El mal negoci (I)

01 de juny de 2012 10

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 2 de juny del 2012)

Quan vius dels diners dels altres, et relaxes i prens decisions sense massa sentit econòmic. Per això el pacte fiscal podria ser una solució per a Espanya, i es pot dir que l’independentisme no és altra cosa que un regeneracionisme actualitzat. En realitat, Espanya només es pot salvar si Catalunya en marxa o desapareix.

Les institucions espanyoles inverteixen grans esforços en compensar les seves carències identitàries. L’exemple obvi: decideixen unir totes les províncies amb el centre a través del tren d’alta velocitat per passatgers, gastant diners que no tenen, i de passada, buidant de capital humà les províncies més properes a Madrid, per tal d’assegurar-se una vertebració nacional que la realitat es resisteix a reflectir. És la seva construcció nacional. I té un cost elevadíssim no només perquè aquestes infraestructures són de luxe, sinó perquè com que no responen a cap criteri econòmic racional acaben limitant les possibilitats de créixer.

A tot això s’hi suma el dèficit fiscal, que en sí mateix és una mala política econòmica. Quan vius dels calés d’altri, les decisions que prens no són realistes, no les fiscalitzes, i ho acabes pagant. Per això les institucions espanyoles, des de les Corts fins al Banc d’Espanya, passant pel poder judicial, són un desastre: ningú no es pren seriosament la seva funció, perquè els diners, com al segle XVII, vénen de les colònies, no de la gestió eficient o de la llibertat. No és estrany que la revolució industrial passés a Catalunya i no a Castella. Més enllà del substrat tecnològic i geogràfic, quan només depens del teu esforç procures que les pedres es tornin pans. Si, en canvi, vius de l’or d’ultramar, et preocupa més gastar-lo que invertir-lo o multiplicar-lo. Passa amb tot: quan pagues el dinar amb la tarja de l’empresa, demanes llamàntol, quan et pots quedar els diners de les dietes, duus la carmanyola.

Però arriba un moment en què les males polítiques es paguen. Has gastat massa, tens una economia que no és productiva, el sistema financer no respon a cap criteri sensat, l’estructura del comerç exterior no té la menor musculatura, les regions menys desenvolupades no tenen cap instrument per aixecar-se fora de la subvenció, el sistema institucional és la cova d’Alí Babà, i la teva política és la d’un ionqui armat: ets tan dependent de les regions productives –que ho són perquè no han pogut participar de la barra lliure–, que la teva prioritat és sotmetre-les. La conseqüència més normal és la pobresa. I que el món no et cregui. És per això que Merkel es resisteix als eurobons: Madrid passaria a dependre de la solvència alemanya, i es podria deixar anar de nou.

Si Catalunya no formés part d’Espanya, o si Espanya no depengués del seu espoli, aquest problema desapareixeria. Espanya podria invertir en fer créixer la seva economia, i no la seva identitat. Dependria d’ella mateixa i de la solvència de les seves institucions. Els incentius, com diu el meu estimat Xavier Sala i Martín, funcionen.

Etiquetes

Darrers articles

Young Men’s Christian Association

El vestidor de la piscina del YMCA del carrer 14, a Manhattan, entre les 10 i les 11 del matí d’un dia feiner qualsevol, -que és la meva hora, sortint de fer classe-, és ple d’homes vells despullats. Els homes vells del YMCA passegen els seus cossos de pansa, fets d’infinites corbes i pràcticament cap […]

Decadent Catalunya

El Principat de Catalunya participa de la decadent Europa (La Vanguardia, 18/12/15) i de la decadent Espanya (idem, 12/12/15) en la seva proporció. Que els corrents polítics majoritaris a Catalunya qüestionin la base de l’statu quo no se sap si agreuja o subverteix. Podria pensar-se que Catalunya s’ha pres seriosament la seva decadència i que […]

Els servidors del tant per cent

És un home alt i calb, d’edat indeterminable. El seu rictus és tan desapassionat que no s’hi veuen els solcs de les expressions repetides i la pell té el color i la textura d’un calamar. És una cara sense memòria. Només la força de la gravetat li ha despenjat les galtes, les bosses dels ulls […]

  • Carles

    Totalment d’acord Jordi. Quan se n’adonaran els partits unionistes i, sobretot, la gent que els vota????

  • Xavier

    Per tant, “només” ens cal fer pedagogia de la bona a nivell europeu perquè se n’adonin que la nostra independència pot viabilitzar el projecte europeu evitant rèmores indesitjables com l’espanyola…

  • Carles

    Fenomenal, tens tota la raó, ja n’hi ha prou d’aquest estat colonialista que no sap gestionar ni avançar. Cap l’independència!!

  • http://www.music-area.org Jordi Artigas

    Fantàstic article. Una síntesi que ” instruye deleitando” com diuen els españols. Dels que es retallen i s´aguarden. Fins i tot en la época de internet!

  • Toni

    Jordi, un veritable exercici de síntesi, tot i que posats a trobar-hi alguna mancança, voldria recordar que ja que España -tal com tú mateix dius a l´article- està més enconada en cosir la pell de brau per tal d´acabar la nació espanyola mai finalitzada, que no pas a fer del seu territori un país digne i “pencaire”, podem fer el comentari de que mai acabaran d´atacar totes les nostres expressions culturals, llengua, costums, escola, etc … Ara bé, suposo que com l´article no ha finalitzat hi haurà espai per parlar-ne, doncs dona per I, II, III i … més.

    La meva admiració per tú, també es troba en la discrepància que de vegades tinc amb les teves participacions a les diverses tertúlies radiofòniques, en les que veritablement és d´agrair alguna veu assenyada tot i la teva edat, que estaràs amb mi, de vegades sí que és un handicap, (pija-progre Gemma Galdón), però no pas en el teu cas.

  • Rosa Maria

    Necessitem uns Líders Joves i sence perjudicis per ser Catalàns.
    Divorci Ya!!!
    Cal inicia els tràmits !!

  • claudio

    “…fer créixer la seva economia, i no la seva identitat.”

    Genial idea. ¿Hace falta esperar a la independencia para empezar a aplicarla aquí?

    Claudio: Sí, perquè la identitat nosatra és una expressió de la resistència a la voluntat empobridora de l’estat. Per nosaltres, defensar la identitat és defensar el creixement. De fet, ho fem molt poc: tradicionalment hem triat els calés abans que la senyera. I així de bé els hi ha anat a alguns, i així de malament a uns altres.

  • Carles

    Amic Artigas, “prodesse aut delectare” no és pas una dita castellana, és una dita del poeta clàssic Horaci i que els escolàstics de finals de l’edat mitjana i del Renaixement van agafar com a lema. Perdoneu l’intromissió però estareu d’acord amb mi que una idea tan bella dificilment podia ser castellana (ironia on, que no s’enfadi ningú) Gran article Georg, el Conde et tocarà el crostó al final.

  • Jordi Roset

    Sr. Graupera, si aquest fabulos article es el primer d´una serie anomenada “El mal negoci”, em poso a la seva disposició com a membre del CCN (Cercle Català de Negocis) per a fer-li arribar un seguit de dades i estudis realitzats per experts economistes de la nostra associació a partir dels que podra veure encara mes “El mal negoci” que es Espanya per a Catalunya.

    Pot comunicarse amb mi per twitter @rosetjordi.

  • Pingback: Segur que retallem on toca? - Ara.cat()

  • Cerca