Young Men’s Christian Association

02 de gener de 2016 1

El vestidor de la piscina del YMCA del carrer 14, a Manhattan, entre les 10 i les 11 del matí d’un dia feiner qualsevol, -que és la meva hora, sortint de fer classe-, és ple d’homes vells despullats. Els homes vells del YMCA passegen els seus cossos de pansa, fets d’infinites corbes i pràcticament cap línia recta, entre les taquilles metàl·liques, els dispensadors de tovalloles, la bàscula, l’enllustrador de sabates elèctric, els vàters, les dutxes, l’assecador de banyadors, la sauna i els grans miralls. Són homes feliços, no miren a terra.Els seus genitals són un cronograma explicatiu de la llei de la gravetat; el balanceig, quan caminen o quan riuen, és un argument socràtic: com més conscient de la mortalitat ets, més lliure.

Tenen els seus orgulls: si tries tamboret enlloc de cadira per seure davant de la teva taquilla ets més jovenívol i immortal. Importa aconseguir posar-se els mitjons i els calçotets sense seure, recolzant el coxis a la porta de la guixeta del veí. O assecar-se el cos sencer, minuciosament, seguint una col·lecció de gestos automatitzats, extremadament tècnics, que resolen amb enginy i constància els límits de flexibilitat, equilibri i força propis de l’edat, i que mostren també que aquests homes vells despullats són titans, els millors cossos de la seva generació, sublims dissimuladors que la mort contempla enamorada i en passa de llarg.

Etiqueta

Quan només hi ha dues persones nedant en un carril, cadascú va pel seu cantó. Quan entra un tercer, tothom ha de nedar per la dreta i es crea un circuit el·líptic. Et fiques a l’aigua, i fas notar la teva presència, esperes el moment en què els dos nadadors són equidistants a la teva posició, i comences a nedar provant de sincronitzar-te amb la velocitat mitjana del carril. Així ho fa tothom, i es trenca la solitud de l’exercici individual: reconcentrat en els teus pensaments, manténs una part del cervell pendent dels altres i la piscina sembla un sol organisme.

Però aquest dia, recent entrat, al mig de la piscina, un home moreno m’atura i m’agafa el braç. “Quan entres, has d’esperar-te que tots els nadadors passin per l’extrem del carril i els has d’avisar que t’hi incorpores. És una qüestió d’educació.” I continua nedant. Com que sóc nou, passo deu o dotze piscines sentint-me culpable de la meva ignorància. Després, al vestidor, el veig tenyint-se els cabells de negre, primer els del cap, després els del pit, i finalment els púbics. Es pesa i apunta el número en una llibreta. Mentre es vesteix, no parla amb els altres, remuga coses tot sol. Es fa el nus de la corbata cerimoniosament davant del mirall de cos sencer. S’acosta a l’empleat que recull tovalloles, li estreny la mà solemnement, i li diu: “Fins demà, Mr. Smith.”

La fe

El YMCA va ser creat a Londres al segle XIX per acollir els joves del camp que havien fet la migració cap a les ciutats i les indústries, com una alternativa saludable a l’alienació, les putes i l’alcohol. L’esport era el punt de fuga de l’urbanització moral: mantenir l’equilibri entre la ment, l’esperit i el cos. L’ideal grec passat pel sedàs evangèlic. Cristianisme muscular. Avui el YMCA és una de les potències mundials del progressisme civil, i si a cada país té la seva idiosincràsia, als EUA, i a Nova York en particular, significa bàsicament un gimnàs ideal amb preus de gimnàs imperfecte.

Aquest és a mig camí entre Chelsea i el West Village, que són barris antany bohemis i ara burgesos, amb una vella guàrdia d’homes il·lustrats, sensibles i saludables. Hi fan serveis religiosos de diverses confessions, i hi ha programes de treball social, però és sobretot un centre de vida virtuosa per a jubilats blancs i rics que mantenen viva la memòria de la Manhattan del segle XX, i que aprofiten els 20 minuts de sauna diària per discutir de política internacional i de l’any que van passar a París, a tocar del Bataclan, d’òpera i el dia que un tenor va cantar 3 vegades una ària, de trucs per exercitar l’equilibri i les noves bambes New Balance que han solucionat aquell problema amb cordons, sobretot si és entre setmana, i són quarts d’onze del matí.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca