El vint-i-cinc per cent

20 de novembre de 2012 1

(article publicat a La Vanguardia del diumenge 18 de novembre del 2012)

La majoria d’enquestes assenyalen que hi ha un 25% de la població que no vol la independència però està a favor d’un referèndum. De totes les actituds del moment, aquesta és la més interessant. N’hi ha que se senten lligats a Espanya i no conceben la conveniència de tenir dos estats on ara n’hi ha un; d’altres, més enllà dels seus sentiments, no veuen convenient per a Catalunya, per a la resta d’Espanya, o per a totes dues, que les relacions institucionals s’articulin d’Estat a Estat. També n’hi deu haver que no ho saben o que no s’han decidit. I malgrat això, aquest 25% considera que la pregunta per la independència de Catalunya és una pregunta legítima. Potser, fins i tot, creuen que tant si guanya el sí com si guanya el no el referèndum pot ser una solució al problema atàvic d’Espanya.

Aquest és el centre de gravetat de les eleccions. El plebiscit. Per dir-ho en llenguatge administratiu: ¿És legítim que els ciutadans espanyols sota l’administració del govern de la comunitat autònoma de Catalunya puguin decidir directament si volen constituir un Estat independent?

La pregunta té tant de sentit que hem passat a ser els bons als ulls de la majoria de mitjans internacionals. Dono fe que en l’àmbit personal la situació és la mateixa. Catedràtics o taxistes, de dretes o d’esquerres, tant se val: en els quatre anys que fa que visc a Nova York mai no havia trobat tant d’interès i tanta simpatia. A la premsa i al carrer, votar es veu com l’única opció raonable. I qualsevol alternativa s’entén com una carència. No és una opinió profunda i tràgica, és un instint. I per aquesta raó l’oposició de l’Estat i dels grans partits a fer un referèndum no la poden veure com un fet aïllat: és el símptoma que alguna cosa grinyola a Espanya.

La ideologia democràtica es basa en una idea molt simple: per poder guanyar s’ha de saber perdre. Per participar i, en última instància, ser hegemònic, has d’acceptar que, si perds, no rebentaràs la partida. A canvi, garanties per a tothom. Que la legislació espanyola, que la Constitució i que els dos partits més importants del Congrés no considerin la possibilitat de fer un referèndum, ni siguin prou flexibles per acomodar-la, no és ni es veu com un defecte de la proposta catalana, sinó com un greu problema de l’engranatge polític espanyol.

Cap dels partits contraris a la independència no representa aquest 25%. Ni tan sols el PSC, en la mesura que se supedita a la decisió de les Corts i del PSOE. Sembla un drama demoscòpic, però en realitat és un menyspreu: els consideren irrellevants perquè tenint la força de l’Estat els arguments contra la independència són secundaris. Al capdavall, en un context de màxima democràcia podrien perdre.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca