Jordi Graupera

NYC28: La temptació de la distància

Fa poques setmanes que he començat el màster a la New School for Social Research. (Bernat Dedéu i Pasqual Margall en son dos il·lustres ex-alumnes). Màster en Filosofia. Diuen que té un dels millors departaments de filosofia del món. Ja ho veurem. Diuen que és el millor dels EUA en filosofia continental. Ja ho veurem.Tampoc és que pugui comparar gaire. El seu embrió és la Universitat a l’Exili, fundada per jueus i comunistes fugits del III Reich. Hannah Arendt i Leo Strauss hi van ensenyar. I encara hi conviuen vells mites (Heller, Yovel) amb joves estrelles de la filosofia sexy (Simon Critchley) i consolidats mestres de mestres (Jay Bernstein i Dick Bernstein). Noms que per  a la majoria no signifiquen res, però que per a un estudiant de filosofia català són com els cavallers de zodíac. Lluminosos, heroics. Rics.

“No som una universitat amb molts recursos”, ens diuen el primer dia. Miro l’aula en la qual ens pasturen, amfiteatral, il·luminada convenientment, endolls a totes les cadires per connectar-hi l’ordinador, wifi, projector ancorat al sostre, ordinador, micròfon i pantalla de televisió a tocar de la tarima professoral. Som a la desena planta d’un edifici de la 5a Avinguda, a tocar de Union Square. I qui parla duu una camisa de -com a mínim- 500 dòlars: setinada, plena de tots colors del negre, amb buscades assimetries posmodernes en el tall. Aquesta gent no sap què és una universitat sense recursos. (En arribar a casa tinc un correu electrònic del Rector, demanant-nos que li enviem cròniques personals de qui som, d’on venim i on volem anar, per a poder ensenyar-les a les seves reunions per recaptar fons: mai no m’havia sentit un bé en el qual invertir).

Em diuen que no em matriculi de més de 3 assignatures. “Per a matricular-se de més de 4 cursos cal demanar un permís especial, i normalment no te’l donen”. No m’ho puc creure. A Barcelona 6 assignatures per semestre no te les treu ningú, si és que no ets un dropo. Però quan comencen les classes, comprenc el meu error. 4 assignatures és massa. En tres setmanes he llegit més, he buscat més literatura secundària, he près més notes i he anat a dormir més tard, llegint per entendre les classes, que en un semestre català.

El professor Jay Bernstein dóna una assignatura sobre Hegel els dimarts de 8 a 10 del vespre. És una classe oberta, s’hi pot anar sense demanar cap permís. La Universitat de Columbia, la Universitat de Nova York, la Universitat de la Ciutat de Nova York, la Universitat de Princeton i la New School tenen un conveni de col·laboració que permet als estudiants de posgrau anar a qualsevol assignatura oferta en els seus plans d’estudi. La del professor Bernstein és una de les més sol·licitades. Hegel és, probablement, el filòsof més difícil; Bernstein, un dels professors més exigents. És l’aula més gran del departament i hi ha més de 80 persones, però només 50 cadires. Sembla una d’aquelles fotografies de la universitat massificada de l’Espanya dels 70. Només que la majoria dels assistents no estan matriculats, hi van per plaer o per interès.

Comença la classe i en Bernstein demana disculpes per estar cec. No ens explica per què, però diu que fa uns mesos que no hi veu més enllà d’uns 30 centímetres. L’operen a finals de setembre de l’ull esquerre (aquell dia la classe es canvia de dia), i a finals de novembre de l’ull dret (no cau en dimarts, hi haurà classe). “Així que en aquest curs anirem de la ceguesa a la llum: no és un mal itinerari”.

Dit això, comença una de les millors classes a les quals he assistit mai. Hi ha el factor teatral, es evident, i un cert narcisisme. Sap que és bon professor i té acòlits: es mou, gesticula, s’expressa amb una claredat i amb una bellesa superiors, camina amunt i avall, mira a dreta i esquerra (tot i que no veu més que figures borroses: “quan feu una pregunta, digueu el vostre nom, més que res per saber si sou un noi, una noia o efectivament, només sou una taca borrosa”), i s’atura, s’apassiona, accelera, fa les pauses dramàtiques necessàries per a què el seu adoctrinament estovi les resistències dels alumnes. Quan acaba la classe ja son les 11, s’ha allargat una hora, sense pausa. 

El que és veritablement un espectacle, però, és el contingut. Hi ha professors dolents i hi ha professors bons de moltes menes. Professors que eleven el seu discurs com un foc, però que, quan la classe s’acaba, hom és incapaç de tornar a reproduïr-lo, per molt que rellegeixi els apunts, o els llibres citats. L’impacte de la classe de Bernstein -i d’altres que aniré veient els dies posteriors- deixen una petjada permanent, com mirar el sol directament i després tancar els ulls amb força. Fa dies que no em trec del cap mitja dotzena de les seves afirmacions conclusives.

I tot això està molt bé. I potser té a veure amb els incentius, els sous, la privadesa de la institució, el caràcter americà, el fet jueu, etc. Però no és tan estrany. Vull dir que la de Bernstein és la millor classe que he sentit, però no em sembla el millor professor que he tingut. També a la Facultat de Filosofia de la URL he tingut mestres excel·lents (Marquès, Via i Taltavull, Llinàs, etc). El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.

Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.

Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa.

En trobaràs més a Coses vistes, notes de NY