(excepcionalment el penjo el dia de publicació perquè en l’edició digital de LV, l’article ha aparegut amb els paràgrafs desendreçats i no s’entén; a l’edició paper ha sortit bé)
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 12 d’Octubre del 2013)
Fa 12 dies que el govern federal nord-americà està parcialment tancat. La lliçó més interessant per a nosaltres, per al nostre moment polític, és sobre l’exercici del poder. Millor: sobre la tensió entre els principis democràtics i el poder. Avanço la conclusió: qui té la possibilitat d’exercir el poder ho fa.
Com que el president i el congrés s’escullen per separat, pot passar que el congrés sigui d’un partit i el president d’un altre: com ara. Si no arriben a un acord sobre el pressupost aleshores la part ‘no essencial’ del govern tanca i els funcionaris, uns 800 mil, se’n van a casa.
Aquest cop, els republicans han fet servir el poder que tenen de tancar el govern per tal de forçar els demòcrates a retardar o diluir la reforma sanitària. Com que la reforma sanitària és el llegat més important d’Obama i com que ja no es pot tornar a presentar a les eleccions, el president no té gaires incentius personals per cedir.
L’argument que fan servir els demòcrates, però, no és aquest. Defensen que la llei sanitària ja ha estat avalada a les dues cambres legislatives i pel poder judicial. A més, el president va guanyar unes eleccions en què aquesta qüestió fou tan central que a estones semblava un plebiscit. Si ho volen canviar que segueixin el mateix procediment. Això de fer servir el poder que tenen de tancar el govern per intentar retallar el finançament de la llei o forçar-ne l’ajornament, diuen, no és democràtic.
Aquest argumentari és poc efectiu perquè els congressistes republicans que lideren la revolta pertanyen a districtes fets a mida en què la seva victòria és més segura com més inflexibles siguin. També per a ells i els seus electors l’oposició a la reforma sanitària és una qüestió de principis. La negociació es complica perquè en cinc dies caldrà que el congrés acordi l’ampliació del sostre del dèficit. Un fracàs tindria conseqüències molt més dramàtiques que el ‘shutdown’.Tot plegat ensenya que quan la separació de poders no és retòrica també pot causar problemes: cap constitució és perfecta.
La lliçó de fons, però, és que l’únic que frena les ànsies de poder d’uns i altres són els límits institucionals: justament els que no té Espanya. És simple: només per obligació un poderós s’asseu a negociar. Aquí i allí qui pot exercir el poder ho fa.
L’altre gran límit al poder és la força social, també a Washington. La batalla allí és ara mediàtica: qui pagarà el cost electoral del tancament? A Espanya, com que no hi ha gaires límits, com que no tenim garanties que els pactes es compliran –mireu els pressupostos– ni possibilitats de bloqueig –mireu la llei Wert–, per a una qüestió com la catalana la força social és l’única carta. Per aquest motiu, quan algú diu que vol negociar una solució intermitja amb el poder i simultàniament interpreta a la baixa la força social o titlla d’impossible el seu objectiu últim, ja saps que, en realitat, o bé no vol negociar o bé no en sap.