Els nois dels encàrrecs

18 de febrer de 2017 12

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.)

Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb prou visió o coratge per saber on era el moll de l’os. Conec periodistes que han anat acceptant cada cop més censures per tal de mantenir el lloc de feina i d’influència, i així els directors de diari han pogut mercadejar amb els límits del que es pot dir, pressionar els polítics i fer-se els innocents públicament en nom del pluralisme. Jo inclòs, per cert.

He vist alguns d’aquests periodistes convèncer-se que els límits imposats eren raonables i que han acabat per no veure-hi més enllà del que els convé. He vist fins i tot reporters que van començar fent-se els neutrals i distanciats, i justament per aquesta distància no van veure venir que serien utilitzats per defensar els que manen de debò i ara és tard i tot el que fan és donar vocabulari a la policia. En la majoria d’articles de la meva generació la pregunta que travessa el text mai no és ¿Què és allò que encara no ha estat vist, pensat i dit? La pregunta a la que responen és: ¿Què és el que em deixaran publicar sense acabar de trair-me?

He vist acadèmics de trenta-cinc anys escriure articles que acabava signant el catedràtic. Un noi de vint-i-cinc anys va haver de pensar el desenllaç argumental de la novel·la d’un escriptor consagrat que havia entrat en pànic perquè havia de lliurar el manuscrit en dues setmanes, manuscrit per al qual li havien promès un dels grans premis de la literatura catalana, i encara no en tenia el final. A canvi, el seu nom surt als agraïments del llibre i l’escriptor li va aconseguir una col·laboració als mitjans per valor de 80 euros al mes. He vist cineastes i documentalistes gravar peces publicitàries per a mandarins de totes les taifes a preu de becari. He vist dissenyadors gràfics il·lustrant merda de gent sense idees ni cap sensibilitat que els necessitaven per fer-se els moderns. A canvi, un contacte que els hi llança unes engrunes i els deixa tirats, i es vanta d’haver-los donat una oportunitat si mai treuen el cap.

No sabeu quantes reunions he tingut amb capatassos del país que, després de fer-los una proposta o un suggeriment, em demanen que els ho resumeixi en un paper i, mesos més tard, una institució m’envia un document per si vull col·laborar en un projecte sense cobrar, i resulta que és el meu informe. Tot això passa amb economistes, científics, advocats, dramaturgs, músics, fotògrafs. És un sistema d’incentius, part de la cultura: com els peus de les geishes, anar estrenyent fins que aprens a renunciar a tu mateix, el més poderós d’entre els catalans inclòs. En l’entrada “moral d’esclau” d’un diccionari de filosofia hi hauria de dir: “si és català, agafi un mirall”.

De tota aquesta gent, el Bernat Dedéu en diu ‘els nois dels encàrrecs’.
En condicions normals, no faria un article sobre les eleccions a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Però la irrupció de la candidatura Ordre&Aventura que encapçala el Sr. Dedéu i

que basteixen 14 representants de la generació dels nois dels encàrrecs, que s’han afartat de ser els àngels de la guarda de mediocres, venuts i altra pobra gent colonitzada per la por, converteixen aquestes eleccions en un fet ineludible per a la cultura i la política de la ciutat i del país. Els distingeix que mai no els han caigut els anells i que han deixat de creure en les falses promeses i el decorat de cartró pedra. Anna Punsoda, Joan Safont, Marina Porras, Enric Vila i Bernat Dedéu són els cinc que jo conec de prop; si els 10 que falten són igual de lliures i perfeccionistes, l’Ateneu podria convertir-se en el contrapoder davant del papanatisme, la corrupció intel·lectual i el filldeputisme sàdic que té com a principal objectiu mantenir el nostre pensament en l’exacte mig camí entre l’infantilisme i la còpia barata del que fan als països on l’audàcia —i no l’astúcia— és recompensada amb debat furiós i llorers a parts iguals. De Colau al Procés, passant per ‘la Caixa’.

Que Ordre&Aventura guanyi les eleccions a l’Ateneu, on hi són majoria els sèniors, seria un símptoma que la gana de llibertat és real, que hi ha disposició a obrir un espai per a la penetració d’idees que basen el seu mèrit en la convicció que l’assaig i error és el camí de l’èxit en la recerca, la literatura i la política. No ho dic només perquè seria millor, ho dic perquè som al bell mig d’un temps perillós, dins i fora, en què la batalla per la llibertat ho serà tot, des dels controls als aeroports fins a la poesia. Cada cosa comença a ser de vida o mort. Els generals que necessitem són els que porten 10 anys al front. Si guanyen m’allisto de soci.

(Gràcies a la Cristina Farran per un cop de mà en l’edició del text).

 

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Serrius

    L’article m’agrada i espero que guanyi, però no es pot dir, com ara intenta vendre Dédeu en plan màrtir, que l’ARA hagi censurat un article. En una campanya cal garantir una certa neutralitat. Si es publica un article demanant el vot per una candidatura s’haurien de publicar per la resta o o cauríem en un greuge. Aquell que té més amics articulistes rep més publicitat i espai que els altres. Ja em va semblar fora de lloc que el Nacional publiques l’article del Vilà demanant el vot descaradament. Feu servir Twitter o els vostres blocs, però no utilitzeu els mitjans per les vostres campanyes personals.

    • Savalls

      Jo pensava que la gent amb opinió podia dir el que volgués als mitjans, sobretot quan hi ha eleccions. Això de les quotes i el “parlar de tothom” és una xacra de la transició espanyola. On s’és vist que en Graupera no pugui opinar sobre les eleccions a l’Ateneu? El problema es que les altes candidatures són indefensables intel·lectualment i menys per escrit i menys en un mitjà de comunicació, i no troben qui es jugui el morro per defensar-les.
      Això és el que passa.

      • Marie

        Estic d’acord amb en Savalls. Els articles d’opinió, no són precisament això? No poden els periodistes/col·laboradors opinar de manera lliure en qualsevol mitjà de comunicació? Deixant de banda el tema de les eleccions de l’Ateneu, que Graupera usa com a exemple per il·lustrar el tema del seu article, tot el que es diu en l’article és d’una veracitat punyent. Jo ho visc cada dia en les meves carns i no sóc pas periodista: els nois dels encàrrecs de la nostra generació estan per tot arreu 🙁
        Gràcies Jordi Graupera per aquest article.

    • Martí Junyent

      Suposo que a les darreres eleccions et devies queixar a l’ARA per no publicar cap article demanant el vot per la Falange i aixi garantir la neutralitat i evitar caure en un greuge.

  • Araceli Bayán Sánchez

    A mi no m’agrada gaire l’actitud del Sr. Dédeu en general, però si realment suposa una renovació per l’Ateneu em semblaria bé que guanyessin. Ara mateix considero que és una institució molt vàlida per moltes coses però ancorada en el passat.

  • Araceli Bayán Sánchez

    I no entenc l’actitud del diari en no publicar aquest article!
    Felicitats Jordi Graupera

  • Agustí Esparducer S.

    Un exemple de subordinació de la premsa a nivell internacional el tenim en el tractament del drama (genocidi terrorista) sirià destapat i ampliament documentat per l’esforç de periodistes occidentals independents com ara @EvaKBartlett o @VanessaBeeley, o la senadora nord-americana @TulsiGabbard o la actriu i productora boliviana @CarlaOrtizO resident a Los Angeles, que SÍ hi han sigut als llocs dels fets.
    No tots els paisos ni ONGs han actuat bé, així com la premsa internacional que ha pogut amagar els fets mes de cinc anys!

  • Oriol Domingo

    1/ L’ARA hauria de publicar articles a favor i en contra de les diverses candidatures de l’Ateneu.
    2/ La candidatura de Dedéu te l’aval de Salvador Sostres. D’això en Graupera no en diu res.
    3/ I Sostres vol dir: Pedro J. Ramírez, Jiménez Losantos, Ines Arrimadas, Francesc de Carreras, Albert Boadella i similars

  • Joan

    Però el Dedeu a més de ser un reaccionari que té pq et doni tanta esperança? pq surt a llocs sí, però si ell és l’avenir potser que tanquem la paradeta

  • fer2

    Gerontocràcia?

  • cristina farran

    Segur que el motiu per no publicar l’article és perquè defensa una sola candidatura? jo crec que els hi ha d’haver molestat més el fet que destapa la porqueria que amaguen els mitjans de comunicació.

  • Mike U. Paughtee

    Què és l’Ateneu?

  • Cerca