Andreu Marquès, e.p.d.

09 de juny de 2012 2

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 9 de juny del 2012)

No tinc la més remota idea de com deu ser la vida quan has estat monjo durant 53 anys. Però sí sé que l’Andreu Marquès em va fer pensar que potser valia la pena provar-ho. Odio parlar de la mort perquè em fa sentir imbècil i perquè no he llegit mai res, per sublim que fos l’autor, que m’hagi servit ni per encarar-la ni per saber què fer amb la pèrdua d’algú que he estimat. Com que no em resigno al cinisme, però, i com que la imaginació no m’arriba per construir mons i sistemes propis, vaig estudiar filosofia. La casualitat em va dur a la Ramon Llull, i allí vaig conèixer els meus mestres. El fat ha volgut que dos d’ells morissin en un espai de només mig any. El Via al novembre, i el Marquès al juny.

Era un home bo i tenia una intel·ligència poderosa. Ara podria fer un llistat dels seus mèrits intel·lectuals, i vostès contemplarien una corrua d’adjectius bonics i sorollosos, i no hi hauria cap diferència entre aquest retrat i qualsevol altre personatge de ficció que hagi transitat les seves sinapsis. ¿Com deixar constància del lament per una mort i de l’alegria per una vida perquè el món, el meu món, vostès, en guardin ni que sigui una referència o una mica d’esperança? Tinc ganes d’agafar-los per les solapes i cridar: “Hi ha vides que han valgut la pena de ser viscudes! Jo n’he estat testimoni!” Però seria un intent ridícul: tothom és el seu centre. Sumin totes les coses bones i intel·ligents que sobre un home bo i intel·ligent es puguin pensar, afegeixin una mirada inevitable i blava, i un gest delicat i econòmic, i tindran un esbós no més imperfecte que qualsevol article que jo en pugui escriure. Hi ha vides que més val no provar d’atrapar-les en un text, corres el risc de limitar-les a les teves carències. Si els vaga, poden provar de buscar qualsevol dels seus textos i deixar-se il·luminar, tot i que molts no els trobaran perquè es va passar anys publicant sense signar.

“La presència del nihilisme a la nostra cultura,” així es titulava l’assignatura calaix de sastre que va impartir-me quan tenia 21 anys, després d’haver-me farcit el cervell de les teories contemporànies de la filosofia del llenguatge i l’hermenèutica el curs anterior. El New Age, el budisme, l’autoajuda, el psicologisme, l’economicisme, el racionalisme, el fonamentalisme, el terrorisme: amb una total tendresa descabdellava el fil de cadascuna de les ferides que s’oculten rere les estratègies de supervivència que els humans teixim endins per poder mirar-nos al mirall sense voler morir en l’acte. Ma mare acabava de morir i jo arribava a l’aula fet un mico ressacós i en sortia fet un home amb preguntes i ganes de respondre-les. Fa un any vaig voler visitar-lo, però ja estava malalt, i pràcticament, em deien, en silenci. Estimar-lo, visitar-lo, escriure-li fou un privilegi, però el silenci sempre va ser el seu gran misteri. Callo ara i en prenc el relleu per si en el futur arriba algú com ell que pugui provar de resoldre’l.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Moltes gràcies per escriure articles com aquest.

  • Adorno pensava que la por a la mort era el reflex d’una vida, la nostra, que s’assemblava massa a la mort. Que el que més por ens feia era veure en la mort la poca vida que en realitat vivíem. I que si visquéssim plenament potser ens podríem arribar a reconciliar a la mort.
    Però no sé si això consola. I si no és millor no dir res, com es diu en el text…

  • Cerca