Ovejero a NY: incomunicació, poesia i pragmatisme

16 d'octubre de 2015 8

Dimecres al vespre vaig anar a un acte al preciós edifici de Washington Square on s’ubica el King Juan Carlos I Center de la Universitat de Nova York (finançat per Telefónica, RENFE, ENDESA, Iberdrola, “la Caixa”, la Fundación Coca-Cola de España, entre d’altres). L’acte l’organitzava el Consulat espanyol a proposta del Centro Libre de Arte y Cultura (una associació fundada a principis d’any per Félix Ovejero, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, entre d’altres, i que va rebre el suport de Núria Amat, Javier Cercas, Ramón de España o Victoria Camps.)

L’acte consistia en un diàleg entre Félix Ovejero (professor de la Universitat de Barcelona) i Milady Báez (Vicecancellera d’educació de l’ajuntament de NY, responsable de política lingüística) per parlar de bilingüisme i model educatiu. El títol era “Barcelona i Nova York: ciutats, llengües i exclusions.” La idea, imagino, era comparar els programes bilingües espanyol/anglès de Nova York amb la immersió lingüística de Catalunya. Com és fàcil de deduïr, la imatge de Barcelona que va oferir Ovejero és contrària a la que jo percebo, encara que en comparteixi l’esperit crític (jo en criticaria d’altres coses), i així li ho vaig dir tant en la intervenció del torn de preguntes (“la ciutat que vostè explica no la reconec”) com en el pica-pica posterior, en una cordial conversa.

Va sortir tot: els cognoms catalans i castellans, les famílies assetjades per la immersió, la toxicitat consubstancial al catalanisme, la fi del cosmopolitisme, la nostàlgia de la Barcelona dels 70 i del boom iberoamericà, la ingeneria política de la Generalitat pensada per “desertitzar la cultura,” i “construir la nació,” o l’escrupulós respecte que l’Estat mostra vers la diversitat cultural i les minories catalanes i basques (amb una anècdota deliciosa sobre la concessió del Premio Nacional de Ensayo a un escriptor basc, en detriment d’Ovejero: es veu que l’assaig era en euskera, i que cap dels membres del jurat en sabia, i que els van passar un resum de 10 pàgines. A Ovejero l’escandalitza que es doni un premi així –a mi també–, perquè li sembla que la identitat està “sobrestimulada” a Espanya; a mi el que m’escandalitza és que en el jurat del premi nacional d’assaig ningú no sàpiga euskera). Diria que Ovejero signaria aquest resum.

La senyora Báez va explicar la història d’integració d’immigrans hispano-parlants a les escoles, però va entrar poc en diàleg amb Ovejero, potser per prudència. Els únics dos moments de contacte es van produir quan Báez va dir que els programes bilingües novaiorquesos tenen com a objectiu ajudar els immigrants de parla espanyola a no perdre la seva cultura i identitat. Ovejero es va sentir incòmode amb aquesta afirmació, i va provar d’explicar que el cas català és diferent perquè en primer lloc no parlem d’immigrants, i en segon lloc “la idea de identidad en España es distinta, no se corresponde con la lengua, tiene más que ver con el sexo o la clase social.”

Però el moment àlgid del contacte entre tots dos es va produir quan Ovejero va dir (en español): “Ojalá pudiéramos hablar todos una sola lengua. Pero como los derechos son importantes, hay que resignarse. Aunque hay que admitir, como ocurre con algunas lenguas indígenas en México, que no todas las lenguas pueden sobrevivir.” La senyora Báez va insistir una vegada i una altra que, tal i com ella ho veia, la diversitat lingüística era bona per principi, “una belleza en sí misma, que enriquece a todos,” va dir per cloure l’acte.

Entre els assistents, hi havia el Cònsol interí, el Sr. Juan José Herrera de la Muela. És un home simpatiquíssim –molt diplomàtic, amb perdó pel pleonasme–, delicat i ben vestit, que sempre duu una corbata de llaç impecable. Va fer una introducció a l’acte en qualitat d’organitzador. Va explicar que l’esdeveniment forma part d’una sèrie de debats que el consolat financia, “Ground for Debate,” (el primer també va versar sobre Catalunya) i que aquest (que és el segon de la sèrie) era interessant perquè el contrast entre NY i Catalunya gira entorn a tres pols: a) a Catalunya el nacionalisme és un fenomen corrent, que darrerament ha patit un gir secessionista que és molt delicat. Mentre que a NY “no prima el nacionalismo, sino sólo la community.” b) A Catalunya cal veure com la convivència és afectada degut al model educatiu, mentre que a Nova York la convivència és un objectiu a assolir. c) El marc legal: a Catalunya no es respecta “hay un incumplimento del marco legislativo”, mentre que a NY es respecta, “aunque con problemas.”

Encabat, durant el piscolabis –formatge i embotits més aviat italians–, vam tenir una llarga conversa sobre la situació catalana. Quan va mostrar alguns buits de coneixement sobre els debats que hi ha a Catalunya, li vaig fer notar que si només llegeixes premsa feta a Madrid, és difícil saber què passa. Aquest, vaig insistir, és un avantatge estratègic de l’independentisme: nosaltres sí que tenim accés a la premsa estatal, però ells no llegeixen la local. És l’únic punt que em va admetre. El seu principal argument va ser que la immersió lingüística és un atemptat contra els drets individuals i quan jo li vaig dir que la judicialització de l’educació provocava la impossibilitat de decidir políticament què cal fer –¿Con qué criterios pedagógicos decide un juez el % de classes en cada idioma?–, va admetre que potser tenia raó, però que la convivència estava esquerdada i que hi havia perill de confrontació. Em va dir que ell havia viscut a Catalunya i que, malgrat que li hagués agradat, mai no va poder aprendre català perquè tothom li parlava en castellà. I jo li vaig suggerir que la immersió justament crea un espai on l’incentiu de parlar català fa que els nens que viuen en espais monolingües castellans no tinguin aquest problema. “Ya, pero eso es monstruoso.” Insisteixo que va ser una conversa molt civilitzada, en la qual, per exemple, em va felicitar perquè el Catalan Institute of America, associació privada sense ànim de lucre que dirigeixo, ha renunciat a tota subvenció pública. “La cultura de la subvención en España es un paternalismo que mata la creatividad.” Es va oferir a promocionar els actes del Catalan Institute, em va donar la seva tarja i vam quedar que un dia aniríem a dinar plegats.

Amb qui no vaig parlar va ser amb la representant a la ciutat de Societat Civil Catalana, a qui havia conegut el dia que el President Mas va fer una conferència a Columbia. Aquell dia, va fer una pregunta sobre la immersió, va repartir fulletons de SCC, i quan li vaig preguntar si des del Catalan Institute podíem ajudar-la d’alguna manera –muntant un debat, per exemple– em va demanar que publicités unes classes de castellà que organitza amb el finançament del Ministeri d’Exteriors. Li vaig donar el meu contacte, però no m’ha escrit. Dimecres, em va semblar que era dels organitzadors del Centro Libre de Arte y Cultura.

També hi havia alguns estudiants espanyols que van fer preguntes de suport a Ovejero. I un parell de persones d’Ibero-Amèrica, una de les quals va preguntar si a Galícia la situació era la mateixa que a Catalunya. Ovejero va respondre que no coneixia bé el cas, però que a Galícia el gallec era la llengua dels pobres, mentre que a Catalunya el català era de les classes benestants. I aleshores va embrancar-se en una disquisició sobre com l’espanyol havia estat la llengua de la il·lustració i d’ascensió social, igual que el francès a França, però que en el cas espanyol, al segle XVI un 70% de la població ja el sabia, per una expansió natural, deguda a la necessitat que té la gent d’entendre’s i crear “economies de xarxa.” També va afirmar que no és tant que l’espanyol fos imposat a hispano-america (de fet, va dir, els missioners van esforçar-se a aprendre les llengües indígenes per evangelitzar millor), sinó que quan es van independentitzar, les elits il·lustrades van apostar per la llengua comú, per la llengua de la cultura del moment, i que és gràcies a això que ell pot viatjar per aquells països i entendre-s’hi.

Més enllà de la discrepància òbvia amb la diagnosi, el tractament i el punt de partida filosòfic que puc tenir amb Ovejero, que em sembla que no cal que enumeri, la sensació que em va quedar tornant a casa és d’incomunicació. Cap dels arguments que Ovejero rebatia en el seu discurs eren els meus, ni els que llegeixo o escolto a diaris, llibres o debats sobre per què som independentistes o com hem d’administrar la diversitat lingüística del país.

Aquesta és una afirmació general, que val per tot del debat independentista, però potser el punt on em sento més allunyat d’ell és en l’anàlisi que fa de la identitat.

No nego que hi hagi un sector de l’independentisme que sigui molt identitari (com en l’espanyolisme), però jo, i molta altra gent, sempre hem defensat una visió pragmatista de la independència. El pragmatisme –que és una doctrina filosòfica d’origen Nord-Americà– es fixa en les conseqüències dels actes i no pas en la seva essència, especialment quan es tracta de discutir de política. Com va dir Pierce, el fundador del corrent, “el significat d’un concepte és la suma dels seus possibles efectes sobre la conducta.” Wittgenstein, en una altra tradició, diu “No busquis el significat, busca l’ús.” És des d’aquesta perspectiva que l’independentisme pragmatista (que jo titllo de no-nacionalista) es fixa en les garanties democràtiques, en els consensos supersposats, en l’ús que es pot fer de les insitucions per al progrés, i en les conseqüències socials, culturals i econòmiques de determinats arranjaments institucionals. Aquesta és la postura no pas d’una minoria, sinó de gent com el Germà Bel, la Laia Balcells, el Carles Boix o l’Elisenda Paluzie. I crec que de manera instintiva, de bona part de la població, que és tan posmoderna i des-relligada com la majoria de societats seculars europees, i té els mateixos nacionalistes que aquestes societats, o fins i tot menys. Només així s’explica que el suposat moviment nacionalista català sigui l’únic moviment ‘nacionalista’ europeu –juntament amb l’escocès– que vol més integració europea i no pas menys, a diferència del francès, el polonès, el danès, l’alemany, o el britànic.

Fa temps que dic que només pots titllar el catalanisme de meganacionalista si penses que Catalunya no és una nació (tan incompleta i imperfecta com qualsevol altra), que es reescalfa i s’inventa una personalitat, però que si penses que és equiparable a les definicions de nació que ronden pel món, aleshores els catalans som dels pobles menys nacionalistes d’Occident. Ara: aquesta discusió és merament verbal, i per donar-li el valor pecuniari que mereix, com diria Rorty, és francament poc interessant –i fútil. Per aquest motiu, des de fa anys, pràcticament mai no faig servir les nocions de nació o d’identitat. M’interessen les coses discutibles, contrastables, reconeixibles per tothom. Per exemple, tenint present el fet empíric que Espanya és un país on hi ha minories culturals territorialitzades, ¿existeixen mecanismes de protecció que garanteixin que el punt cec de la majoria no discrimini de manera sistemàtica la minoria? Conseqüències, procediments, instruments: no pas essències. Podem discrepar sobre això, però és una discrepància que no ens xucla cap a una espiral d’incomprensió semàntica i misteris poètics.

El pragmatisme afirma la provisionalitat de tota solució, i troba en l’experimentació i l’assumpció de la possibilitat d’error el seu pols. Per aquest motiu, els procediments i l’escrupulesa democràtica són al seu cor. Malgrat que sovint m’exaspera l’esteticisme de l’independentisme, perquè hi detecto una candidesa i un mecanisme psicològic infantil, –perquè hi trobo a faltar Maquiavel o Dewey–, en defenso la part d’autoexigència que implica, la pulsió del jogo bonito. Les qüestions d’identitat les deixo per l’àmbit privat, que inclou també el relligam comunitarista, i sóc partidari de deixar que les marees del temps vagin fent la seva via. Quan parlem de política, parlem sobretot de garanties –i això val pels drets formals dels liberals tant com pels materials dels marxistes.

Tornant a la xerrada d’Ovejero, seria fàcil escriure una article dient que hi ha mala fe o voluntat de caricatura per la seva part, però em temo que en realitat simplement no ens entenem. Potser ell adapta el relat als seus interessos, però ¿puc garantir que jo no faig el mateix, encara que sigui de manera inadvertida? El punt cec de cadascú és, per definició, cec. I des de fora, m’és impossible saber quina part del seu discurs es creu sense fissures, i amb quina juga per raons estratègiques. En aquest sentit, no crec que cap dels 37 assistents que vaig comptar al pati de butaques modifiqués ni una mica la seva opinió. Potser a excepció de la senyora Báez, tot i que amb la proverbial exquisidesa dels polítics nord-americans, no va emetre cap fonema que indiqués ni una cosa ni l’altra –en sortir, això sí, ens vam intercanviar targetes–.

Aquesta profunda incomunicació, que jo diria que expressa la incomensurabilitat de les nostres posicions polítiques, potser penja de la identitat o potser penja de la biografia o potser penja dels nostres interessos particulars. No ho sé, ni crec que es pugui saber del tot, ni tampoc sé si aquestes afirmacions fan cap sentit estrictament. Per aquest motiu, el vot funciona com a garantia. El vot garanteix, d’entrada, la vigència d’un acte de fe: creiem que som lliures, en sentit fort, de prendre consciència i responsabilitzar-nos de les coses que volem. El vot, però, també és el reconeixement de la impossibilitat de la teoria per resoldre tots els problemes –per molt que discutim, en qualsevol llengua, l’Ovejero i jo no ens posarem d’acord–, i de l’acceptació, resignada o no, de la primacia de la pràctica en la política. Hi ha un moment que has de decidir, perquè la vida no espera i estem llançats al món. Ara bé: el vot també és una afirmació de la unitat, de la fraternitat. El principi moral rere les eleccions és l’acceptació de la derrota: el vot de l’altre, el vot de Félix Ovejero, em vincula tant com el meu. El vot treu de l’ostracisme la intimitat de les posicions polítiques, gira els prejudicis com un mitjó, perquè els treu de la intimitat, els treu de la contemplació teòrica, i els fa públics, els torna pràctics, i així els depura i refina.

Per això el problema principal que tinc amb Ovejero té a veure amb la negativa a acceptar la legitimitat d’un referèndum a Catalunya. Ell em parlarà de la llei, de la sobirania dels ciutadans espanyols, i em dirà que només des d’una idea tòxica de la identitat catalana puc imaginar privilegis per als catalans diferents dels espanyols. I tornarem al principi de l’espiral: jo no m’aguanto sobre la identitat –no podria descriure, fora de la poesia, quina igualtat amb mi mateix trobo entre les coses que em dic que sóc i les coses que acabo fent–, m’aguanto sobre la pragmàtica. I si sóc independentista és justament perquè estic en contra dels privilegis i veig que el resultat de l’arranjament actual és la discriminació. No et fixis en l’essència del referèndum o del poble cridat a votar –aquest és fàcilment definible des de la contingència–, sinó en l’instrument, les conseqüències, les garanties que ofereix. ¿Quina alternativa hi ha, si no? ¿Imposar un poema?

Etiquetes

Darrers articles

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

  • Cerca