Present indicatiu

19 d'octubre de 2012 7

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 20 d’Octubre del 2012)

Les advertències sobre les misèries que patiríem en un estat català que l’Alícia Sánchez-Camacho i companyia expliquen amb tanta cura són, en realitat, la descripció més exacta del present que he sentit en dècades.

Diu Sánchez-Camacho que en un estat català els títols universitaris no tindrien cap valor. La veritat és que avui els títols universitaris espanyols no tenen gaire valor, sobretot fora d’Espanya. Que ho expliqui als enginyers d’obres públiques, la majoria a l’atur, que no poden buscar feina a l’estranger si no és de paletes perquè l’estat és incapaç de convalidar-ne el valor tècnic. O reflexionem un instant sobre el fet que en el nou sistema Bolonya, Espanya ha triat tenir graus de 4 anys, enlloc de 3 com a la resta d’Europa, perquè prefereix convergir amb el mercat universitari llatinoamericà, dificultant així la mobilitat i acreditació dels estudiants espanyols a Europa i dels estudiants europeus a Espanya.

Diu Sànchez-Camacho que el projecte de l’arc mediterrani no es podria dur a terme. Quin projecte? Si es refereix al corredor mediterrani o a la connexió amb Europa cal dir que la principal raó per la qual no hi ha corredor ni bones carreteres és, precisament, la negligència de l’Estat. En particular, el PP i el PSOE fa poques setmanes van votar al Parlament Europeu a favor de prioritzar el corredor central contra l’opinió de les institucions europees, que, en estricte ús de la racionalitat, prefereixen el mediterrani per aprofitar-ne els ports.

Diu Sànchez-Camacho que ens allunyaríem dels nostres germans valencians i aragonesos. El present, però, és tossut: és el Partit Popular qui, contravenint tota raonabilitat científica, ha impulsat al País Valencià i a l’Aragó les denominacions valencià i aragonès oriental per així allunyar les variants de la llengua que compartim amb els nostres germans, i qui, fa només unes hores, ha impulsat la denominació ‘llengua oficial diferent del castellà’ per referir-se a la llengua que es parla a les Balears, on s’ha anunciat un decret per acabar amb la immersió a l’escola.

Diu Sànchez-Camacho que hi hauria aranzels. Bé, ja hi són. A casa en diem peatges. Per anar de Catalunya a la resta d’Espanya, per plaer o negocis, cal pagar un aranzel, cosa que entre d’altres comunitats autònomes no passa. Fa tot just uns dies, a més, vam saber que l’Estat planeja augmentar les taxes que paguen els ports, bàsicament Barcelona i Tarragona: vet aquí un aranzel de facto sobre les exportacions i importacions.

Diu Sànchez-Camacho que els pagesos es quedarien sense les subvencions de la UE, però no diu que avui, a diferència de la resta d’Espanya, Catalunya és contribuent neta a la UE, i no pas receptora.

I per acabar, no sé si Sánchez-Camacho, però s’amenaça amb el boicot a les empreses catalanes. Tres paraules: Gas Natural Endesa. O per dir-ho amb una expressió més poètica: abans alemanya que catalana.

Des d’aquest humil racó: infinites gràcies.

 

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Com sempre genial, gràcies per la teva contribució q ajuda a desemascarar tots aquests fachendes.

  • Pingback: Jordi Graupera » » Present indicatiu | Humbert.Cat()

  • Josep M

    I espera, que dilluns, una vegada acabade les eleccions de Galicia i Pais Basc, comença la mare de totes les batalles. Ens en sentirem encara de l’alçada d’un campanar

  • Marcel·lí Enrich

    Es pot dir més alt, però no més clar. Ho llegirà l’Alicia. Dic jo, no em crec que entre la dreta catalana més cavernària no hi hagi dos dits de front. Sense anar a Centre Cta de Negocis, avui en Miquel Puig al diari ARA rebla el clau amb el dèficit fiscal. Què els impulsa a negar l’evidència?

  • Nom

    Hey, i ha estat el ministre d’exteriors el que ha dit que Espanya s’oposaria a l’entrada d’una hipotètica república catalana a la UE, qui posa fronteres, doncs?

  • La opinió que dones al voltant dels títols de 3 o 4 anys requeriria matisar-la. Abans del canvi havia diplomatures de tres anys i llicenciatures de quatre. Amb la suposada revolució bolonyesa ara són tot graus uniformes de quatre. Els canvis introduïts que anunciaven més flexibilitat per a les universitats, entre d’altres: més competitivitat, més diversitat de títols i més llibertat d’itineraris acadèmics per a postgraus i màsters, ha esdevingut un argument Lampedusià (tot canvia per a continuar igual). Pel que fa a la durada dels estudis ha mancat flexibilitat en el disseny dels nous plans d’estudis: havia diplomatures de tres anys que podien haver continuat igual, havia llicenciatures de cinc anys que podien haver-se reduït a quatre i havia diplomatures de tres anys que no s’entenia perquè no eren de quatre. La decadència universitària a la que al•ludeixes és fruit de molts factors; ara que has esmentat el procés Bolonya crec mereix que escriguis una o dos columnes i no pas un reduït (i reduccionista) paràgraf condimentat amb elements de personatges polítics. La teva visió des de USA pot ser interessant.

  • AlbertJ

    Però, mentrestant, vinga a parlar d’aquesta dona i fer-li propaganda.

    No hi perdeu més el temps, cal invertir-lo en positiu.

    D’aquesta dona, com d’en Mourinho, si no se’n parla, es moren d’inanició perquè sempre busquen ser al centre de les converses, sense importar perquè.

  • Cerca