10 anys d’aprenentatge

17 de Juliol de 2008 8

Si no ho tinc malentès, aquest que veieu a sota d’aquest post és el meu darrer article al Singular. No només d’aquesta temporada. El curs que ve marxo a viure a l’estranger i deixaré les darreres publicacions que no he anat deixant aquests mesos. Obriré un parèntesi que no sé si durarà mesos, anys o més. Vostès saben que no acostumo a parlar de mi en els articles. Però avui aprofitaré per donar les gràcies. En aquest text vull fer inventari dels escriptors i periodistes que m’han acompanyat.

Aquest any fa 10 anys que vaig començar a publicar articles d’opinió. Els primers a El Mundo, l’últim potser serà el de la revista Benzina del mes de setembre. He d’estar agraït especialment a l’Albert Montagut, que dirigia el Mundo aleshores, al Jordi Gonzàlez, que em va donar la primera feina a la ràdio, al Vicent Sànchis que em va donar una columna setmanal a l’Avui als 20 anys, que vaig fer durant gairebé set anys i al Gaspar Hernàndez, que em va donar hores de ràdio i de tertúlia política, i que sempre em va respectar, malgrat la meva edat.

Penso en el Salvador Sostres que em va tornar la llengua més viva, l’orgull d’un bon text, vestit cenyit, i l’ànsia del perfeccionisme. I que va creure en mi des del primer moment. Penso en l’Enric Vila, que em va ensenyar a picar pedra, a estimar les lletres del país que teníem i la força de la sensualitat en la literatura. Penso en el Joan Oliver, que m’ha ensenyat a admirar els textos breus i la llengua concisa. Penso en el Baltassar Porcell i el Valentí Puig que em van ensenyar en els pocs dinars que he pogut compartir amb ells el valor de les idees complexes i de l’erudició acumulada. Penso en el Sebasià Alzamora, de qui he après l’alegria d’escriure i l’efervescència. Penso en el Ferran Sàez que em mostra sempre com dur el pensament filosòfic al carrer. Del Marçal Sintes, ser més clar. Del Francesc Marc-Àlvaro la passió per la política i la bellesa de ser un “escriptor de diaris”. Del Jordi Barbeta, la duresa i la finesa. Del Francesc Torralba, la passió pel treball. De la Begonya Roman, el deure dels raonaments ben fets. Del Josep Maria Via i Taltavull, la curiositat universal, la fragilitat del pensament i la necessitat de buscar un ordre interior entre el caos de les lectures. Del Carles Llinàs, tot el que sé de política, seriosament. De l’Andreu Marquès, l’hospitalitat de les idees i les millors armes que tinc contra la temptació nihilista. De l’Agustí Colomines, com conjugar l’acadèmia i la batalla. De l’únic cop que he quedat amb el Quim Monzó en guardo la sensació d’aïllament d’un escriptor. Del Jordi Cabré, la precisió quirúrgica de la sintaxi perfecta. (I del Jordi Llavina la potència dels objectes quotidians i el poder dels parèntesis que mai no es tanquen del tot).

Han estat deu anys de formació. D’aprenentatge. Però m’ha arribat l’hora de provar un altre camí, menys exposat, més lent. Potser un altre dia explicaré per què. Gràcies a tots els lectors. Aquest blog, amb tot, continua.

Darrers articles

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

  • Cerca