En resposta al professor Granell (de Vicenç Aparicio)

29 de setembre de 2013 25

(L’admirat Vicenç Aparicio ha tingut l’amabilitat de fer aquest text de resposta a l’entrevista al professor Granell publicada a El País i li he demanat permís per penjar-la en aquest blog: podeu compartir-la tant com vulgueu, citant l’autor, que és ell, no jo.)

En resposta al professor Granell.

En l’entrevista que es publica a El País el professor Granell fa diverses afirmacions sobre una eventual independència de Catalunya que, per la seva contundència, difícilment passen desapercebudes al lector.

  1. Catalunya i la Unió Europea.

És difícil saber què succeirà amb la Unió Europea si Catalunya esdevé un estat independent perquè no hi ha cap precedent d’una secessió d’un territori d’un estat membre que formi part de la Unió.

La Convenció de Viena, de 1978, sobre successió d’estat en matèria de tractats només s’aplica en defecte d’allò que prevegi la pròpia organització, en aquest cas, la Unió Europea. I aquí, cada organització internacional té els seus propis criteris. Per exemple, per formar part de les Nacions Unides cal sol·licitar-ne l’accés, si bé hi ha hagut una excepció, quan Síria es va escindir de la República Àrab Unida l’any 1961, de la qual formava part amb Egipte. Aleshores va ser admesa automàticament a les Nacions Unides. Altres organitzacions internacionals accepten l’admissió directa si es compleixen certes condicions (com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional), i d’altres no posen cap mena de condicions per l’admissió directa (com la Unió Postal Internacional i l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica). Les solucions son, doncs, diverses i depenen de cada organització internacional.

Davant el silenci dels tractats, una tesi que podríem anomenar contractualista, i que sembla que és la que manté la Comissió de la UE quan s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió, sosté que, en tant que Catalunya esdevindria un nou estat que no seria part en els tractats comunitaris, hauria de sol·licitar la seva admissió. Aquesta és la tesi que també sosté el professor Granell.

Ara bé, en aquest cas cal advertir que l’expulsió automàtica de la Unió Europea només tindria lloc un cop Catalunya fos reconeguda com a estat independent; altrament, és a dir si la resta d’estats membres segueixen reconeixent la sobirania espanyola sobre el territori i la població de Catalunya, no podria donar-se aquesta “expulsió”. És més, per tal que Espanya pogués expulsar de la Unió Europea una Catalunya que no ha estat reconeguda com a estat independent per la resta d’estats, hauria de modificar els tractats per excloure el territori de Catalunya de la seva aplicació, cosa que requereix la unanimitat dels estats membres. Així doncs, fins i tot seguint la doctrina que sembla mantenir la Comissió Europea, el no reconeixement de Catalunya com a estat i la seva expulsió de la Unió Europea son realitats incompatibles.

Tampoc seria necessari endegar un procés d’adhesió que es perllongués en el temps. En la mesura que una Catalunya independent compliria tots els criteris de Copenhagen, mitjançant una decisió en el si del Consell Europeu (reunió dels caps d’Estat i de govern dels estats membres), que hauria de ser unànime, adoptada el mateix dia d’efectes de la independència, es podria acordar l’adhesió de Catalunya a la Unió Europea.

Altres autors defensen una tesi, que podríem anomenar institucionalista, segons la qual amb la secessió d’una part d’un estat membre es produeix una ampliació interna de la Unió Europea, de manera que, en cas d’independència, Catalunya romandria dins de la Unió Europea, si bé s’hauria d’iniciar una negociació amb la resta dels estats membres per modificar els tractats en els seus aspectes institucionals. La idea de fons és que la Unió Europea és més que una organització internacional; es tracta d’una confederació o federació d’estats, amb disposicions que no només s’apliquen als estats membres, sinó que també son d’aplicació directa als particulars.

En termes similars, en un dictamen del professor Roland Vaubel, entén que la solució que resulta compatible amb les finalitats d’integració de la Unió Europea, és l’aplicació de l’article 34 de la Convenció de Viena, segons el qual ambdós estats, tan Espanya com Catalunya seguirien essent membres de la Unió Europea.

Enmig d’aquestes, s’han plantejat altres opcions, que també son compatibles amb els tractats, com la que es formula en el dictamen del professor Graham Avery per encàrrec del Parlament Britànic. Segons aquesta proposta, es produiria una situació transitòria en la qual el Regne Unit mantindria la sobirania nominal sobre Escòcia, mentre Escòcia negociaria amb la resta d’estats membres la reforma dels tractats i, un cop aquesta tingués lloc, es produiria la independència formal d’escòcia.

Així doncs, no hi ha obstacles jurídics que impedeixin que Catalunya romangui dins la Unió Europea en cas d’independència. En darrer terme, dependrà de la voluntat política dels autors.

En qualsevol cas, també és bo recordar-ho, una Catalunya independent podria accedir al mercat comú fins i tot si no fos membre de la Unió Europea. En aquest sentit, Catalunya podria signar amb la Unió Europea un tractat comercial bilateral, que, d’acord amb el que es preveu als articles 207 i 218 TFUE, no requereix la unanimitat de vots en el Consell de la UE per la seva aprovació, sinó la majoria qualificada. No hi ha obstacle jurídic per tal que aquest tractat comercial abasti les 4 llibertats comunitàries: la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i treballadors.

  1. Catalunya i l’euro.

Poc puc afegir a allò que ja ha escrit el professor Jordi Galí. Una Catalunya independent pot adoptar l’euro com a moneda pròpia, i les entitats financeres que operen a Catalunya podrien accedir a la liquiditat del Banc Central Europeu a través de les seves sucursals obertes en estats de l’Eurozona, ja que, d’acord amb la documentació general sobre els instruments i els procediments de política monetària de l’Eurosistema, publicada pel BCE, complirien amb els requeriments per ser “entitats de contrapartida”; en concret, estar subjectes al sistema de reserves mínimes, ser solvents i complir amb els requisits establerts pel BCE.

També podria encunyar monedes d’euro pròpies, i les entitats financeres que operen a Catalunya accedir directament a la liquiditat del BCE (sense haver-ho de fer a través de les seves sucursals), si Catalunya signa un acord monetari amb la Unió Europea, com els que aquesta té ja signats amb Mònaco, San Marino, El Vaticà i Andorra.

Diu el professor Granell que si Catalunya abandonés l’euro i tingués moneda pròpia “estaríamos condenados a la devaluación”. No s’entén aquesta conclusió quan Catalunya és una economia netament exportadora. En el següent gràfic, amb dades extretes de l’INE i de la base de dades trimestral del comerç interregional de béns C-interreg, es veu, en dades anuals, l’evolució de la balança comercial exterior de Catalunya i d’Espanya, en proporció al PIB.

A diferència d’Espanya, Catalunya és una economia exportadora neta i, davant una sortida de l’euro, no es veu per què hauria de devaluar si amb el tipus de canvi actual ja és competitiva.

  1. Catalunya i els deutes del regne d’Espanya.

Diu el professor Granell: “[N]o se puede decir, como hace algún ilustre colega, que la deuda es del Reino de España y que nos desentenderíamos. Entrar en el mundo sin reconocer las deudas como parte de España y las propias es incorporarse con muy mal pie en el sistema internacional. Si se entrara en esa dinámica no sé si podríamos subir pensiones o luchar contra la crisis como nos prometen”.

Cal partir de la premissa que si una Catalunya independent no és reconeguda com a estat per Espanya, tampoc pot succeir el regne d’Espanya en la seva posició deutora. Per tal que pugui haver-hi successió en els deutes cal un acord entre l’estat predecessor i l’estat secessionat, i d’aquest acord, que és un autèntic tractat internacional, només en poden ser part els subjectes de dret internacional, això és, estats o organitzacions internacionals. En defecte d’acord, no és que Catalunya es desentengui dels deutes d’Espanya, sinó que l’únic obligat per aquests deutes enfront els seus creditors és el regne d’Espanya.

Nota addicional:

La Convenció de Viena, de 1983, sobre successió d’estats en matèria de béns, arxius i deutes de l’estat, que està cridada a regular aquesta qüestió, no ha entrat en vigor perquè no ha estat ratificada pel suficient nombre d’estats. En tot cas, convé destacar que no és d’aplicació a tots els deutes, sinó a aquells que estan contrets amb subjectes de dret internacional (no amb particulars). El principi pel qual opta l’esmentada convenció (que, insistim, no està en vigor), és que els deutes de l’estat predecessor passen a l’estat successor en una proporció equitativa, tenint en compte els béns, drets i interessos que passen a l’estat successor en relació amb el deute de l’estat. Així doncs, el criteri de repartiment no seria ni el PIB (19%) ni la població (16%), sinó la proporció de béns, drets i interessos que passen a Catalunya. Els béns que passarien a Catalunya serien els béns immobles (edificis, infraestructures) ubicats al territori de Catalunya, els béns mobles vinculats a aquests, i els béns mobles i immobles situats fora de Catalunya “en una proporció equitativa”. Assumint que només passarien a Catalunya els béns situats a Catalunya, el criteri de repartiment que millor s’adequaria a la Convenció de Viena del 1983 seria el percentatge d’inversions executades a Catalunya en els últims anys.

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Pingback: En resposta al professor Granell (de Vicenç Aparicio) | Humbert.Cat()

  • Pingback: Enric I. Canela » Blog Archive » Si ens independitzem de ben segur que romandrem al sistema solar()

  • Joan

    IN CON TES TA BLE
    D’una pulcritut i claredat envejables, com les que esmercem en tot el procés.
    ´
    Gràcies.

    Joan

  • Antoni Colomer

    Grácies Sr. Aparicio per l’article.
    Si jo no tingués una opinió formada sobre el tema, que la tinc, el que més em cridaria l’atenció es la recorrent manca de rigor formal dels que argumenten en contra de l’independéncia.
    Que s’ho facin mirar.

  • roser galí izard

    Gràcies
    Els arguments són sòlids a nivell legislatiu, i això tranquilitza.
    Ara cal que es compleixi la frase “En darrer terme, dependrà de la voluntat política dels autors”. Estem teixint les aliances que calen?

  • Manel

    Quan ajudareu als pobres que hem estat treballant a Roquetes
    Els explotadors de sempre estan tornan a Tortosa i s’aprofiten dels que estem intentant viure i molts ….
    S.O.S…..

  • Manel

    Em queden 80 Euros 2 crios i una dona molt malalta.
    S.O.S
    i l’actual alcalde de E R C cobrant dinrs del poble +de 3000 euros al mes I ningú fa res…..SOS

  • Les opcions d’Europa en el cas d’esdevenir Catalunya un nou Estat semblen diverses i és bo estudiar-les. Políticament, amb l’acord o no d’Espanya, el que ha de fer Catalunya és celebrar el referendum, vinculant ou no. I segons els seus resultats tindrem les reaccions d’Espanya i d’Europa en un sentit deviolència (no exclosa per part d’Espanya) o de negociació!amb el suport d’Europa)

  • Rafael Beneyto Alós

    Tot passa, en qualsevol cas, per la negociació o, si es creu possible però no desitjable, per la lluita. Les lleis son molt lliures de ser interpretades però només aquells que tenen el mandat de fer-les complir son els que poden
    negociar la seva aplicació.
    Els sentiments no son tot, la ro amb les lleis i la negociació també son extremadament importants

  • Fernando Perreau de Pinninck

    Una precisió: l’article 52 del Tractat de la Unió Europea (TUE) estableix quins son els Estats membres, i entre aquests no figura un posible Estat Català. Doncs automàticament caldria una revisió dels Tractats per que un Estat Català esdevingués membre de la UE. L’article 49 del TUE diu que per admetre un nou Estat cal l’unanimitat dels Estats Membres i la ratificació de tots els Estats Membres actuals, doncs també el Regne d’Espanya.

  • DesDeLondres

    Si, molt be la resposta. Encerta molts punts i true rao al professor Granell en alguns aspectes…

    …menys en el mes important. Per mes q s’adopti l’euro, es pugui seguir fent vida normal, etcetera, l’estatus d’un nou estat seria el mateix q el q te ara mateix Kosovo. I es una broma q no fa gaire gracia!

  • pere ribera

    Molt bona resposta, però no oblidem tampoc l’article del catedràtic Joaquim Muns, al suplement “Dinero” de La Vanguardia, d’ahir, tant o més contundent que el professor Granell, i en idèntica linea. I crec que hi ha un punt clau que sobre el que no hi poden haver dubtes: la possibilitat o no d’accedir a la liquiditat del Banc Central Europeu. Aparicia/Galí semblen tenir clar que les entitats financeres que operin a Catalunya podrien hi podran accedir a traves de les seves sucursals obertes en estats de la eurozona; en canvi, Muns nega aquesta possibilitat, absolutament determinant alhora de plantejar-nos la viabilitat financera d’una Catalunya independent.

  • Bernat Clotet

    L´autor díu: “per tal que Espanya pogués expulsar de la Unió Europea una Catalunya que no ha estat reconeguda com a estat independent per la resta d’estat”. Això és un error. Espanya no expulsaria a ningún de la UE. Catalunya s´autoexpulsaria ella mateixa. La subrogació entre estats no es posible aqui. Espanya no desapareixerà del mapa, mantindrá les 4 caract. que te un Estat: territori, població, govern i sobiranía. Qui va signar el tractat amb la UE? Espanya o Catalunya? Espanya, oi? Una Catalunya independent farà el seu camí a la UE, i no precisament en 24h com va dir el Pres. Mas l´any passat a TV3.

  • David

    Company Manel, precisament volem un estat independent perquè tu puguis tenir més oportunitats i serveis i depenguem de nosaltres mateixos per fer les polítiques necessàries per sortir d’aquesta crisi. En el tema del sou del alcalde de la teva ciutat no els cobra per ser de ERC si no per ser alcalde i si fos del PP els cobraria igual…

  • Javier

    Llevat d’error, la Convenció de Viena de 1978 no ha estat ratificada per Espanya ni cap país de la Unió Europea (excepte Croàcia). Si en el segon pàrraf comencem citant una normativa que no és aplicable, la solidesa de l’article cau sola.
    I, vaja, s’estarà d’acord o no amb el que diu el sr.Granell, però és una autoritat en la matèria. Més val analitzar el que diu i no fer contestacions a tota pressa.

    Resposta de JG: Diria que l’autor usa la del 78 precisament per dir que no hi ha un procediment universal, sinó que cada organització té el seu, inclosa la UE i d’altres, i per tant, és irrellevant si està signada o no, perquè en l’argument que fa servir, l’última paraula és de la UE, ONU, et al. i no pas el tractat; no us sembla? I diria també que l’autor fa exactament això que vós demaneu en la segona frase del vostre comentari. Moltes gràcies.

  • Javier

    Accepto el contingut de la vostra resposta, però continuo opinant que es dóna la impressió de que la Convenció de Viena del 1978 és d’aplicació, ni que sigui subsidiàriament, la qual cosa es presta a confusió.
    D’altra banda, com ha posat de manifest un altre comentari, Espanya no pot expulsar Catalunya de la Unió Europea, sigui reconeguda o no com a Estat.

  • Pingback: Tiempo de reflexión (y datos) | Maven Trap()

  • Pingback: Resposta al pobre professor Granell | Cathalonia()

  • Vicenç Aparicio

    Gràcies per tots els comentaris i perdó per respondre’ls amb tant retard.

    @Fernando Perreau de Pinninck:

    En efecte, l’article 52 TUE enumera els diferents estats membres i, entre ells, no es troba Catalunya. Els autors que defensen la via de l’ampliació interna assimilen aquesta situació amb la creació del cantó del Jura dins la Confederació Helvètica (que en realitat és una Federació). Ho explica l’article enllaçat. L’any 74 es va dur a terme un referendum al Jura, que aleshores formava part del cantó de Berna, preguntant si volien constituir un nou cantó, i va guanyar el sí. L’any 77 el poble del Jura aprova la seva Constitució i esdevenen un estat, però la reforma de la Constitució Suïssa no va tenir lloc fins el 79, quan el cantó del Jura s’incorpora a la Confederació. Doncs bé, entre la victòria del sí al referendum, passant per l’aprovació de la constitució cantonal, i la modificació de la Constitució confederal, el Jura va seguir formant part de la Confederació Helvètica. No es va produir una expulsió del Jura pel fet de declarar-se estat, malgrat no aparèixer a la Constitució de la Confederació Helvètica. Així doncs, segons aquesta tesis (minoritària, tot s’ha de dir), entre la declaració d’independència de Catalunya i la reforma dels tratats es seguiria aplicant l’aquis comunitari a Catalunya (encara que no participés en les institucions).

    Segons Vaubel, el que es produeix és una successió d’estats on Espanya, però també Catalunya, succeeixen en els tractats de la Unió el Regne d’Espanya.

    El punt en comú d’aquests autors (i d’altres, com Kai-Olaf Lang) és que l’article 49 TUE NO és d’aplicació en cas de secessió de part del territori d’un estat membre, perquè el procediment resulta inadequat (les condicions d’admissió, per definició, es compleixen) i perquè l’efecte expulsió que se’n derivaria seria contrari als principis, finalitats i valors de l’article 4 TUE, i al principi d’efecte directe que mantè el TJUE des de la seva sentència del cas van Gend en Loos, de l’any 62, segons el qual el dret comunitari no només obliga als estats, sino que també contitueix un patrimoni dels particulars, que el poden invocar directament.

    Destaquen també aquesta autors la contradicció que suposaria que, per aplicar l’article 49 TUE a l’estat secessionat, aquest quedés expulsat de la UE, mentre que, d’acord amb l’article 50 TUE, un estat que volgués abandonar la UE hauria d’esperar un periode transitori de 2 anys, d’on extreuen que la finalitat dels tractats és donar continuïtat a la Unió.

  • Vicenç Aparicio

    @Bernat Clotet

    “Catalunya s’autoexpulsaria ella mateixa” si assumeixes que és d’aplicació l’article 49 TUE, cosa que no és, ni molt menys, pacífica. Si assumeixes que hi ha una llacuna als tractats i que es dona una continuïtat de facto del territori i la població de Cayalunya dins la UE, seria un veto d’un dels estats membres allò que l’expulsaria (presumeixo que aquest veto seria el d’Espanya, però teòricament podria ser el de qualsevol estat membre).

  • Vicenç Aparicio

    @Javier

    En efecte, la CV del 78 no ha estat ratificada per la majoria dels estats membres, entre ells Espanya, però en la mesura que ha entrat en vigor (ha estat ratificada pel nombre suficient d’estats) i hi ha autors que entenen que els seus principis son aplicables com a costums o si ho accepten les parts, i l’he vist citada en alguns textos a propòsit de la (eventual) secessió de Catalunya, he partit d’aquesta convenció per deixar clar que, en tot cas, allò que és d’aplicació son els criteris que estableixi cada organització internacional.

    Pel seu torn, Vaubel, entén aplicable el seu article 34, no perquè la Convenció en si sigui aplicable, sino perquè la successió dels dos estats en la condició d’estat membre de la UE, que estableix aquest article, és el criteri que millor s’adequa amb el caràcter de la UE com a organització internacional d’integració i amb les seves finalitats.

  • Vicenç Aparicio

    @pere ribera

    Llegeix el document que enllaço i opina tu mateix. Et cito alguns fragments. L’apartat 4.1.1 preveu que les “entitats de contrapartida” podran accedir a els facilitats permanents. Segons l’apartat 2.1, les entitats de contrapartida son les entitats subjectes al sistema de reserves mínimes, que siguin solvents i compleixin els requisits establerts pel BCE. Finalment, l’apartat 7.2 preveu expressament que les sucursals establertes a la zona euro d’entitats no consituïdes a la zona euro, també estan subjectes al sistema de reserves mínimes de l’eurosistema.

    No soc expert en política monetària ni en la normativa de l’eurosistema, però quan vaig llegir el criteri de Galí, vaig voler recorrer a la font, que és el document que enllaço, i la conclusió que en vaig treure és la metaixa que ell (que sí és expert en política monetària).

    Més complicat és saber si els bancs catalans podrin aportar com a col·lateral per obtenir liquidesa deute públic català o dipòsits de residents a Catalunya. D’acord amb els requisits que ara mateix estableix el BCE, el deute sobirà català no seria col·lateralitzable (sí el deute públic espanyol), però aquests criteris els estableix el BCE i poden ser canviats amb certa flexibilitat, d’aquí que la recomanació per resoldre aquestes i altres qüestions sigui signar un acord monetari.

  • Marco

    Sorprenent aquesta análisis idílica de Catalunya ,la falta de dubtes i sobre tot l’analisis molt sesgade de tota la situació.Voste incurreixen en les mateixes errades de plantejament que fan la seva contrapart espanyola. Cadascu defend la seva posicio com si estigues en una batalla dialéctica pero no es fa una análisis mes oberta plantejants tota els pro i contra de les diferente opcions. Aixo es maniqueísmo del qual pateixen d’igual manera els Catalans i les Espanyol que en el fon no son tan differents.

  • Vicenç Aparicio

    @Marco

    No pretenia donar fer un anàlisis idílica dels escenaris post independència. Crec que s’equivoca qui es mostra contudent donant uan resposta jurídica unívoca, sigui l’expuslsió immediata, com sostè el professor Francesc Granell, sigui seguir formant part de la UE com a estat membre amb plenitud de drets. No hi ha precedents i el marc jurídic és susceptible d’interpretacions divergents, que poden ser igualment vàlides. En darrer terme, no serà un debat jurídic el que es plantejarà, sino un acord polític.

  • julia

    Si voleu ampliar la vostra fe amb els arguments del sr. Granell escolteu el podcast del 1/10 del mónarac1: arguments de Granell versus arguments de Pont. I a més, escoltareu a Jordi Graupera.
    Mentres, el que diu aquí el sr. Aparicio sobre el cas de Jura (Suïssa), és molt tranquilitzador, o no? Esclar que segur, no hi ha res…

  • Cerca