La Vanguardia 8 de Març 2014
La fórmula és senzilla (i antiga), però difícil d’aplicar perquè es basa en la confiança. Democràcia i comerç són les bases del progrés i de l’alegria, que és l’èxit intangible dels pobles i les persones lliures. Però se sustenten en la confiança mútua. Els britànics, per exemple, fa ja uns anys que han anat transformant no sense esforç la pulsió imperial per un sentit plàstic i pragmàtic de la democràcia i el comerç. Si mires la premsa britànica i americana aquests dies calents es veu que cada cop serà més difícil dissimular. A Barcelona, hi ha qui hauria de prendre nota.
Ara que Putin ha posat en evidència que els principis democràtics de la UE són sovint una coartada per la que ningú no està disposat a sacrificar res, i molt menys els buròcrates al servei de les àrees d’influència dels Estats, s’entén clarament que saber com encarar el problema d’Ucraïna, o el de la primavera àrab, o el de Síria, respon a un debat de fons. Democràcia i comerc o bé autoritat i comissions. I en aquest debat, Catalunya també hi juga un paper.
Aquesta setmana,The Economist ho explica de meravella: Catalunya i Escòcia responen a la necessitat d’aprofundir la democràcia per baix, per fer del món global un lloc segur, lliure i pròsper per dalt. Els fracassos democràtics en zones calentes ensenyen que si no ens afanyem, Moscou i Pequín podran ser més influents del que ens pensem.
Per aprofundir-hi, però, cal acceptar que fins i tot quan són equivocades, les decisions preses democràticament, amb ordre i sense excessos que xul·legin la minoria, són bones decisions. Que només els pobles que saben equivocar-se a la llum del dia poden encertar-la a la llarga. Per això els sistemes com el nostre del 78, basats en la l’ambigüitat, que fan impossible equivocar-se i fer-se’n responsable, acaben frustrant la bona fe i incentivant els barruts. Espanya va arribar tard a la democràcia i ho va fer sense atrevir-se a purgar la nostàlgia per l’autoritarisme. El silenci de la transició no seria un problema si fos un silenci de vergonya, però fou un silenci vulgar, per dissimular. Mira les nissagues, com perduren.
La democràcia només funciona si es pot anar corregint sobre la marxa. Rere la solemnitat ridícula de Margallo a Crimea, Fernández Díaz a Ceuta, o Wert a la llista dels reis gots, tothom hi veu que la sacralització de papers com la Constitució obeeix a la necessitat d’autoritat i no a la llibertat. Sense confiança tot és cartró pedra. Amb el comerç passa una cosa similar. És un acte de fe en l’interès mutu. És la idea que tothom hi pot sortir guanyant.
Per això l’independentisme entronca amb la pulsió regeneracionista. La consulta s’ha col·locat de cop al centre del debat, a dins i a fora: més democràcia. I per això com més exporta una empresa més probabilitats té el seu director general d’haver participat de la Via Catalana: més comerç. El model rebrota com un instint després del temps en què el progrés i el benestar semblaven gratis.