertat, el volum dels uns acaba on comença el volum dels altres. La ironia de la igualtat: la majoria de les cançons són, si fa o no fa, versions dels mateixos ritmes, harmonies i lletres, brother.

Se sent també la llengua d’aquest poble, barreja d’anglès, ebonics (la variant dialectal negra) i spanglish: “Quieres un tan, nigger?” “I ain tellin you no mo, nigazz is nigazz!” (“Vols crema bronzejadora, col·lega de raça afroamericana?” “No t’ho penso repetir, els negres ja som negres.”) O l’esforç pedagògic de l’àvia de la nena de cinc o sis anys que remena el cul eròticament: “Estàs fent twerking? Para immediatament! Ets massa petita per ser tan fresca!”  L’únic que no se sent és l’oceà. Ni es veu, ocult rere un skyline de parasols. Semblaria que un poble en èxode s’ha aturat un moment enmig del desert.

Control social

Veuràs que la majoria de cossos pertanyen a això que s’anomena classe obrera i que a la pràctica vol dir que són empleats dels restaurants, bars, botigues, perruqueries, tallers, aparcaments i qualsevol servei, públic o privat, que necessiti de treballadors poc qualificats. Viuen lluny de Manhattan, segurament al Bronx, a l’est i al nord de Harlem, al sud i a l’est de Brooklyn o al nord i al centre de Queens. Viuen en pisos petits de poques habitacions que a l’estiu es converteixen en forns microones. Els nens no tenen escola i els campaments són cars i duren només uns dies. Hi ha casals, però només entre setmana.

Les estadístiques diuen que les famílies no són molt estables, i això fa que s’agrupin cosins, cosins segons, veïns i falsos parents al voltant de les àvies, que ho aguanten tot i et guanyarien qualsevol baralla, verbal o física. Són elles que comanden les safates d’alumini plenes de pollastre, gambes i arròs. Són elles que trien el lloc on cal plantar el mobiliari. Són elles que vigilen que els menuts no orbitin massa lluny del nucli irradiador.

Jones Beach és resum de la democràcia americana, Alexis, el paisatge conquerit, l’esbarjo imprescindible de les masses, l’expressió dels seus límits i dels seus drets, la barreja irrefrenable, el soroll, el fum, el joc. Convivència i pau, Alexis, però per si de cas, hi és prohibit beure alcohol.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca