(publicat a La Vanguardia del dissabte 24 d’agost del 2013)
Si hi ha molta gent que vol una consulta és perquè hi ha molts independentistes. Si no n’hi hagués tants, com passava fa quinze anys, la pregunta no tindria tant d’interès.
Hi ha qui creu que l’independentisme és un problema. No és estrany: parlem de canviar l’status quo. I hi ha qui creu que el problema és Espanya. Fins i tot hi ha qui pensa totes dues coses alhora. Per a tots ells la consulta fa sentit. És una solució pràctica, que no contradiu cap moral. Per aquest motiu hi ha federalistes, confederalistes i autonomistes que la volen. Fins i tot aquells que temen que el sobiranisme fracturi la societat saben que l’absència de la consulta no soluciona el problema, més aviat l’agreuja. Esperar a veure què passa, estimades elits, és arrossegar el país cap a l’abisme.
Vist així s’entén millor la principal virtut de la cadena humana del dia Onze: les reaccions. Els sectors dominants de les direccions del PSC, Unió i ICV han manifestat incomoditat amb el fet que la cadena sigui explícitament independentista perquè el nom de la cosa és ‘via catalana per la independència’ i el lema, ‘volem votar.’ Són ‘hiperrestrictius,’ per usar l’adjectiu del conseller Pelegrí, que és qui ho ha expressat millor, rescatant l’argument de les grapes d’alguns cervells del PSC, sector OLA K ASE.
La hipòtesi que aixopluga aquests dirigents diu que per aconseguir la consulta seria millor una via catalana cap a la consulta, –els encanta l’al·literació–, més nombrosa, defensen, i més inclusiva. El fons de la hipòtesi és un acte fallit: la viabilitat de la consulta com a solució política no depèn de la cadena, depèn dels sectors dominants de les direccions del PSC, d’Unió i d’ICV. Són ells, i no la Carme Forcadell, els que en tenen el mandat explícit de 2,6 milions de persones en una cadena inacabable de paperetes. Són ells i no les més de 300 mil persones ja apuntades a la cadena els que han de garantir que la consulta serà seriosa, democràtica i substancial. On són els lideratges, els esforços, les idees brillants de Navarro, Duran i Herrera-Camats per aconseguir-la? El problema deu ser la cadena, que els frena.
En tot cas, no crec que el seu problema sigui el de molts catalans, que troben que la via catalana és una cursilada kumbayà i que amb cadenes humanes no anem enlloc. Hi estic d’acord. La cadena és irrellevant. I n’és la gràcia. Té valor precisament perquè és gratuïta, folklòrica, perquè no hi ha cap necessitat d’anar-hi. No és un referèndum, com no ho era la manifestació de l’any passat. Aquesta gratuïtat despulla els interessos dels qui s’incomoden.
Jo, que aniré a la de Times Square, m’ho prenc com un entrenament esportiu: en el futur agraïré saber com s’organitza un acte pacifista visible. Però, esclar, jo vull que hi hagi consulta i tinc un gran interès en veure com s’excusen els nostres representants ara que comença el curs. Res a perdre, menys les cadenes, que diria Marx.