Me n’assebento gràcies al programa Radiolab de la ràdio pública novaiorquesa. (Si saps anglès: busca’l a internet. Si dirigeixes una ràdio: copia’n el format. És un gran programa).
Fins al 1939, quan milers dels seus joves van ser forçats a lluitar contra els nazis, els kenians vivien en reserves insalubres i treballaven com esclaus per als colons britànics que els havien robat les terres. Però a les trinxeres aliades es van contaminar de la retòrica Occidental sobre la llibertat i van creure que després de la guerra les condicions colonials millorarien i recuperarien la propietat de la terra. Ingenus.
A la tornada, un grup de veterans va organitzar-se per expulsar els colons: neix la rebel·lió mau mau i comença l’escalada. El 1952, el govern colonial declara l’estat d’emergència. En resposta, els mau mau assassinen col·laboracionistes. Fins que el 1953 maten una família blanca i la foto del llit ensangonat del seu fill de 6 anys apareix als diaris. ‘Mau mau’ es converteix en sinònim d’home del sac a tot l’imperi. Les tropes britàniques els persegueixen fins als confins boscosos i els vencen.
És la història oficial. Cap document no la negava, en part perquè quan els britànics abandonaven una colònia els destruïen. Van marxar de Kenya el 1963.
Però el 1990, l’estudiant de Princeton Caroline Elkins va trobar a Nairobi un document sobre uns “camps de detenció” on s’hi havien tancat milers de dones. Ningú no en sabia res. Va reconstruir la història amb centenars de testimonis i va anar recuperant la veritat.
Va descobrir que els britànics havien anat de poble en poble, assassinant, detenint i tancant la població en camps de concentració (800, en van crear). L’idea rectora la van tenir uns d’acadèmics: la revolta era una “malaltia a curar.” Però davant la resistència al tractament, els torturaven. Destaco per empatia les pallisses als testicles. Va durar anys. Segons Elkins, un milió i mig de persones van patir la repressió. La memòria era tota de silenci perquè els líders postcolonials havien mantingut la prohibició legal de parlar-ne.
El 2005, Elkins va publicar la troballa, però els crítics li van retreure que fataven documents. El 2009, 5.000 kenians van denunciar el govern britànic. Però faltaven les proves. Aleshores, l’historiador David Anderson va testificar que existeix un arxiu secret a Anglaterra on sospitava que podien trobar-s’hi documents. El jutge els va reclamar. L’arxiu va enviar-los 300 caixes. Tot es va confirmar.
Per què van guardar els documents? Pel que se sap, un grup de servidors públics els va salvar per conservar la memòria d’una repressió equivalent a la dels nazis o els estalinistes. Hi ha 25 quilòmetres de lleixes. Documents de 37 colònies.
La política del govern ara mateix és que abans de fer-los públics han de ser revisats i censurats. 25 diplomàtics retirats es dediquen a llegir-los i purgar-los. Trigaran dècades. Aquests 25 jubilats endormiscats entre papers porten el pes de la història a les parpelles.