La Vanguardia 31 de gener del 2014
Darrerament hem assistit a una pseudodiscussió sobre la història que s’ensenya a l’escola catalana. El ministre d’Educació, el senyor Wert, està tan preocupat per la qüestió com la tropa d’ideòlegs de l’ampla i vasta Espanya constitucional. I la solució ha estat endegar un programa d’uniformització del contingut de l’assignatura, de tal manera que tots els nens espanyols estudiïn el mateix. Podria ser interessant si fos una història que expliqués la pluralitat que Espanya ignora. Però no. L’objectiu és sobretot que estudiïn una història que oculti els atàvics contenciosos territorials i emfasitzi un origen místic de l’Espanya unívoca.
Aquesta brillant idea podria fer pensar a algú que efectivament la història que s’ensenya a la Catalunya democràtica és una història que oculta Espanya i construeix un relat nacionalista de la comunitat autònoma. I que, justament, aquesta és la raó per la qual la meva generació s’ha tornat majoritàriament desafecta. Aquesta tesi no explica per què els educats en el franquisme són estadísticament tan desafectes com els més joves. Però a més conté un error de fons. Com que he estudiat tota la vida en democràcia –quan vaig néixer, Pujol i Núñez eren presidents–, puc donar-ne fe.
La història que s’ha explicat a les escoles catalanes aquests 30 anys de Generalitat no pot ser la raó de l’emergència de l’independentisme perquè és una història que no serveix per construir un relat d’Estat. La que vaig aprendre a l’ensenyament obligatori és un mer compendi de llocs comuns sobre Catalunya, sense gaire profunditat ni detall. Això sí, ben acompanyats de l’herència historiogràfica de la història d’Espanya de sempre i una mirada maniquea sobre la història universal.
Atureu un jove pel carrer: ningú no sap gaire res. Si és bon estudiant coneixerà quatre mapes romàntics de Jaume I i la tensió derrota-persistència mal explicada: segadors, decadència, 1714, Renaixença de versets florals, 1931-36-39, i au, 1978. La conclusió moral és: no alcis el cap, il·lús. Un sedant. Al costat del detall i la potència de la història d’Espanya t’entra complex d’inferioritat i et fas unionista. O caus en una depressió clínica. No és culpa de Madrid.
Tota la història de Catalunya seriosa i complexa que sé l’he après fora de l’escola; rascant llibres d’aquí i d’allà per entendre què dimonis ha passat en aquest racó de món. Només de veure l’evolució en els estudis acadèmics dels darrers trenta anys sobre, posem, els segles XVII, XVIII i XIX al·lucino que hi hagi periodistes que encara sofregeixin tòpics apresos als anys 60 i 70. O bé apel·lin sense matís a historiadors que van treballar i publicar sota dictadura.
Com més dades trobes, més veus que el relat d’allà és propaganda d’Estat i el d’aquí, folklore inofensiu. Si ens haguessin exigit saber la història d’aquí i del món que avui s’accepta a l’acadèmia, sense nacionalismes de cap mena, faria 15 anys que seríem al carrer i no ens n’hauríem mogut.