Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els catalans dels atacs de l’Estat, que ni s’han aturat els darrers anys ni s’aturaran en el futur inmediat. Ara no recordo si va ser Joan Sales o Ramon Galí qui va dir que tota llibertat és il·lusòria si no es tenen les eines per defensar-la: la proposta de Puigdemont és lliurar les eines.
La raó per la que Puigdemont no serveix pel futur al que aspira l’independentisme no té a veure amb defectes personals de l’ex-president, sinó amb les decisions polítiques que ha pres en tot moment, però sobretot en els darrers mesos. Caldria parlar de les tries de Puigdemont a l’octubre de 2017, i també durant el seu llarg exili. Al 2017 va triar protegir l’espai polític postconvergent abans que dir la veritat al poble —que no tenien res previst ni volien aprofitar la millor oportunitat que la història ha posat mai davant d’uns polítics catalans per alliberar-nos d’Espanya— per por a què ERC els digués botiflers. Va preferir trencar la joguina que perdre-la. I durant l’exili, ha preferit de nou construir un relat per competir amb Junqueras i culpar-lo de la repressió implícitament —com quan se’l culpa de la fallida investidura del 30 de gener del 2018, com si mai s’hagués realment plantejat tornar, l’eterna promesa que mai no ha complert fins que ja no significa res. El 2018, el retorn de Puigdemont exigia una revolta popular per mantenir-lo en llibertat, i podia esdevenir la revolta que ens alcés. Per això no va tornar.
Però és més important entendre què significa el darrer pacte de legislatura amb el PSOE i allò que Junts ha renunciat a canvi de tornar a ser un actor en la governabilitat d’Espanya. El 2024, amb l’amnistia, el seu retorn estabilitza Espanya i el PSOE, i serveix per evitar tot intent de revolta.
Aquests llargs anys d’exili han servit també per ocultar la incompetència de governs i diuptacions que, en nom de la retòrica independentista, han deixat que el país es degradés fins al col·lapse. Aquesta situació és responsabilitat d’ERC darrerament, però també de Puigdemont, que ha empès el seu partit a ocultar-se rere la retòrica abrandada (per competir amb el pragmatisme d’ERC), i el mestrestant. El cas exemplar és el Hard Rock, projecte que el partit de Puigdemont, per molt que l’oculti, defensa sense fissures. És la versió costanera, del projecte de Jocs Olímpics d’Hivern, que el seu partit quan era al govern va defensar amb tot entusiasme i que s’aguanta sobre el mateix model d’empobriment de molts i d’enriquiment de pocs. El “això ja ho solucionarem quan siguem independents” ha donat tot el marge a les xarxes clientelars dels partits per explotar el país fins a empobrir-lo, omplir-lo de contractes precaris, i ara girar la població contra el boc expiatori de la immigració en comptes de l’ocupació.
Des de l’estiu passat, després d’unes eleccions generals que van donar als 7 diputats de Junts la clau de la majoria de Pedro Sánchez, Puigdemont ha aprofitat l’oportunitat per bescanviar l’amnistia a canvi de desfer-se de qualsevol compromís de mantenir oberta la impugnació de la ciutadania catalana vers l’Estat. De fet, en el que respecta a el seu espai politic, han transformat aquesta impugnació de la legitimitat espanyola en una negociació entre partits dins les regles de la Constitució espanyola.
Dit de forma més clara, el canvi de posicionament de Puigdemont significaria, si tots seguíssim el seu camí, posar fi a la insumisió dels ciutadans que creuen que els catalans no han de ser governats sense consentiment democràtic. I acceptar les regles d’un Estat disposat a governar-nos a través del xantatge, la coacció i –qüestió clau– el sotmetiment silenciós dels partits que haurien de representar aquests mateixos catalans.
En comptes de protegir les aspiracions autodeterministes de l’espai independentista català, que són consensos de mínims en totes les nacions amb consciència de ser-ho i cultura democràtica al llarg del món, Puigdemont ha decidit protegir el seu espai polític, un cop més. Junts ha passat anys d’angoixa per la seva desaparició dels governs i la governabilitat, tant al Parlament com al Congrés i també a moltes administracions locals. En conseqüència, al partit fundat per l’expresident ha pres el poder un corrent que entèn que cal donar un cop de volant i acabar amb alló que els provocava greus perjudicis econòmics i dificultats per mantenir la seva nòmina colosal de càrrecs i treballadors.
Però que Puigdemont hagi acceptat això només s’explica pel seu interés d’acabar també amb el seu exili i tornar a casa. La seva situació personal, absolutament injusta, sempre havia estat una qüestió que, com la repressió que han viscut tants altres, havia de formar part d’una resolució del conflicte que incorporés el cor de la disputa entre Catalunya i l’Estat, que és l’autodeterminació. Així és sempre en totes les resolucions de conflictes polítics al món, on la situció de victimes i represaliats és important però mai principal, i es canalitza a través de compromisos i avenços sobre el cor de la disputa política, no al marge d’aquesta.
No ha estat així en aquest cas, on Puigdemont, com també ERC i molts d’altres actors independentistes, han acceptat una amnistia que no conté cap avenç sobre les reivindicacions democràtiques dels catalans. Més encara: es pacta a canvi que els partits independentistes abandonin de fet aquestes reclamacions i tornin al marc de les demandes autonomistes, com pot ser el finançament i que es permeti parlar català al Congrès.
Tot plegat vol dir que mantenir el lideratge d’una part del moviment en mans de Puigdemont ha esdevingut part del problema, i no de la solució. És trist, perquè el president deposat il·legalment mereixeria una restitució, en nom de protegir la institució. Però ara mateix, el país necessita urgentment la construcció de nous lideratges i deixar d’estar llastats per la disputa fraticida entre Puigdemont i Junqueras, que portem sis anys arrossegant. Si Puigdemont hagués volgut fer un servei al país, aquests sis anys els hagués dedicat a formar aquest nou lideratge, a protegir-lo de les velles tendències del seu espai polític, i ha bastir una estructura a Brussel·les que fes de far per a les idees innegociables dels catalans —i hagués tornat quan ho va dir i no ho hagués promès. Però sis anys després, som amb els mateixos actors, amb les mateixes promeses incomplertes, i havent renunciat a allò innegocable pels catalans, que són menys lliures, més pobres, i amb menys eines per defensar la llibertat.
És hora de canviar. Alhora.cat
Jordi Graupera
Co-fundador d’Alhora.cat