(article publicat a La Vanguardia del dissabte 2 de juny del 2012)

Quan vius dels diners dels altres, et relaxes i prens decisions sense massa sentit econòmic. Per això el pacte fiscal podria ser una solució per a Espanya, i es pot dir que l’independentisme no és altra cosa que un regeneracionisme actualitzat. En realitat, Espanya només es pot salvar si Catalunya en marxa o desapareix.

Les institucions espanyoles inverteixen grans esforços en compensar les seves carències identitàries. L’exemple obvi: decideixen unir totes les províncies amb el centre a través del tren d’alta velocitat per passatgers, gastant diners que no tenen, i de passada, buidant de capital humà les províncies més properes a Madrid, per tal d’assegurar-se una vertebració nacional que la realitat es resisteix a reflectir. És la seva construcció nacional. I té un cost elevadíssim no només perquè aquestes infraestructures són de luxe, sinó perquè com que no responen a cap criteri econòmic racional acaben limitant les possibilitats de créixer.

A tot això s’hi suma el dèficit fiscal, que en sí mateix és una mala política econòmica. Quan vius dels calés d’altri, les decisions que prens no són realistes, no les fiscalitzes, i ho acabes pagant. Per això les institucions espanyoles, des de les Corts fins al Banc d’Espanya, passant pel poder judicial, són un desastre: ningú no es pren seriosament la seva funció, perquè els diners, com al segle XVII, vénen de les colònies, no de la gestió eficient o de la llibertat. No és estrany que la revolució industrial passés a Catalunya i no a Castella. Més enllà del substrat tecnològic i geogràfic, quan només depens del teu esforç procures que les pedres es tornin pans. Si, en canvi, vius de l’or d’ultramar, et preocupa més gastar-lo que invertir-lo o multiplicar-lo. Passa amb tot: quan pagues el dinar amb la tarja de l’empresa, demanes llamàntol, quan et pots quedar els diners de les dietes, duus la carmanyola.

Però arriba un moment en què les males polítiques es paguen. Has gastat massa, tens una economia que no és productiva, el sistema financer no respon a cap criteri sensat, l’estructura del comerç exterior no té la menor musculatura, les regions menys desenvolupades no tenen cap instrument per aixecar-se fora de la subvenció, el sistema institucional és la cova d’Alí Babà, i la teva política és la d’un ionqui armat: ets tan dependent de les regions productives –que ho són perquè no han pogut participar de la barra lliure–, que la teva prioritat és sotmetre-les. La conseqüència més normal és la pobresa. I que el món no et cregui. És per això que Merkel es resisteix als eurobons: Madrid passaria a dependre de la solvència alemanya, i es podria deixar anar de nou.

Si Catalunya no formés part d’Espanya, o si Espanya no depengués del seu espoli, aquest problema desapareixeria. Espanya podria invertir en fer créixer la seva economia, i no la seva identitat. Dependria d’ella mateixa i de la solvència de les seves institucions. Els incentius, com diu el meu estimat Xavier Sala i Martín, funcionen.