NYC30: La identitat i el Nobel (de literatura)

12 d'octubre de 2009 2

El New York Times titulava: “Alemanya que escriu sobre l’exili guanya el Nobel”. D’entrada em va sorprendre perquè, segons les notícies que havia anat llegint per Internet a la premsa catalana la guanyadora era Herta Müller, romanesa.

La primera i única vegada que n’havia sentit a parlar va ser al 2002, gràcies al dramaturg català Ricard Gàzquez, que va adaptar per al teatre el seu llibre Niederungen (“En terres baixes”), i va convertir la seva història d’exili interior i de repressió política en una faula terrible i deliciosa. A banda que mai oblidaré la interpretació que en féu l’actriu Sara Rosa -crec que tot el públic experimentava una necessitat imperiosa de posseir-la- el que més em va impressionar i encara avui forma part del meu imaginari és el caràcter mecànic de l’espectacle: els autòmats i mecanismes que l’omplien d’irrealitat. Des d’aleshores, pensar en les dictadures de l’est d’Europa em porta sempre fins a aquells mecanismes de Niederungen, la seva implacabilitat, la seva capacitat de sorpresa, la seva física inevitabilitat. Per mi, Niederungen és Romania. Per mi, la petita nena que jugava amb una papallona morta era el poble romanès sota la dictadura comunista. Per mi, l’Arnau Vidal fent de violador, soldat, mascle fred i violent era la banalitat del mal mecànic, el mal materialista que porta amb ell el comunisme. Herta Müller era Romania. Terres Baixes.

Torno a llegir el titular del New York Times: “Alemanya que escriu sobre l’exili guanya el Nobel”.  La primera frase: “Herta Müller, l’alemanya d’origen romanès…”, i el peu de foto: “Herta Müller, 56, emigrà a Alemanya al 1987 des de la seva Romania natal”. La resta de l’article és una comparativa entre Müller i altres premis Nobel de la literatura alemanya.

El meu primer pensament va ser que els americans consideren la nacionalitat una qüestió política. Que la identitat té una dimensió familiar, genètica, determinada, però en té una altra de política, de lliure elecció i de compromís amb unes idees, sobretot si aquestes són democràtiques. Vaig pensar que sota la perspectiva americana, una Müller exiliada per raons polítiques d’un país comunista, amb passaport alemany i amb residència a Alemanya era, naturalment, una escriptora alemanya que estava emparentada amb Thomas Mann molt més que no pas amb Elena Ceaucescu.

A Europa, vaig pensar, el raonament és l’invers: ets el que ets perquè no pots ser una altra cosa. Ets espanyol, ets francès o ets alemany tota la vida, ho ets essencialment, ontològicament, metafísicament: després les contingències de la vida et donen un passaport d’exiliat: Pablo Casals.

Aquest és un debat que s’està donant cada dia a Catalunya: som catalans per una qüestió d’identitat metafísica i cultural o per una idea de llibertat a la qual més o menys tothom s’hi pot adherir? Catalanistes i espanyolistes defensen indistintament arguments d’un cove o de l’altre, sense que cap vencedor clar -més enllà de l’estat de dret- sembli ser al capdavant.

Però no vaig tenir-ne prou: Herta Müller va néixer a la vila de Nitzkydorf, de la zona de parla alemanya de Romania, el seu pare va servir a les Waffen-SS i la seva mare va anar a petar a un camp de treball soviètic. I escriu en alemany. Sempre ha escrit en alemany. I tothom sap que hi ha una gran diferència entre ser un romanès de parla romanesa i ser un centreuropeu de parla alemanya. Què hagués titulat elNew York Times si Müller no s’hagués exiliat? “Escriptora Romanesa guanya el Nobel escrivint en Alemany”? Potser el titular correcte és: “Escriptora de les terres baixes (Niederungen) guanya el Nobel”. És a dir, un altre drama de l’autòmat anomenat Europa.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca