La Vanguardia 6 de Setembre del 2014
No només són les sèries com Joc de Trons que s’han tornat més explícites en les escenes de sexe, ni tampoc les transparències són exclusives dels estudiants, mascles i femelles, de la facultat de moda de la New School de Nova York, on acostumo a anar a dinar. Tres notícies americanes d’aquests dies insinuen una tendència a abandonar els implícits.
El governador de Califòrnia és a punt de signar una llei coneguda com ‘sí vol dir sí,’ que canvia els estàndards per determinar quan el sexe és consentit i quan no. Fins ara, l’eslògan predominant era ‘no vol dir no,’ de tal manera que s’entenia que qualsevol indicatiu de rebuig era suficient per considerar que un coit és una violació i no un joc d’implícits eròtics. Ara caldrà haver sentit que sí, que sí que ho vull, per estar-ne segur. Llegeixo al New York Times que una política semblant es va aprovar en una universitat d’Ohio el 1999, cosa que va dur a alguns alumnes a refrasejar-se les ganes amb un explícit, ‘Vols implementar la política del campus?’ Aleshores es veia com una excentricitat, ara serà llei a l’estat més poblat dels EUA.
Més: dos senadors han proposat una llei que obligaria a fer públics els acords extrajudicials entre les grans corporacions i els seus denunciants. La pràctica de denunciar grans companyies i bancs s’ha convertit en un fet cultural tan hegemònic i lucratiu que fins i tot el The Economist de la setmana passada en feia una portada. Els directius prefereixen arribar a un acord econòmic que anar a judici, patir mala publicitat i potser ser despatxats com a conseqüència. A canvi de pagar milions, els acords i l’abast de la culpabilitat o la innocència romanen secrets. La llei pretén que els acords sota la taula es posin a sobre, tant les opacitats criminals com les extorsions a innocents.
Per reblar l’esperit dels temps, el capitost de la polícia de Nova York va anunciar dijous l’inici d’un programa pilot per posar càmeres en els uniformes dels agents. Arran de l’homicidi del noi (negre) de Ferguson a mans d’un policia (blanc), les notícies sobre com saber quan hi ha un excés s’han multiplicat. Hi ha diversos cossos locals que ja duen càmeres, però el seu ús és encara incipient i els resultats inconcloents: sembla que s’evita tant la brutalitat com les falses denúncies. Si els 35 mil uniformats de Nova York comencen a dur-ne, tot indica que la cosa s’estendrà, com va passar amb la prohibició de fumar en restaurants (ara, per cert, també a parcs i platges). En breu, hi haurà una llei federal sobre càmeres i policies.
Els polítics i ideòlegs que a casa nostra pretenen tornar a l’època dels pactes de despatx, les lleialtats implícites i el comerç dels interessos inconfessables sembla que tenen les de perdre. El poder de l’Estat, la seva existència, depèn cada cop més del consentiment explícit dels individus i la transparència dels funcionaris. Qui s’enroca ja ha perdut el futur. Sí, vull.