(article publicat a La Vanguardia del diumenge 18 de novembre del 2012)
La majoria d’enquestes assenyalen que hi ha un 25% de la població que no vol la independència però està a favor d’un referèndum. De totes les actituds del moment, aquesta és la més interessant. N’hi ha que se senten lligats a Espanya i no conceben la conveniència de tenir dos estats on ara n’hi ha un; d’altres, més enllà dels seus sentiments, no veuen convenient per a Catalunya, per a la resta d’Espanya, o per a totes dues, que les relacions institucionals s’articulin d’Estat a Estat. També n’hi deu haver que no ho saben o que no s’han decidit. I malgrat això, aquest 25% considera que la pregunta per la independència de Catalunya és una pregunta legítima. Potser, fins i tot, creuen que tant si guanya el sí com si guanya el no el referèndum pot ser una solució al problema atàvic d’Espanya.
Aquest és el centre de gravetat de les eleccions. El plebiscit. Per dir-ho en llenguatge administratiu: ¿És legítim que els ciutadans espanyols sota l’administració del govern de la comunitat autònoma de Catalunya puguin decidir directament si volen constituir un Estat independent?
La pregunta té tant de sentit que hem passat a ser els bons als ulls de la majoria de mitjans internacionals. Dono fe que en l’àmbit personal la situació és la mateixa. Catedràtics o taxistes, de dretes o d’esquerres, tant se val: en els quatre anys que fa que visc a Nova York mai no havia trobat tant d’interès i tanta simpatia. A la premsa i al carrer, votar es veu com l’única opció raonable. I qualsevol alternativa s’entén com una carència. No és una opinió profunda i tràgica, és un instint. I per aquesta raó l’oposició de l’Estat i dels grans partits a fer un referèndum no la poden veure com un fet aïllat: és el símptoma que alguna cosa grinyola a Espanya.
La ideologia democràtica es basa en una idea molt simple: per poder guanyar s’ha de saber perdre. Per participar i, en última instància, ser hegemònic, has d’acceptar que, si perds, no rebentaràs la partida. A canvi, garanties per a tothom. Que la legislació espanyola, que la Constitució i que els dos partits més importants del Congrés no considerin la possibilitat de fer un referèndum, ni siguin prou flexibles per acomodar-la, no és ni es veu com un defecte de la proposta catalana, sinó com un greu problema de l’engranatge polític espanyol.
Cap dels partits contraris a la independència no representa aquest 25%. Ni tan sols el PSC, en la mesura que se supedita a la decisió de les Corts i del PSOE. Sembla un drama demoscòpic, però en realitat és un menyspreu: els consideren irrellevants perquè tenint la força de l’Estat els arguments contra la independència són secundaris. Al capdavall, en un context de màxima democràcia podrien perdre.