Sempre hi ha arguments per cagar-se en els polítics. En tots els polítics. I, a dins, l’ànima té el seu tempo amb els errors dels líders. Sovint se t’eixuga l’èpica i l’ànima és una dona com la meva àvia, austera, pràctica, per feina. La meva àvia quan ja no va poder viure sola, i va venir a casa, va triar l’habitació més petita, perquè era a prop de la cuina, perquè tenia una lavabo que només feia servir ella ben a prop i perquè així no li devia res a ningú. Si la meva àvia ho hagués volgut, hagués tingut la millor habitació de la casa i totes les atencions. Però no. El seu honor era que ens alcéssim de la cadira quan ella entrava en una sala, o que només arribar a casa li féssim un petó i cinc cèntims de com havia anat el dia.
Doncs sovint amb els polítics la gent es comporta així. Sap que són uns cínics -sovint els exigeixen que ho siguin, que canviïn de conviccions amb la temporada- sap que han hagut de bregar amb els seus amics o companys de partit, i amb la seva pròpia moral, i que han guanyat la majoria de les batalles; ho sap i els exigeix que siguin uns killers, i que no facin massa soroll. És una ànima d’estrassa, la que pensa així, és cert, però és l’ànima que tots tenim quan finalment anem a votar, o defensem una idea aïllada d’un polític i en menyspreem el conjunt, o quan ens empassem el que calgui i assumim que sovint cal tenir un fill de puta a prop que faci la feina. Suposo que la clau és el preu. Què n’obtenim a canvi. I en fi, és un càlcul.
Després el pèndol es desplaça llepant el terra, el pèndol de l’ànima es desplaça fins a l’altra punta, i ens revé l’èpica. Ens ve l’honor, l’ideal, la conquesta cavalleresca i l’amor cortesà. El tot pel tot, i morir amb l’espasa sense fil, en un camp d’alba, mentre algú, de lluny, pensa de cop en nosaltres. És una actitud ingènua, que ens sobrevalora, que ens fa mesurar la intel·ligència per les ganes i no per la intel·ligència mateixa. Tirants narcolèptics que guanyen l’ordre de cavalleria mossegant un gos. Està bé que siguem així d’ambivalents, ens salva de la misèria i el cinisme; i ens salva a l’hora de ser de nou uns romàntics sense altre futur que el suïcidi. El catalanisme majoritàriament ha estat la llei del pèndul. N’hem dit rauxa i seny, perquè ens agrada el noucentisme, però és cinisme i romanticisme, que són dos pols inevitables. L’un pressuposa l’altre si és que hem de sobreviure. El cinisme sol és l’extinció; el romanticisme sol, el suïcidi.
Durant una bona pila d’anys Convergència era el cinisme romàntic i ERC el romanticisme cínic. I cadascú determinava el preu de la seva ànima: soc de tot o res, o soc de mica en mica i vaig ajuntant les engrunes amb les mans. Des que ERC governa i CiU és a l’oposició aquests rols s’han esquerdat. El pèndol roman quiet el bell mig de la seva esfera. I els votants dels uns i dels altres s’han quedat orfes de romanticisme. Els d’ERC perquè governa cínicament i els de CiU perquè els seus polítics no en saben de fer romanticisme, ni tenen cap idea de l’èpica del pit i collons. A més, amb prou feines els queda passat per rememorar batalles i clandestinitats virtuoses. Avui molt electors es neguen a ser només cínics, i fan de l’abstenció -o el vot en blanc- el racó de la seva dignitat. Aquests dies fins i tot hem sentit l’argument que diu que si els catalanistes votem en blanc, cauran les cúpules dels partits nacionalistes. Res més ingenu.
Si votes en blanc o t’abstens els líders continuaran on són: al capdavall cada votant en blanc, o cada abstencionista té una raó i una explicació diferent per la seva actitud. La nostra democràcia no deixa buits. El que no ocupis tu l’ocuparà un altre. El que no ocupin Duran o Ridao l’ocuparan Sirera, Chacón o Rivera. “Ens demanes que siguem cínics”, pensaràs. I no. Et demano que engeguis de nou el pèndol, i entenguis, oh patriota, que al país li va d’un pèl. Ningú no es rendirà, perquè ningú no ens donarà aquesta oportunitat. Qui no batalli, morirà. Es digui CiU, es digui ERC, es digui Catalunya. Confia en el vot en blanc, confia en l’abstenció i tindràs això: un blanc, una absència.