Vida de Walter P.

03 de gener de 2015 0

La Vanguardia 3 de gener del 2014

Tot el que sé de Walter P. hi cap en una conversa de 35 minuts. És el temps que vaig passar dins del seu taxi. ¿Quina importància té, de cara a la seva narració, que ell sabés que la conversa duraria com a màxim un trajecte de Queens a Brooklyn per l’autopista? És 31 de desembre i l’autopista va molt plena, amb prou feines ens movem: “És com un divendres, tothom corre cap algun lloc”. ¿Importa que no sabés que jo l’escriuria aquí? ¿És per descriure’l que sóc pacient i li pregunto i repregunto detalls? Si només hagués aguantat els primers dos minuts, què en sabria? “Sóc artista. Vaig ser professor de Belles Arts a la universitat de Queens. El taxi és un hobby”.

Condueix un Toyota taronja de segona mà per a una companyia de taxis a domicili de Ridgewood. Duu una gorra de camuflatge militar esparracada i ulleres de sol de corredor, Nike. Va néixer a l’Equador i va arribar a Nova York fa 37 anys. En té 58. Què vol de mi Walter P.? Una propina? Companyia? Reconeixement? La història és el souvenir perfecte: un taxista artista a Nova York. En aquesta ciutat tothom sembla expert en explicar que és més del que sembla. ¿És per aquest motiu que Walter P. diu als seus clients del taxi que, en realitat i contra tota evidència, ell no és un taxista sinó un artista? Jo, en canvi, provo de semblar només un client. Fer-te parlar, Walter P., a veure si vals una història.

Tots els hobbies de l’art

El taxi no és l’únic hobby que ha tingut. Després de fer de professor, va “decidir” establir-se pel seu compte i es va aficionar a fer de camioner: transportava mercaderies de Mèxic a Canadà. “Els viatges duraven setmanes, però feia molts diners”. Després es traslladà a la costa texana del golf de Mèxic amb els fills, mentre la dona es quedava treballant a Manhattan. Allí tenia el hobby d’arreglar cases i de buscar bones escoles pels fills. Després va tornar a Nova York, va comprar-se un Lincoln i va començar el hobby del taxi.

Però se’n va cansar i va començar a agradar-li això de viatjar a l’interior del país, comprar cotxes de segona mà, conduir-los fins a Nova York, apedaçar-ne el xassís i revendre’ls per tres vegades el preu original. Amb els estalvis, va anar-se’n a viure a Mèxic, a Mazatlán, port turístic del Pacífic, on s’entretenia fent d’interiorista. Decorava cases segons “l’estil rústic mexicà” per als nord-americans que s’hi retiren a viure la vida: “Hi ha molta llibertat, també amb la prostitució”. En va haver de marxar per culpa dels narcos, “en tenir passaport americà, em volien segrestar”. Sospira, enyorat: “Però ara hi tinc un apartament i una exposició, a Mazatlán”. Finalment, va tornar a tornar a Nova York i va recuperar al hobby del taxi, que “em cura l’angoixa i em permet tenir l’equilibri social i emocional per crear el meu art”.

La feina és la feina

Walter P. es defineix com un surrealista abstracte que intenta recuperar la tradició del blanc i negre: “els artistes l’han oblidat”. Ho toca tot, però la seva especialitat són les il·lustracions a ploma que “imiten l’aspecte d’un gravat”. L’objectiu del seu estil és que no puguis estar mai segur de si és figuratiu o no, si fa sentit o no, si hi ha una narrativa o no. Actualment té dues exposicions en marxa, la de Mazatlán i una a l’Equador, en el marc d’una retrospectiva sobre art neo-indígena, “que no és el meu estil, però no es pot dir que no”.

Ven les peces a partir de 3.000 dòlars i abans no s’acaba l’any fiscal, cada desembre, fa una donació de diverses il·lustracions a organitzacions caritatives, que les subasten per a fins benèfics. Els fa signar uns rebuts pel preu orginal de les obres. Presenta els rebuts com a prova de donacions i s’estalvia cada any “milers de dòlars” en impostos. Amb el que guanya compra cases velles, les reforma personalment i les ven. Amb els beneficis s’ha comprat un apartament a Nova York, un a Texas, el de Mèxic, i tres a Equador. És un veritable artista.

Quan arribem, m’ensenya fotos de l’obra, que no sé valorar més que per dir que no m’hi gastaria ni 10 dòlars. En una, un home té una poma en el lloc de la cama dreta i la travessa un clau. “Aquesta obra representa el meu passat, quan, a Nova York, em sentia esclau del sistema”.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca