La festa de la sala dels miralls

28 de febrer de 2015 0

La Vanguardia 28 Febrer 2015 

La seva nòvia, la Cille, li ha muntat una festa sorpresa perquè fa 30 anys. Quan hi arribo amb prou feines tinc temps de veure que hi ha una dotzena de persones (i que no conec gairebé ningú) i ja apaguen els llums. Minut de silenci, trencat només per algun riure ofegat d’aquesta mena de gent que troba que el silenci fa gràcia, i per alguns comentaris xiuxiuejats entre els qui troben urgentíssim dir-se coses en aquest precís moment.

Entra el Michael. “Surprise!” Em fa l’efecte que el crit és més aviat una imitació del crit que se suposa que els convidats a una festa sorpresa han de fer. Diem “Sorpresa!” com una forma de dir “mira com fem el paper de convidats!”. El Michael, que és un company del departament de Filosofia, jueu, pèl-roig, parc i greu, diu: “Ho sospitava, he sentit uns sorolls”. Jo també, Michael, jo també.

Amb els llums encesos reconec el pis: hi vaig ser per la festa de l’any passat, que no va ser sorpresa perquè només en feia 29. Per 2.100 dòlars al mes, té una sala estreta, un petit espai amb dos armaris, un dormitori ample, un lavabo i una cuina. És a Crown Heights, Brooklyn. Entre els convidats predominen els acadèmics amb incontinència verbal i els danesos (la Cille n’és): oh, enveja de no haver d’explicar d’on son! També hi ha els americans com el Michael, i un pakistanès, un alemany i dos catalans. Comença un joc de miralls.

La closca d’un cargol

El primer mirall me’l trobo a la cuina quan hi vaig a buscar una cervesa, i cometo l’error de preguntar-li a un alemany que s’hi ha refugiat per poder fumar que què tal. És l’estàndard per les quatre coses bàsiques: d’on ets, a què et dediques, quant fa que ets a la ciutat i quan te’n vas. Resulta que també fa de professor a la ciutat i també fa la tesi a la meva facultat. Com que tots estem molt sols, cometo el segon error: preguntar-li sobre què l’escriu.

Començo a entomar un monòleg sobre el filòsof francès Foucault i la llibertat. Les frases són llargues, construïdes per tal de poder repetir idees que ja ha mencionat, però afegint-hi un detall, un matís, com si parlés en espiral. Respiració circular de didjeridú. Primer me l’escolto amb atenció, en part per aprendre alguna cosa, en part per veure si el meu projecte és millor que el seu. Però de seguida les frases que tenen sentit i són interessants van desapareixent, i les frases que no entenc en absolut, pronunciades amb l’èmfasi de qui està assenyalant una cosa crucial, són les úniques que emet. En aquest punt ja ni em mira, recargolat sobre ell mateix, sense trobar-se els gestos ni l’alè. El zenit és: “De fet, jo critico els crítics de Foucault que parlen no del que va dir ell, sinó dels debats que va provocar en altres”.

En fujo 20 minuts després, aterrit d’haver vist en un mirall la closca on visc.

La banya d’un unicorn

Quan torno a la cuina a buscar una altra cervesa, hi trobo que el pakistanès s’està fumant un porro amb un americà que té una empresa tecnològica. El pakistanès admet que ell barreja la maria amb tabac perquè està acostumat a l’haixix; l’americà sosté que ell la fuma sola i en pipa. El pakistanès explica que al seu país tothom fuma haixix i molt poca gent marihuana; l’americà manté que als EUA és just a l’inrevés. La conversa és lenta, amb molts punts i comes. El pakistanès revela que l’haixix és massa car a Nova York; l’americà confessa que ell no n’ha fumat mai, però que li agradaria.

La conversa s’esfuma quan comencen a intercanviar diversos noms per referir-se a maneres d’inhalar cànnabis. I aleshores al pakistanès se li il·lumina la cara i em diu: “Jo en sé molt, de política catalana”. No m’ho puc creure. “Tinc un company de pis català i sempre en parla”. Una sueca amb qui també comparteix pis intervé: “Té una capacitat increïble per relacionar qualsevol tema amb la política catalana”. La Cille, que també el coneix, diu: “Sempre, sempre en parla. És molt important per a ell. Tots en som experts, ara”. Un noi fa que sí amb el cap. En parlen amb l’afecte de qui no jutja preferències sexuals. I jo sento que he vist el meu funeral per un espiell.

Camí del metro, em veig reflectit en un aparador. Quina pinta de ianqui que cardo.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca