Novaiorquesos (11): Andy

25 de maig de 2012 3

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 26 de Maig del 2012)

A la cinquena planta d’un edifici del carrer 32, a tocar de la sisena avinguda, al bell mig de Korea Way, hi ha la sastreria Saint Laurie. La va fundar al 1913 Samuel Kozinsky, un immigrant jueu polonès, a l’aleshores districte industrial de Williamsburg, Brooklyn. Feia pantalons per obrers. Més endavant, el seu fill va especialitzar-se en trajos i just després del crack del 29 va moure el taller a Manhattan. Durant la Segona Guerra Mundial manufacturaven uniformes per a oficials de l’exèrcit americà, i quan el nét del fundador, l’Andrew Kozin (ja amb el cognom americanitzat), va heretar el negoci a finals dels setanta, els financers i els dandys n’eren els principals clients.

Si el deixes parlar, l’Andy t’explica la història dels Estats Units a través dels canvis en la manera de vestir, no sense una certa amargor: ”vam sobreviure a la revolució cultural dels 60 i la popularització de les jaquetes Nehru.” Però els 90 van acabar amb l’última botiga a peu de carrer: “la moda informal de Sillicon Valley va tancar la de Park Avenue.” Les Nehru són aquestes jaquetes sense solapes, amb el coll un pèl més alt que el mao, amb molts botons. Són la versió curta de l’achkan, la levita per sota els genolls típica del Sud-est asiàtic que es veu als pakis de Barcelona. Deuen el nom a Jawaharlal Nehru, primer ministre de l’Índia del 1947 al 1964, qui per cert mai no en va dur, de jaquetes Nehru. Qui sí les va vestir, segons la Wikipedia, són els Beatles a la portada del Sgt. Pepper’s, tot i que més aviat semblen uniformes militars o de circ. Al principi es van atribuir al dissenyador mexicà Manuel Cuevas, però anys més tard Paul McCartney va dir que les van fer als tallers M. Berman de Londres, especialistes en vestuaris teatrals.

La referència teatral no és gratuïta. Avui, el negoci principal de Saint Laurie és Broadway, les sèries i el cinema: des del musical Jersey Boys, ambientat als 60, fins a la versió teatral del Mercader de Venècia d’Al Pacino; des de The Soprano’s fins a Boardwalk Empire; des de Revolutionary Road fins a The Sorcerer’s Apprentice. L’Andy no para de xerrar: “Leonardo DiCaprio no se sap fer el nus de la corbata, deu ser un mandrós, però en persona és molt més carismàtic que Obama.

Tres lliçons d’americanisme. Una: “Després d’estudiar periodisme a Chicago, vaig haver de triar entre explicar la història de l’empresa familiar, o salvar-la.” Dues: “Els xicots de Goldman Sachs són els que més butxaques volen a l’interior de la jaqueta. No saben vestir.” I tres: “Ara que els xinesos fan trajos, els joves us penseu que es pot vestir bé per 300 dòlars. Des del meu avi, un bon trajo a mida sempre ha costat el mateix: una setmana de salari”. “Sr. Kozin –li dic–, jo no guanyo en una setmana el preu dels seus trajos.” Sospira. “És la crisi. Disculpa’m, no ho hauria d’haver mencionat.” I passa la resta del temps parlant d’una empresa de Sabadell que proveïa de teixits al seu avi i que ja no existeix.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Quin article més extraordinari!!!, el felicito, em recorda a mi i els jueus pelleters al voltant del carrer 40.

    Vestir sempre ha estat car, hi ha unes pàgines de la Cartoixa de Parma que ho expliquen de manera magistral.

    Jo ho fet a l’inrevés, intento salvar la meva empresa explicant-la.

    Felicitats.

  • Espero que l’últim “fitting” anés bé i ja tinguis el trajo llest. Vestir a Al Pacino, com l’escena de l’hotel a la deliciosa “Esencia de mujer”, ha de ser el somni de qualsevol sastre…

  • Felicitats, m’ha agradat molt l’article.

    Salutacions

  • Cerca