Article publicat al butlletí del CEJP 20 de setembre de 2005
Aquest és l’últim article de la sèrie que va començar fa uns mesos sobre les conferències creuades entre el filòsof alemany Jürgen Habermas i el llavors Cardenal Joseph Ratzinger que va publicar a Catalunya La Vanguardia.
En el darrer l’objectiu era explicar quina era la fesomia dels nostres estats liberals des del racionalisme polític. En les conferències, aquest model es va mostrar insuficient fins i tot pel mateix Habermas. Cap a on, doncs, cal encaminar-se per trobar els fons de comportament públic dels ciutadans d’un estat conteporani que no fa de Déu l’origen del bé?
La llei, la constitució, és l’origen de l’ordenament social i el seu esperit travessa tota relació humana. El fonament que fins ara ha tingut Habermas és la trobada dialògica racional, el diàleg, la capacitat que els homes tenen de parlar-se i entendre’s en el sentit primari de la paraula. Jo t’entenc quan em parles, sé què vols dir. Subjecte, verb, predicat. Si la comunicació és possible, ja tenim fonament polític. Però Habermas se n’adona que estranyament per no dir mai, la història ha fundat estats liberals per la simple adhesió dels ciutadans a una forma d’organització política. Els estats tenen història, costums i prejudicis, fins i tot greuges, i això funda no només les seves lleis sinó els comportaments més primaris dels seus ciutadans. O sobretot aquests. Diu Habermas: “Compartir religió i llengua i recuperar la consciència nacional serviren per al sorgiment de la solidaritat ciutadana”. La certesa que alguns tenen a pertànyer a un col.lectiu nacional, ètnic o religiós és la raó per la que exerceixen aquesta solidaritat que necessita l’estat liberal per a fundar-se. Però aquestes adscripcions no són racionals, i això és nou en Habermas.
Pensem en la UE. L’exercici de solidaritat col.lectiva que cal per fundar un superestat liberal de centenars de milions de ciutadans identitàriament divergents en moltes coses, per bé que convergents en d’altres, és immens i la carència d’una identitat col.lectiva que sostingui aquesta idea de solidaritat fraternal refreda l’entusiasme dels polítics a cop de referèndum. Algú dirà que Alemanya fa anys que paga la UE i que això ja és solidaritat: pensem només que contra el que els materialistes de dreta i d’esquerra podrien pensar, els diners són el que costa menys de cedir, mentre que admetre que Turquia entri al club, costarà més. A més, Alemanya encara s’està fent perdonar o millor, està agraïnt el perdó europeu, com a gran exercici de cinisme col.lectiu.
Per tant, Habermas en la seva conferència fa una cosa insòlita, tan insòlita com la que fa Ratzinger demanant a la Raó que posi límits a la Fe i que vam comentar en el butlletí anterior, i és afirmar els fonaments irracionals de l’estat liberal. Reconèixer-los al menys. Pensem-hi: Per quines raons els homes d’una societat postmoderna i postmetafísica haurien de fer un exercici de racionalitat que vessi en les lleis la voluntat solidària del bé comú?
Habermas era l’home que buscava la fonamentació del bé sense tenir en compte cap concepte metafísic, ni Déu ni Satanàs, el bé racional i el mal irracional. Doncs Habermas parla ara de les reserves morals irracionals: pertànyer a un col.lectiu cultural, tenir una religió comú i una història compartida. És el contrapès, l’assèpsia de les lleis. Habermas és el pare de Patriotisme Constitucional que propugnava que els ciutadans serien patriotes d’un país amb lleis justes, amb constitucions respectuoses i que això sols faria que la gent obeís les lleis i respectés la comunitat, però ara li ha calgut introduir les raons de la sensualitat, de l’afinitat emocional. Per això introdueix la fe com a font de veritat i sobretot de solidaritat política. Fonament d’actituds. L’examen d’aquestes actituds i la seva conveniència racional és el que les introdueix en una llei, o no. Pensem ara en els drets històrics d’un país com la seva reserva moral que fonamenta prejurídicament l’estat liberal. Drets històrics als que fa referència la nostra Constitució i que són obvis: és la continuació d’una relat col.lectiu. La Constitució del 78, n’és un nucli significatiu, és una recapitulació de la narració històrica que es diu Espanya, origen d’interpretacions i d’insatisfaccions, com tot text que s’analitza.
En conclusió, després de segles de primacia de la fe que van ser frutcífers fins que ho van deixar de ser i després de segles en els que les elits han volgut imposar la racionalitat polida; en els temps del relativisme, els dos màxims representants de les dues tendències es posen d’acord (una mica) per defensar la necessitat de l’existència d’alguna cosa segura. Davant la debilitat de l’home per a aquesta batalla, han decidit unir-se i complementar-se. Tornem doncs al de sempre: fe i raó. Una emet missatges originaris, atàvics, irracionals, vivencials, sensuals, trascendents, metafísics (el que prefereixin), l’altre els pondera, tria, poleix, examina i aplica (el que prefereixin). I viceversa. Raó i Fe. Les dues, les dues.