Seré breu

03 de juliol de 2015 2

La Vanguardia 3 juliol 2015

L’editorial Houghton Miffin Harcourt publica cada any un llibre amb ‘els millors assajos americans’ de la premsa. Es podria fer un panteó de l’assaig només amb els editors de cada any: Talese (1987), Sontag (1992), Menand (2004), Foster Wallace (2007),  Hitchens (2010).

Aquesta mena de llibres són populars perquè la tradició de l’assaig periodístic pausat, que combina dades i fets amb reflexió i bona prosa és un gènere viu i amb prestigi al món anglo-saxó, a diferència de Catalunya, on pràcticament ha desaparegut. Des que la generació dels anys 30 va ser esborrada per la guerra i la dictadura (sense haver assolit l’esplendor), a la nostra premsa la brevetat és la norma. La notícia renuncia al context i la columna brilla si és vertical. He deixat de comptar les vegades que se m’ha dit que una bona columna defensa una sola idea.

El columnisme viu dins d’una camisa de força. Més enllà de censures, línies editorials, interessos i tota la pesca habitual, la columna es construeix sobre una ficció de seguretat. Cal escriure-la emprant els recursos retòrics que expressen amb més claredat la posició que s’hi defensa. El text se separa dels dubtes de l’autor per guanyar eficàcia.

Té avantatges: la claredat ajuda a pensar, i no només al lector. Em passa sovint que descobreixo idees que tinc perquè les he de defensar sense arestes. Hi ha coses que només s’aprenen quan les publiques, com hi ha manies que només reconeixes quan les dius en veu alta.

L’assaig, en canvi, experimenta amb els límits del pensament. Els d’un mateix, s’entén, i no només contra els altres. Hi cap una veu que es busca les contradiccions i els punts cecs a ella mateixa, encara que defensi una posició apassionadament o pretengui un retrat factual. Aquesta llibertat té un impacte bestial en la història dels països. En el detall, en la giragonsa, hi ha la comprensió.

De tant en tant, aquest periodisme sembla que repunta, com ara, però sempre hem sucumbit al tràgic destí de no tenir un mercat prou gran. Escriure llarg és car. Per fer arribar el lector al clímax, calen editors que salvin els autors d’ells mateixos i tampoc no en tenim. També la majoria de diaris digitals han optat per la columna, a 30 euros el servei. En conseqüència, la majoria d’escriptors envien textos de 30 euros. L’incentiu és publicar sovint i pensar poc. Al preu de 5 columnistes digitals diaris tindries dos assagistes en plantilla, però els assajos pensats i contextualitzats tenen un cost, i és polític. El resultat és un periodisme atrapat en les pròpies idees i cautelós amb els deutes. El peix, la cua.

La idea que no hi cap en aquest text és que les carències del nostre sentit de la llibertat brillen fins i tot en els gèneres que dominen el periodisme. La columna pot ser un crit contra el poder, o una fletxa cap a la fosca, però rarament passa de crit o d’espurna. Ens queden les excepcions, però no pretendran que matisi tant aquí. No es viu de les excepcions.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca