Maneres de no dir res

31 de Gener de 2014 0

 

La Vanguardia 25 de gener de 2014

L’altre dimarts vaig mantenir una conversa llarga i lenta amb un catedràtic de teoria política d’una d’aquelles universitats americanes que sempre apareixen al capdamunt dels rànquings. És rus, alt i forçut: jugava a hoquei gel. La conversa es va allargar fins a la matinada, entre cervesa belga i bourbon de Kentucky. Em va confessar que s’havia barallat amb la dona i que estava fent temps per arribar a casa un cop ella ja dormís.

El tema de la conversa era un afer de la política americana, la caiguda en desgràcia del governador de Nova Jersey, Chris Christie. La qüestió en si és irrellevant perquè el veritable tema de la conversa eren més aviat les rodes de premsa que el governador ha anat oferint aquestes setmanes, així com la manera admirable que té de comunicar, apoderar-se del focus d’atenció i dirigir-lo on li ve de gust. En un context en què les televisions demòcrates –incloent-hi la CNN– han anat amb tota la força contra ell –és republicà– hem pogut contemplar els límits d’aquest poder telegènic que té.

De mica en mica la conversa va anar derivant cap a un tema un pèl més profund, més de bourbon. Maneres de no dir res. Suposant que hagis de respondre alguna cosa o tinguis l’obligació de dir alguna cosa, però per la raó que sigui no pots dir res, ¿com t’ho fas? Potser no t’ho pots permetre, potser tens una clàusula de confidencialitat, potser estàs censurat, potser no vols que res se sàpiga. Fins a cert punt és irrellevant. La qüestió és de quina manera omples temps, amb fermesa i convicció, o bé pàgines, amb estil i direcció, sense que no sembli que no estàs dient res, però sense dir exactament res de res. No és tan fàcil.

El catedràtic deia que la millor manera de fer-ho és en realitat molt senzilla. Es tracta d’ampliar el context. M’ho deia amb la mà recolzada a la galta esquerra, el colze sobre la taula, i un mig somriure tremolós, trist. “Com més detalls donis del context, més enrevessada, ambigua i difícil sembla la veritat a la qual no et vols o pots referir”. Anava clarament passat de copes –jo també–, i en determinats moments semblava que el pensament se li escapava cap a casa, feia un llarg silenci, un sospir i tornava a engegar: “A més, la riquesa dels detalls fa volar la imaginació de l’audiència i provoca empatia, et fa semblar sincer i transparent”.

Només quedàvem ell i jo al bar. I l’encarregat, un japonès amic del professor rus, feia la caixa del dia. Tots els llums apagats, menys les dues bombetes de la nostra secció del local. Les cadires sobre les taules. Fotogrames de pel·lícules clàssiques emmarcats penjaven de les parets. El gel de la copa desfet. Els gots calents. Un silenci llarg. “Un cop tinguis tots els detalls, endreça’ls en una narrativa, que sembli una història, una escena, mantén la tensió fins al final. I aleshores ja només et queda el cop de gràcia”. El braç ja no li aguantava el cap, cada cop més a prop de la taula, les parpelles queien, bava. I es va adormir.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca