(article publicat a La Vanguardia del dissabte 11 d’agost del 2012)
El pacte fiscal és el somni de solucionar-ho tot sense trencar res. El catalanisme vigent ha bastit la seva hegemonia a partir del repartiment del poder i els recursos que aconseguia arrabassar a la capital. Aquesta era la seva utilitat a l’interior del país: administrar l’equilibri. Al seu voltant, amb les dècades, s’hi ha consolidat un sistema propi completament dependent. De cara a Madrid, la seva utilitat era la contenció dels exaltats. I al seu voltant s’hi ha consolidat un mercat que necessita de línia directa amb el regulador central.
Aquest equilibri és molt fràgil. Un augment de l’exaltació en qualsevol de les dues bandes el fa trontollar. De les classes treballadores a les elits, tothom depèn del sistema. Uns han canviat pau social per benestar a l’europea, els altres han ofert ambigüitat nacional a canvi d’una certa barra lliure amb els negocis. En general, ha emergit un estil informal de relacionar-se amb l’administració, i l’administració catalana gestiona les lleialtats gràcies a concessions fetes sense gaire llum ni taquígrafs. Tothom, més o menys, tenia el seu plat a taula, i tothom, més o menys, mirava a una altra banda si era necessari. La corrupció explícita és només l’expressió barroera i cobdiciosa d’aquest sistema de lleialtats.
L’objectiu aparent d’aquest entramat ha estat el progrés general i la construcció nacional. Guanyar temps per treballar. La immersió, els hospitals comarcals, l’augment de les exportacions. El sistema informal era el cost, i el progrés material i espiritual el benefici. Però ja no funciona. L’equilibri s’ha trencat.
En part, s’ha trencat perquè era impossible que funcionés gaire temps, el dèficit fiscal ens ha obligat a viure del crèdit i del gruix històric del país, i tot s’acaba. I un cop ha arribat la crisi i els recursos han escassejat, el repartiment que era a la base del sistema ja no ha pogut acontentar ningú: ni els de dalt ni els d’abaix. A més, des de l’era Aznar, hi ha una Espanya que ha vist l’oportunitat de quedar-se tot el botí, perquè han descobert la debilitat real del catalanisme.
I en part s’ha acabat també perquè, per a molts, la seva posició en el sistema ha passat a ser prioritària, i el progrés secundari. I l’esclerosi ha generat paràlisi. D’altres, han vist que sistema s’ha convertit en part del problema, i que és insostenible. El país ha quedat dividit, però el pacte fiscal conjura els entusiasmes de tothom perquè teòricament soluciona els dos problemes. La mamella continuaria rajant, i l’esperança continuaria intacta.
L’augment de l’independentisme és, de moment, útil: perquè tensa la negociació. Quan fracassi el pacte fiscal, però, caldrà veure si el catalanisme és comandat pels que en viuen, d’aquest sistema, o pels que volen un canvi. Apareixerà la cruïlla: ser com el País Valencià o ser com Massachussets, vendre la cultura i la llengua o jugar-se-la a risc de perdre l’status; però el sistema actual ja no existirà perquè ja no se’n pot viure.