Un dels nostres: Qui és l’Albert Rivera?

27 d'abril de 2013 17

Originalment, es va publicar l’estiu de 1881. Es titulava Storia di un Burrattino (Història d’una Joguina), i va començar com un fulletó al Giornale dei Bambini. Tot i que ha passat a la posteritat per ser un mentider, no va ser fins a la dissetena entrega de la sèrie que se li va allargar el nas després de dir una mentida. Així que no és per mentider que vull comparar l’Albert Rivera amb Pinotxo.

Amb tot, la manera que l’il·lustre senyor diputat Albert Rivera i Díaz té de parlar de la seva vida, reduïnt-la a falques publicitàries mida twitter, no ajuda a separar-lo del tòpic dels polítics ni del de Pinotxo: “Mi madre nació en un pueblo de Málaga hace más de 50 años en la otra punta del Mediterráneo” (92 caracters). “Y aquí detrás nació mi padre hace 60 años, en la Barceloneta, el barrio más marinero y más representativo de la ciudad.” (118).

A l’altra punta del Mediterrani hi ha el Canal de Suez, no Màlaga, que si de cas, és a l’altra punta d’Espanya. Llicències poètiques de publicista. La mare, Maria Jesús Díaz, és essencial, això sí. Del pare en tenim menys notícia, però de la Barceloneta en sabem cosetes i potser més significatives. Suposo que l’Albert Rivera ja ho coneix, perquè fa anys que reivindica una millor comprensió de la història del país, però val la pena recordar-ho:

La Barceloneta és un barri creat sobre un terreny lentament guanyat al mar, per obra i gràcia de l’enginyeria, fins a unir la costa medieval de la ciutat amb l’illa de Maians, que (a part de ser un llibre del Quim Monzó) era una illa sorrenca a 100 metres de la platja. El barri va ser una idea del Marquès de Castel-Rodrigo al 1715 per compensar els habitans del barri de la Ribera que s’havien quedat sense casa després de la derrota de l’any anterior. O això diu la versió oficial.

L’ordre dels fets importa: primer es van enderrocar 1000 cases de la Ribera (el 17% de Barcelona), aniquil·lant, com explica García Espuche, el centre vital de la ciutat. Després es va construïr la Ciutadella per acollir les tropes que havien de controlar Barcelona, i la muralla borbònica, per contenir-la. Aleshores es van adjudicar 321 solars de la platja als supervivents no exiliats del derrocament. Però no va ser fins quatre anys més tard que l’enginyer Van Verboom, famós per haver dissenyat la trinxera de la batalla de Barcelona en nom de Felip V, va fer els plànols del nou barri, seguint la moda racionalista del moment: línies rectes, uniformitat arquitectònica, criteris d’higiene i control social –l’obsessió era apaivagar l’ànim de revolta que sempre havien mostrat els habitans de la Ribera contra qualsevol autoritat.

Mentre els plànols dormien en un calaix durant 30 anys, però, els il·lusos i desesperats s’hi van instal·lar en barraques sobre la sorra; il·lusos perquè quan es van oficialitzar les adjudicacions sobre plànol, les autoritats van triar els nous habitants a dit, i desesperats perquè el barri fantasma quedava fora de la muralla borbònica: les putes i el robar. El 1749 van fer-ne una nova versió, del projecte, però va caldre esperar encara quatre anys més: un cop les elits de Barcelona ja havien tornat a pactar amb la Corona, i el comerç repuntava, i el port necessitava una reforma, es va construïr el barri ortogonal, racionalista, higiènic i extramurs de la ciutat, i es van repartir les cases de nou. Aquest cop les va repartir el Marquès de la Mina, ex-combatent del setge de Barcelona, Capità General a Catalunya, patró i benefactor il·lustrat, megalòman i amant de l’òpera. La història de Barcelona és plena de personatges així, contents d’indulgir en els seus desitjos sublims com a pagament per l’àrdua tasca d’imposar la racionalitat als autòctons. Però dels veïns de la Ribera, Rivera, 39 anys després de perdre la casa, ningú no se’n va recordar. El barrio más marinero y representativo de la ciudad.

Al segle XIX, el desenvolupament industrial, les revoltes revolucionàries dels obrers que hi perdien les dents, la mà esquerra de Prim i el record sostingut de les constituciones prèvies al racionalisme borbònic, van fer caure les muralles que convertien la ciutat en un pestil·lent contenidor de caos, i la Barceloneta es va omplir d’indústries. En especial metal·lúrgiques, i encara més en especial La Maquinista, que faria rics els seus propietaris a base de construïr la nova maquinària industrial que alimentava el tèxtil del país i a base de vendre calderes de vapor per a l’Armada espanyola a preu d’amic. Fins i tot quan va esclatar la guerra civil, el PSUC va requisar uns tancs que tenien al magatzem, mentre els propietaris fugien al bàndol nacional, s’aliaven amb l’enginyeria alemanya, i se sumaven a l’esforç bèlic.

Pinotxo  no va saber mai d’on provenia la seva fusta rebel, i l’Albert Rivera va néixer al carrer de La Maquinista, en un mig pis clàssic de finals del segle XX. De la família del pare, diu Rivera que són del barri de tota la vida, els avis treballaven al port, els oncles eren estibadors i el pare tenia basars. Tenim poca informació més, de la branca paterna, però em permeto somiar que es diuen Rivera perquè provenien de la Ribera. Potser la Corona va mantenir la promesa per a ells, o potser no hi va haver manera de fer-los fora: eren del port. Però segurament no té res a veure.

La mare va néixer a Cútar, un poble –avui– de 700 habitants a la província de Màlaga, que ha acollit humans des del neolític, gràcies a les terrasses sobre ‘el riu del paradís’, com van dir-ne els àrabs. Els avis de Màlaga van enviar la mare d’Albert Rivera a Barcelona quan tenia 13 anys, a treballar a casa d’uns oncles que teníen una joiera en els basars del port. Era el 1972. És l’última onada d’immigració, i hi havia xarxa familiar on caure i treballar. No la va oprimir cap burgès català sense ànima, més aviat va incorporar-se a l’esforç ingent de la tradició comercial indígena. Allí va conèixer l’Agustí Rivera, set anys més gran, i s’hi va casar. Tenia 17 anys.  Als 20, va néixer l’Albert. Fill únic. Aquesta és l’època que els Losantos i Loquillos diuen que era la de la Barcelona llibertària, que després es carregaria el catalanisme.

La família aviat va canviar el barri pel Vallès Oriental –primer una masia de cap setmana a Cardedeu, després una botiga a Granollers i ara a la Garriga. L’Albert Rivera només parla de la Barceloneta quan es refereix ‘als primers anys d’escola’ o per parlar del Club Natació Barceloneta –els pares el van apuntar amb 2 anys. Hi va créixer com a nedador fins a ser campió de Catalunya als 16 anys, i jugador de waterpolo després.  Encara hi neda. Imagino una adolescència de moltes hores sol, carril amunt, carril avall.

Aquí hi ha un patró: els pares li han donat la millor educació que la societat civil pot oferir a Catalunya, no han escatimat esforços econòmics, sacrificis personals ni ambicions per al seu únic descendent. El fill no ha desaprofitat cap oportunitat: té una biologia robusta i un cervell. Es veu pertot, l’èmfasi: a la masia llogada de Cardedeu on reunien cosins i tiets, l’Albert va començar a donar gas a una moto abans de tocar amb els peus a terra des del seient i va descobrir Los Hombres G (diu que encara li agraden: fan aquesta pinta “macarra, rebel, però en el fons ells també són una mica pijos.”) La moto ja no l’ha abandonada mai. Després, quan els pares es van obrir un basar a Granollers, el van dur a l’escola Cervetó, concertada a primària, privada a secundària, ‘la dels pijos’ em diu la gent de Granollers, i el nen va respondre treient bones notes. Un any va suspendre una assignatura i la mare el va castigar tot l’estiu, fent-lo llevar a les set del matí per anar a una acadèmia de la Garriga, full time.

El patró indica que l’Albert Rivera és un producte típic de la Catalunya autonomista, el país que ensenya a les escoles una història romàntica i folkloritzada de ‘la nació’, a  canvi de no explicar les renúncies que ens han fet fracassar tant com resistir; el país que va decidir viure en un escenari de cartró pedra amb l’esperança que si tothom dissimulava potser els problemes desapareixien sols; un país on no cal llegir ni saber història per dedicar-se a la política; un país que té com a capital ‘la ciutat de l’amnèsia’, com la va anomenar un periodista del New Yorker en un reportatge de 1992; la ciutat que els que la diuen estimar estan diposats a vendre’s les joies de la iaia per quatre calés i un trosset del poder local; la ciutat que va obrir la Barceloneta al mar per acollir turistes i hedonistes de tot el món i que es trobava còmode dient-se cosmpolita i olímpica, com ara la sent Rivera, quan no passava de cadàver exquisit i embolicat amb un llacet.

No es pot negar que allò que abans s’anomenava ‘ascensor social‘ ha funcionat en el seu cas, i que el gruix històric, cultural, civil que ha sobreviscut sota l’amnèsia i la pallassada sentimental dels polítícs ho ha fet possible. Associacionisme, escola concertada, la Ramon Llull: un país de comerciants, de basars. Però també és estrictament cert que les llibertats formals que han fet possible que l’Albert Rivera hagi arribat tan amunt depenen exclusivament de l’Estat espanyol i el seu entramat jurídic coercitiu i incentivador. Els catalans mai no ens hem posat d’acord per construïr-nos un sistema de defensa de la llibertat. Per a un home sense memòria com l’Albert, no defensar l’status quo és com apujar-se a l’espigó i pixar contra el vent.

Però això és sociologia. I hi ha molta gent que ha sortit a l’inrevés. El caràcter d’Albert Rivera, aquesta tendència que té a reduïr-ho tot a la retòrica de community manager, que racionalitza en petits eslògans les necessitats emocionals del públic, no s’entén sense l’educació concreta que ha rebut. No crec que llegeixi gaire, si hem de fer cas del seu TL: molta tele-merda i rutina de comentarista professional de notícies online. L’aliment del triomf.

La mare explica que ella sempre ha estat una addicta a tertúlies i programes informatius, des que es lleva fins que es fica al llit. Això podria explicar-ho en part, i dóna per construïr tota mena de teories freudianes. En la mateixa entrevista, la mare lamenta que es veuen i parlen poc, ara que va tan ocupat. El deu veure i sentir més per la tele i la ràdio que en persona. Però no crec que ho faci per a ella, ho fa perquè li agrada, és on se sent fort. Un col·laborador pròxim em diu: “es passa tres dies a la setmana a Madrid, de tour pels mitjans. Ara que té una filla, hauria de ser conscient que ha de frenar, ser més a casa, o es cremarà i ho pagarà car.” Però anar als mitjans de Madrid és la manera més ràpida d’accedir al seu electorat. I a la claca. M’agrada que sigui una espelma que crema per totes dues puntes. És l’ambició?

Això tampoc ho explica tot. A banda de la banalitat estètica, l’Albert Rivera té una manera de raonar que em crida molt l’atenció. Sempre tinc la sensació d’estar al davant d’una fal·làcia, però quan intento desmuntar-la, veig que l’error és tan enrere en el silogisme que l’única solució és entrar en el seu marc mental, pobre de referències i orfe de qualsevol comprensió profunda, independentment del tema. Aprofita que el nivell de la política catalana és tan baix que per respondre’l els seus adversaris primer haurien de fer-se càrrec de les pròpies inconsistències. Però si cal anar enrere, anem enrere. Fem un zoom més intens en l’educació, aviam si trobem el context que dóna sentit a les fal·làcies.

L’escola Cervetó de Granollers és una d’aquestes escoles catalanes nascudes de la tradició pedagògica progressista del país. En particular, és una escola que predica el constructivisme. Resumint, publicita una educació basada en l’experiència personal. Cada alumne construeix mentalment els coneixements a la seva manera, i el professor ha de procurar-li objectes, relacions, esdeveniments que facilitin aquestes construccions mentals. El mestre no transmet coneixement, el provoca. És una forma radical de racionalisme, basada en teories psicològiques i biològiques francament discutibles, però que procura una atenció constant a l’estudiant, i dóna resultats excel·lents en un context cultural tan miserable com el nostre. Tothom els aprova la selectivitat, per entendre’ns.

L’Albert RIvera és un home afortunat: per a pares i mestres fou el centre de l’univers. A canvi, però, se li exigeix que les ambicions s’expressin en termes de sentit del deure –una hipocresia com qualsevol altra. L’aristocràcia catalanista coneix versions d’aquests mètodes gràcies a escoles com Súnion o el Frederic Mistral. La Cervetó també es descriu com una ‘escola catalana i, per tant, com a transmissors i consolidadors dels valors de la cultura catalana’; cosa normal, signifiqui el que signifiqui això de ‘valors de la cultura catalana’. Però després, senten la necessitat irrefrenable d’afegir: ‘sense que això signifiqui excloure altres realitats culturals i lingüístiques ben evidents en el nostre país.’ Això també és normal i perfectament defensable, però fa tota la pinta d’excusatio non petita. Al capdavall, transmetre i consolidar els valors de la cultura catalana ha de significar, per força, no excloure res, i menys si és ben evident al nostre país. Si no, ni són valors, ni és cultura, ni és catalana. És una herència històrica que ha trobat el seu hàbitat natural en la psicologia col·lectiva: t’ho juro, no som catalans per fotre. I aleshores tota discussió sobre la jerarquia en els valors humans es torna un joc de blandiblú. La llengua vehicular de l’escola Cervetó és el català.

Aquests dos fets, el constructivisme i el progressisme pedagògic local, il·luminen, em penso, moltes de les perversitats del seu argumentari. Explicar-ho no és fàcil, i aquí és on convoco Pinotxo.

Com acostuma a passar amb els contes del segle XIX, la Storia di un Burrattino té reminiscències ocultistes. Pinotxo és un homúncul, paraulota llatina que vol dir ‘homenet’, i que feien servir els alquimistes per explicar una meravella: la creació d’un ninot que cobrava vida pròpia i s’encarava al creador. Frankenstein és un altre fita d’aquesta tradició. L’homúncul simbolitzava el descobriment de la consciència, la capacitat d’enfrontar-se a un mateix, a les creences heretades, i a construir-se un món particular i nou, individual, descobrint el bé i el mal per la via desplegar el propi jo en el món. És un idealisme perillosíssim: et pot fer creure que parlar bé és dir la veritat. La metàfora d’un ninotet que pren vida, però, com li passa a Pinotxo, és fruit d’una il·lusió psicològica molt antiga: la creença que donant forma humana (o animal, o la que sigui) a un objecte, un tros de fusta o de fang, podem donar-li una vida semblant a la de l’home (o animal, o el que sigui) que representa. La matèria no compta, compta la consciència. La gent que li resa a una estàtua comet el mateix excés d’optimisme.  I els nens, que estimen els peluixos. El cas dels homúculs, i el de Pinotxo, és paradigmàtic: es pot construir una consciència.

Pensem en Geppetto: és gran i vol tenir un fill, i se’l construeix. Però el fill li surt dolent –roba, menteix, s’escapa; és egoista i cruel. En les seves aventures, descobreix el mal, però no el sap reconèixer, i per això no passa de ser una joguina. La qüestió del nas és només una anècdota més, que explica la seva incapacitat per adonar-se de les conseqüències dels seus actes maliciosos. Només al final, quan Pinotxo està diposat a sacrificar la pròpia vida per salvar la de Geppetto, quan es reconeix en el pare, es converteix en un nen de carn i ossos. És la construcció d’una ànima, d’una consciència a través de l’experiència del mal. Així neix l’home bo i lliure i tal i pasqual.

Tot això pot semblar molt bonic, i potser molt distant del president de Ciutadans, però és al cor de la qüestió. A Europa, la fe en el poder de la consciència, com si fos una cosa separada del cos, del món, de tot, aviat es va convertir en una fe en el poder de la raó. Una cosa construïda racionalment, mentalment, per als constructivistes i els seus acòlits, és més veritat que el caos de la vida, de la història, del món. La raó corregeix la vida, li dóna forma i sentit, tal com Gepeto corregeix la fusta, li dóna forma i sentit. Aquesta manera de veure el món té conseqüències de tota mena, però n’hi ha dues que defineixen l’Albert Rivera: l’instint per la forma i i la lleialtat a la racionalitat jurídica.

Potser són al darrera d’algunes de les seves tries. Quan va acabar el batxillerat, l’Albert va decidir estudiar dret a ESADE. La mare diu que és per casualitat, que un amic va anar a fer les proves d’accés i que ell va acompanyar-lo. El Rivera ho ven dient que part del tracte era que si no treia bones notes aniria a treballar a la botiga, però la mare afirma que mentre estudiés, tant se valia que trigués 10 anys a acabar la carrera, el deure dels pares és treballar i el dels fills, estudiar. És la versió posmoderna de l’Auca del Senyor Esteve. Geppetto també va refer-li a Pinotxo tantes parts com va trencar i cremar.

Es repeteix el patró: els pares ho donen tot per pagar-li la millor educació que la societat civil catalana pot proveïr. De la mateixa manera que Catalunya va sortir del pou del desastre de 1714 i va poder fer la revolució industrial al cor de la Barceloneta al segle XIX perquè hi havia una tradició tècnica, filla dels gremis pre-borbònics, passada de pares a fills, de mestres a aprenents; la Catalunya democràtica va sobreviure a la dictadura i va poder acollir i donar poder als nouvinguts, perquè tenia una tradició civil, pedagògica i empresarial autònoma, resistent a la uniformització racional de l’estat franquista. ESADE, amb tots els seus defectes, i la Ramon Llull en general, respon a aquesta tradició, a aquest gruix. També en reflecteix les hipocresies i els pactes amb el diable: la força i la feblesa han estat la mateixa cosa les darreres dècades. I potser és aquí on l’Albert Rivera va trobar el fàstic que sent al davant de qualsevol orgull civil català.

La qüestió, però, és que va triar estudiar dret a una de les escoles de negocis més importants del país, i allí va aprendre l’ofici d’advocat. En el seu cas, la professió compleix el tòpic popular: una relació promíscua i interessada amb les lleis. L’important no és la veritat d’un cas, sinó la capacitat de construïr un argument convincent que anul·li l’altra part. Ja sé que hi ha moltes menes d’advocats, i moltes menes de llicenciats d’ESADE, i que els advocats es veuen a si mateixos com a operadors necessaris de la justícia. La seva feina és essencial, i les seves ambicions de vegades acceleren la prosperitat. La seva missió és ser part, no jutge. Ok, Rivera fa de part,  però sabent que en última instància el jutge ja ha triat d’entrada. No és risc, és anàlisi racional. L’ambient concret influeix: la majoria de grans despatxos de Barcelona, (Quatrecasas, Uría-Menéndez, Garrigues, Roca) estan farcits de graduats d’ESADE fent més hores que un rellotge per tancar els grans contractes entre poder econòmic i poder polític. En estos despachos, la libertad no existe ni como concepto teórico, em va dir un exempleat d’un d’aquests bufets passat al món de la consultoria. Crec que és aquest ambient d’on l’Albert Rivera va treure el seu concepte de millor argument: aquell que explota la debilitat del contrari. Pura forma, com Pinotxo, quan encara és només joguina. Homúncul de la societat catalana.

D’aquesta època és la seva participació en la Liga Nacional de Debate Universitario. Igual que amb la natació, el seu equip va guanyar-la. Compartia equip i tasques d’orador amb el Gerard Guiu, actual Cap de Gabinet de Sandro Rossell –una feina en la que t’imagines al Rivera perfectament. Aquesta competició la conec bé perquè jo mateix hi vaig participar dos anys més tard. Et pot tocar defensar tant una cosa com la contrària, i la clau és desfer-se de les pròpies conviccions. Si no enténs que és una ficció et pot passar que arribis a creure que pots pensar en tu mateix en abstracte, com un individu despullat de tota vida concreta, i creguis haver assolit un pensament objectiu, buit de prejudicis. Però en realitat l’únic que fas és treure partit de les debilitats dels altres.

En el meu any, el Cristian Palazzi i jo érem els únics estudiants de filosofia, la majoria eren de Dret o ADE, i els veies caminar perillosament per aquest abisme. Els més robustos, els de Deusto, que parlaven en jesuïta del PNB. Entre el públic, headhunters de grans despatxos i multinacionals. En la majoria de debats que vam guanyar, en vam tenir prou d’ampliar una mica el context. Vam perdre només quan ens vam deixar arrossegar a un debat exclusivament jurídic. En el món dels advocats i similars aquesta visió del món que respon a una lògica de febleses i fortaleses, depèn de l’existència d’un barem, un límit clar, alguna cosa sòlida que permeti establir qui guanya i qui perd, què val i què no val. Per això l’Estat de Dret és essencial per al creixement econòmic. I és per això, per les carències en aquest flanc, i no per la raó contrària, que Espanya fracassa.

El problema sempre és que el barem és una construcció artificial, que expressa els límits mentals dels seus autors, els seus prejudicis, el pes del seu context, de la història, i en general el brogit del caos que és tot. La llei és un refugi cavernós que no fa eco. El principal valor que té és pragmàtic: permet avançar mentre acabem de discutir-nos. El món dels advocats és dins de la caverna i la seva racionalitat té un avantatge sobre la de qualsevol altra professió: no és amb el món que cal contrastar els raonaments, és contra uns textos. És l’ofici constructivista per excel·lència: tot passa dins dels límits de la ment. Confondre la llei amb el món és igual que resar-li a una estàtua, igual que somiar que pots donar vída a un ninotet de fang, igual que provar de tenir descendència construïnt una joguina.

És en aquest sentit que l’Albert Rivera diu que en entrar a Catalunya, el cartell hauria de dir: Comunitat Autònoma de Catalunya. I és també conseqüència d’aquesta manera de pensar que el primer cartell electoral Ciutadans, aquell on Rivera sortia despullat, dèia: “no nos importa dónde naciste, no nos importa la lengua que hablas, no nos importa la ropa que vistes. Nos importas tú.” Aquest eslògan és incapaç de fer-se càrrec de coses tan òbvies com que la revolució bolivariana només es podia donar a Veneçuela, o que la primavera àrab és àrab, o que viure en un país estranger t’obliga a ser humil respecte les teves capacitats i a apreciar el poder del context. Però sobretot, el problema d’aquest eslògan és que aquest ‘tu‘ és buit.  L’amara una noció de llibertat profundament opressiva, que hem vist emergir i tornar-se enfonsar durant el segle XX arreu del continent, menys a Espanya, on ha prevalgut. És la llibertat entesa com una negació de la vida: com si l’únic individidu lliure fos el que s’ha desfet d’ell mateix, del seu cos, dels seus sentiments, i de les relacions ineludibles amb la resta de la gent, –la morta, la viva i la que ha de venir. A dins del ‘tú’ del cartell electoral no hi ha una vida, hi ha una idea. Un constructe mental. Una ficció. És el tu buit de Pinotxo, un tros de fusta que mai podrà ser bo o dolent mentre sigui una joguina, pura amoralitat, mentre no es faci càrrec del món que l’envolta. Però Pinotxo és un conte, i l’Albert Rivera un home. Per això aquest ‘tú‘ buit, un cop li treus tot això que diu Rivera que se li ha de treure, només li queda Espanya, i la seva llei, i les seves relacions de poder. És l’únic contingut que roman. L’eslògan constructivista en realitat diu: desfes-te de la vida, sigues espanyol. Que ell ho vulgui ser és perfectament comprensible, però que ho confongui amb una opció racional és cosa nostra: el resultat d’educar una generació en l’oblit. El principi ideològic de la transició, tabula rasa, explica la llibertat amb la que han campat els oligarques de la capital i també la manca de memòria dels educats en democràcia: tothom ha acabat sent víctima de les ignoràncies de casa. I s’ha aplaudit amb més força, dins i fora del catalanisme, aquells que millor feien veure que eren racionals. Parlo per experiència. Quadra el cercle que el partit es digui ‘Ciutadans/Ciudadanos‘ en honor a Tarradelles i el seu ‘Ja sóc aquí!,‘ però mai no es faci referència a la continuïtat històrica que el president tornat de l’exili, abans de l’existència de la constitució, encarna.

Acabada la carrera, i amb aquestes competències, l’Albert va trobar una feina mal pagada als serveis jurídics de ‘la Caixa’ (torna el patró) i es va independentitzar (i torna: ell es pagava el lloguer, i la mare li pagava el menjar i li rentava la roba, diu). Però no en tenia prou. Aquesta vida d’advocat de ‘la Caixa’ no era per a ell. I això parla bé d’Albert Rivera, més que cap altra cosa. Els que el recorden diuen que en l’acte de graduació d’ESADE –va fer el discurs en nom de l’alumnat–, va dir que el títol i l’orla són només les parets d’una capsa que t’ha estat donada, i és cosa teva omplir-la de coses interessants. Interessant és que cités l’orla, que és com dir els contactes. Una metàfora molt catalana. I un altre cop l’estil simbòlic, banal, d’una retòrica amb més poder que contingut. La poder és l’únic contingut.

Com que volia alguna cosa més que fer informes sobre hipoteques, va estudiar un màster de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, on va conèixer el Dr. Francesc de Carreras, un nou Geppetto per a ell; també va estudiar un curset de màrqueting polític a una universitat de Washington (un d’aquests cursos que fan les universitats ianquis per fer caixa), i va començar a treure el nas pels partits polítics. No conec l’ordre d’aquest llistat de fets, però tots corresponen a un ventall de 3 anys, i tots responen a la mateixa ambició. Va acostar-se als sectors més PSOE del PSC i va anar a les Noves Generacions del PP (d’aquí l’escàndol posterior, segons el qual va arribar a militar al PP, cosa que ell sempre ha negat; sigui com sigui, va anar-hi i va signar una butlleta, diu que per demanar informació). A l’Albert li dolia Catalunya, aquest ens que deixa tothom insatisfet, fins que comences a viure del conflicte. O potser li picava la llengua i les ganes de ser algú.

Una dia la mare va sentir a la ràdio que el grup d’intel·lectuals autobatejats ‘ilustrados del siglo XXI’, (Espada, De Carreras, Pericay, Boadella, et al.), muntaven un acte per explicar les seves tesis contra el nacionalisme uniforme de la Catalunya autonòmica.   Furúnculs de l’oblit, que fan el mateix que critiquen: confonen la Catalunya oficial, la Generalitat i l’Estat, amb la Catalunya de baix, immigrada o no, que l’aguanta i es defensa com pot. Suposo que l’acte dels il·lustrats és el del CCCB, que és el primer que van fer. La mare va trucar el fill i li va dir: per què no hi anem? A la sortida, l’Albert Rivera va anar a saludar el catedràtic De Carreras, i es va oferir per participar de la moguda. Els il·lustrats acabaríen sent alquimistes.

Ha trobat el seu lloc. La seva vida és a punt d’accelerar-se. La mare, que fa més anys que viu a Catalunya que jo, que no parla català però afirma que me puedes hablar en lo que quieras, lo importante es el respeto (exacte!), torna ser central: l’aposta educativa, l’addicció a la informació, i el contingut últim de la seva croada identitària. Sota els arguments formals de Rivera, en tot allò que no és reduïble a l’oblit, sempre hi ha la mare.

L’inici de Ciutadans va ser un desastre, segons els llibres que s’han publicat al respecte, (el del director d’El Mundo a Catalunya, d’Álex Salmond, El Enigma Ciutadans; i el de l’ex-membre del grup original ara a UPyD, Maria Teresa Giménez Barbat, Citileaks.) Els intel·lectuals tenien en comú l’odi històric cap al pujolisme, i la decepció amb Maragall, que tot just començava a governar amb ERC. Ho diu el New Yorker en un altre article, de l’any 1963: ‘la complexitat de Barcelona no permet explicar la guerra civil com una guerra de dretes i esquerres.’ També tenien en comú haver fet conferències a la filial de la FAES (la fundació del PP, que té la mala sort de tenir un acrònim que valdria per a FAlange ESpañola), on ‘pagan bien y son poco exigentes.’ Deu ser el preu de la persecució. Primer quedaven per sopar al Taxidermista, restaurant de la Plaça Reial, però la cosa era insuficient i massa cara, i van decidir fer l’acte públic per veure si trobaven complicitats i entenc que finançament. Van fer prou soroll per resistir, i van començar a fer conferències a Madrid i a Bilbao. No he aconseguit saber qui va pagar aquelles conferències, però Espanya els rebia amb els braços oberts. El mitjans capitalins feien el redoble de tambors. Només faltaven els calés. I els intel·lectuals van provar de convèncer alguns empresaris, sense èxit.

I aquí és on entre en joc Alfonso Guerra. Els sectors espanyolistes del PSC, ‘Socialistes en positiu’ i ‘Àgora Socialista’ (Joan Ferran i Josep Maria Sala, respectivament), havien enviat missatges de socors a Alfonso Guerra, alarmats per la ‘deriva nacionalista’ del tripartit de Maragall. Maragall, aquell radical. Jo, era veure’l per la tele, i pànic. Guerra, suposo que a banda d’ajudar els socialistes preocupats pel destí d’Espanya, va decidir apostar per Ciutadans, no fos cas que un dia un nou partit d’esquerres espanyol fos necessari a Catalunya. Madrid sempre va un pas endavant. I va contactar amb Miguel Rodriguez Domínguez, propietari dels rellotges Festina.

Rodríguez és un home fet a ell mateix, nascut a la Línea de la Concepción fa 65 anys, immigrat a Barcelona amb el seu pare, on va treballar de tot mentre es treia el títol de pèrit. Després va emigrar a Suïssa, on va militar al Partit Comunista, va participar del sindicalisme exiliat, els maoístes de bandera roja i finalment va tornar a Catalunya, on va començar a vendre uns rellotges que havia comprat a Suïssa, primer en una botiga al Xino –deixava la dona al mostrador i se n’anava a la Rambla a discutir de ‘política’.– i després per tot Espanya. Diu que li hagués agradat ser un sindicalista de La Maquinista o la SEAT, però es va fer ric, i a principis dels 80 va comprar les marques Lotus i Festina, i fins avui, que és accionista de NH hotels i del Banc de Sabadell, si no s’ha venut les participacions. Un marginat. En una entrevista a La Vanguardia del 2003 diu: “formo parte de esos 900.000 andaluces que vivimos en Catalunya pero que sólo contamos cuando vienen las elecciones”.

Aquest ex-comunista guerrista va fer la primera gran aportació a Ciutadans, i els va cedir la seu que van tenir fins fa poc, a la Plaça Urquinaona. És inevitable preguntar-se quantes ajudes ha rebut Ciutadans dels poders de la capital d’Espanya. I és impossible saber-ho del cert. Sabem que hi ha intangibles, que inclouen reunions amb Pedro J a la seu de El Mundo a Catalunya, o els propulsors mediàtics de les televisions d’allà. També sabem que hi ha una fundació de Ciutadans (BOE, 6 de Maig del 2009), de nom Tribuna Cívica, i amb seu a Madrid. Per què amb seu a Madrid? Potser és només un acte d’afirmació patriòtica, potser és més fàcil cobrar, potser no volen que la Generalitat tingui mà en el control de la fundació. Potser. Només sabem que organitza les escoles d’hivern i coses així per al partit. El cas és que la nit electoral del 2006, quan van treure per sorpresa 3 diputats i 80 mil vots, la primera trucada de felicitació que va rebre Francesc de Carreras va venir de Madrid: Alfonso Guerra. Potser és una al·lucinació dels cronistes.

L’escalada d’Albert Rivera cap a la presidència del partit amb només 26 anys és un misteri, amb tres possibles explicacions. La d’Arcadi Espada: “hubo un congreso y salió elegido. Nadie lo señaló con un dedo. Fue un proceso espontáneo. Y ganó con amplia mayoría”. És possible. La d’alguns malpensats: De Carreras va conspirar per encimbellar el seu alumne. O bé una rocambolesca història sobre el primer congrés del partit, que apareix al llibre de Giménez Barbat.

Rivera fa un parell de discursos, i agrada a la militància, tu diràs. Però tot és un caos, en part, ideològic: l’ala esquerra del partit, liderada per De Carreras, volia que el partit es posicionés, però el nucli de militants d’aleshores i els que després van marxar a UPyD, preferien desentendre’s de l’eix esquerra-dreta. A més, els intel·lectuals semblaven no implicar-se. Espada va arribar-hi només el segon dia, després de passar uns dies a les Balears amb Pericay: morenos, vestits de lli, ibèrics. Entremig, lluites de poder, esmenes tècniques, jocs de reglament. Al final van fer una llista de candidats de consens, per ordre alfabètic de nom, primer Albert Rivera i després Antonio Robles. Doncs president i secretari general. I això que Robles no era ni del partit, hi havia anat a cobrir l’acte en nom de Libertad Digital. ¿Te apunto, Antonio? Venga.

Total, que entre una cosa i l’altra, entre els discursos buits i el caos, Rivera es va fer amb el lloc principal. 26 anys. Sigui com sigui, si algú esperava només una cara bufona i uns pectorals de waterpolo, devia quedar sorprès: l’Albert, com tots els homúnculs, va girar-se contra els creadors, i es va fer amb el control real del partit. Van anar a les eleccions, i van treure 3 diputats, ¡TV3, to-ma-3!, amb un discurs sobre la llibertat dirigit a treure partit de la ignorància aliena, i del ressentiment identitari. És la constant.

L’instint polític, d’autèntic killer, va premetre-li superar cada crisi amb el poder personal reforçat, perquè no té cap altre principi que el d’aprofundir en el poder per la via d’explotar les contradiccions alienes, l’advocat Rivera. Ell era el defensor de la coalició amb l’euroescèptica i ultradretana Libertas a les eleccions europees, i ell va ser el que va quedar dempeus quan el partit va acceptar finalment l’”esmena Carreras,” que definia el partit com de ‘centre-esquerra’. Quan els altres 2 diputats del partit van deixar la militància, va resistir fent-se amb el control de l’aparell i de les llistes, cosa que va causar més disensions, que també va saber silenciar. Al 2010 va repetir resultats, bevent dels patetismes del tripartit, menjant-li vots al PSC per baix i al PP per dalt.

Rivera és un polític clàssic, se sent còmode en el remolí i el desconcert. L’augment de la tensió, conseqüència del fracàs d’Espanya i el seu sistema pre-democràtic, li ha donat protagonisme, i la retòrica repentinada plena d’afirmacions que no superarien un examen mínim en un país civilitzat –en això és igual a molts d’altres polítics–, va encaixar a les tertúlies de Madrid, àvides d’escoltar algú de Catalunya donant la raó a llurs sucs gàstrics, tan àcids darrerament. És així com s’han construït la popularitat: ‘desde Madrid, emitimos hacia Catalunya’ li va dir a Jiménez Losantos un dia. La Catalunya que no llegeix diaris locals i mai no veu TV3. Bosses de memòria personal acordonades per l’oblit col·lectiu. Els eslògans i la postura formal, l’absència de contingut i l’empatia emocional l’han convertit en una estrella. Si mai plega, té carrera de tertulià assegurada.

La suma de tot plegat fa 9 diputats a les passades eleccions, a les quals ell es presenta com a fre ja no de l’independentisme, sinó de tota la cultura oficial catalana, i de tot el teixit civil que ha construït la majoria social. Té raons per fer-ho; el catalanisme, com sabem tots, és ple de misèria moral, amagada sota els arguments del pacte i la pau social. És la misèria del feble que negocia per sobreviure i és dirigit pels cínics, que en treuen partit. Coneix bé la tradició, n’és fill. Però no diu, esclar, que són els seus postulats els que l’han corrompuda fins a aquest extrem. Per això la gent s’ha alçat. Per això la crisi econòmica i la institucional han coincidit: són la mateixa crisi.

Hauran notat que amb prou feines he fet esment al contingut dels seus arguments. La raó principal és que la millor resposta a tota la seva retòrica d’autoajuda política és ell mateix. Encara que ens vulgui fer creure que el seu jo és equivalent a la noció de ciutadà, el jo buit de Pinotxo, Espanya com a sediment irracional, la realitat és que l’existència de l’Albert Rivera només s’entén si es prescindeix del seu DNI, i de tots els papers oficials que l’avalen. Va néixer a la Barceloneta, però no sap res de la història del país i la ciutat. Li agrada la reforma urbanística que en va fer Maragall, i no en coneix la influència històrica, però després, quan Maragall desenvolupa la mateixa visió al Govern, s’adhereix als seus enemics intel·lectuals per fer carrera política. Estudià en una escola progressista i privada catalana i critica la immersió que va rebre, però parla un català lamentable, ple d’errades rídicules, òbvies, que no es permet en castellà. Parla en nom dels immigrants espanyols del franquisme, com la seva mare, i n’incendia el ressentiment, quan ell no ha compartit cap dels caciquismes que aquests immigrants van patir i pateixen de part de l’espanyolisme oficial i de l’autonomisme sector negocis. S’enfronta a la suposada obsessió identitària catalana i a tot el discurs institucional, però el seu protagonisme és rellevant perquè és diputat al Parlament de Catalunya, i és baula de la història del que s’hi ha discutit. I a Madrid només el volen per a això, perquè és una falca dels interessos de les classes dominants de la capital en nom de les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona (i dels espantats de Pedralbes i Sarrià-Sant-Gervasi). Es diu regenerador de la política, però tot l’èxit li penja de la manipulació clàssica de forces polítiques i desesperacions populars, i del manteniment de l’statu quo, del qual només en critica coses que sap que no poden canviar.

Les seves contradiccions són sempre les mateixes: la idea d’Espanya i de Catalunya, els límits racionals de la llei i el poder dels raonaments sense memòria són contraris a la història, al contex, a la vida. Fins i tot a la seva. Per això ha triomfat, perquè se n’ha rentat les mans, i per això fracassarà, perquè el país existeix, encara que no hi càpiga en les estructures de la seva ment construïda.

Dos exemples, per acabar. Fa unes setmanes va reunir-se en un restaurant de Barcelona amb Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid del PSOE. Alguns comensals del restaurant diuen que Leguina va proposar mostrar múscul militar per espantar el sobiranisme. Rivera li va dir que era una error, i sempre segons aquestes fonts, va explicar que la solució és acabar amb Mas. Amb l’Oriol Pujol fora de circulació, argumentà, apareix la solució Duran: tornar a la constitució. I aleshores se’ls podrà collar: ni finançament a la basca ni res. Si és cert, demostra de nou la confusió constructivista: la seva experiència en la política catalana li ha fet creure que havia entès el país, igual que es pensa que la Constitució és un diccionari que explica el món. La realitat és sempre al revés: el món se t’imposa i el polític, a diferència de l’advocat, és una força per al bé si és capaç d’acceptar amb humilitat el debat del poble, costi els trencaments mentals que li costi.

L’altre: quan es va aprovar la declaració de sobirania del Parlament, Losantos el va convidar al programa. Allí va dir una frase amb la que estic 100% d’acord. Però ell la veu des d’un costat del mirall, i jo la veig des de l’altre.

“La declaración de soberania tiene efectos internacionales. En derecho, el derecho internacional es ordenamiento jurídico. Y me parece peligroso. Ahora un presidente autonómico puede ir por ahí con una declaración de soberanía, que es lo que necesitan.”

L’Albert Rivera pensa que la declaració és perillosa perquè topa amb la llei per dalt, i trenca tota l’estructura mental que promou la constitució. No entén que els actes d’autodeterminació no depenen mai d’un límit anterior. Depenen de la força que té la vida de donar-se normes, límits, veritats provisionals a ella mateixa. Civilitzar-se, alliberar-se. Té efectes internacionals no perquè tingui una relació equivocada amb les lleis espanyoles, sinó perquè té una relació profunda amb les relacions entre la gent i les seves ànsies de llibertat. Per això és perillosa.

Pinotxo es va tornar humà quan va reconèixer que la vida del seu pare era tan valuosa com la d’ell mateix. Quan va saber distingir la vida de la idea de la vida. Una joguina, un homúncul, és una idea de la vida, una ficció, com un perfil de Twitter. Que a Catalunya pugui néixer un home intel·ligent que confongui la llei amb la història, la persona jurídica amb la persona humana, l’oblit amb la memòria, els sentiments familiars amb les raons de la justícia, Espanya amb un entramat racional de drets, i que pugui arribar a respresentar 250 mil persones no ens hauria d’estranyar, és només culpa nostra: el buit del jo, el silenci de Geppetto, el país que no sap ser lliure. L’Albert Rivera és la suma dels nostres fracassos.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca