(publicat a política de La Vanguardia del dissabte 13 de juliol del 2013)
Si assumim que les intencions del PSC i el PSOE són sinceres, que ja és assumir, el document presentat a Granada avui fa una setmana, (‘Un nuevo pacto territorial: la España de todos’), és més interessant que no sembla. Primer perquè el PSC es troba una situació inèdita. Té entre poc i gens poder institucional a Catalunya i els resultats electorals més anèmics des de la transició, però alhora, de cara al PSOE, té més força negociadora que mai, tot múscul.
L’anomalia que desfà aquesta aparent paradoxa entre màxima feblesa i màxim múscul és l’aparició del sobiranisme. Com que per primer cop des del 78 és una amenaça real, com el dret a decidir ha penetrat totes les ideologies, el PSOE no té més remei que reaccionar. Aquest és l’argument explícit que els líders del PSC fan arribar als seus superiors jeràrquics i als companys de les altres autonomies: hem de donar-hi resposta, aquest cop va de debò. Usar l’independentisme d’amenaça és bastant més convincent que apel·lar a la germanor internacionalista. Bona, Navarro! Fins i tot la tragèdia electoral del PSC es transforma en incentiu: si no reaccionem ens n’anem pel forat de l’aigüera. L’històric document té la virtut d’ensenyar quina és resposta que el PSOE és capaç de donar a l’amenaça més seriosa. En altres paraules: és el límit del PSOE.
Un cop aprovat, el pacte de Granada concreta què volen dir Lucena i Navarro quan parlen de federalisme. Fins ara ens havíem hagut de conformar amb llur titil·lant mirada somiadora. Des de dissabte, en canvi, sabem què inclou l’oferta més federalista que es pot formular avui a Espanya. Per entendre’ns: és el punt de partida per a negociar amb el PP una hipotètica reforma de la Constitució. Així que, assumint que es materialitzés, és un text que només es pot desplegar a la baixa, restrictivament. Els 24 folis van més enllà del que podria anar Espanya en el món real. Però no aixafem guitarres: quin contingut té aquest somni? És un intercanvi: lleialtat per part dels catalans al projecte espanyol a canvi d’aplicar el sistema autonòmic tal i com hauria d’haver estat aplicat segons l’esperit de les lleis, i no tal i com ha estat executat els darrers 30 anys.
Lleialtat, en el text, vol dir bàsicament dues coses: no hi ha reconeixement nacional per a Catalunya i per tant no hi ha dret a decidir que valgui, i cal una recentralització de les polítiques econòmiques i de la legislació social per anivellar els espanyols. A canvi, el PSOE ofereix clarificació de les competències exclusives ja existents en l’estatut retallat, un senat territorial que tingui dret de veto sobre lleis ‘d’alt contingut autonòmic,’ principi d’ordinalitat en matèria de finançament (supervisat per l’Hisenda central), participació simbòlica en les institucions de l’Estat i la UE, i laxitud normativa en qüestions culturals, i en tot allò que no sigui exclusiu del govern central. Excitant, eh? Gràcies Navarro per ensenyar-nos el sostre del PSOE.