Les darreres setmanes han aparegut quatre notícies d’avenços científics. Bones noticies, sembla. La primera va ser la que informava sobre el permís que un laboratori britànic havia obtingut per a combinar material genètic humà amb petites dosis de material genètic d’altres animals, per a crear embrions mixtos, que serien utilitzats per investigar nous medicaments. La segona va ser la que informava sobre un nou invent: una lent de contacte amb un dispositiu que permet fer zooms i que ha de sevir per acabar veient imatges –o navegar per Internet- sobre impressionades a la realitat. En diuen supervisió. La tercera va ser la de la mà biònica. Una mà implantada en un avantbraç que reconeix els impulsos elèctrics subcutanis i que es mou gairebé com una mà normal. La quarta és d’ahir: un equip nord-americà ha aconseguit reconstruir els gens d’un bacteri, així s’obre la porta a la generació de cromosomes artificials i per tant, a la creació de vida. També, se’ns diu, amb finalitats terapèutiques.
La supervisió i la mà biònica em meravellen, els embrions mixtos i els cromosomes artificials m’espanten. No tinc gaire clar perquè m’espanten: al capdavall a mi no m’afecta personalment i estic convençut que se’n pot obtenir bons remeis a malalties avui incurables. La ciència, però, toca per primer cop d’una manera desacomplexada l’essència material de l’home. No és el primer cop que es busquen i es fan descobriments sobre les essències. Filòsofs, psicòlegs i religiosos ho han fet durant mil·lennis. En aquest cas, com tots els anteriors, trobar ha significat intervenir, modificar, transformar. Ni el descobriment de la raó, ni el descobriment de l’anhel d’espiritualitat, ni el descobriment de l’autonomia individual, ni el descobriment de les contradiccions de l’amor no han estat innocus. Molts d’aquests descobriments han estat errors, malentesos, exageracions. Però han canviat la història. I, malgrat el material idèntic del que estem fets nosaltres i els nostres avantpassats, han canviat també la nostra manera de fer i de ser. El que estem veient ara és una mica diferent; es tracta de manipular l’essència material de l’homo sapiens sapiens. Com totes les altres coses anteriors, quedarà a mercè del bé i del mal, i a mercè de la nostra incapacitat per saber que és el bé i el mal, o si tal cosa existeix, i estar-hi d’acord. L’argument que frena els descobriments perquè poden ser nocius és insuficient, per la mateixa raó poden ser molt positius. I els mateixos invents que hem fet servir fins ara per a fer el mal, han estat utilitzats per fer el bé. La pregunta essencial continua oberta, i fa la impressió que no té previst tancar-se aquest segle. Sempre ha passat que la tècnica era més potent que la moral. De fet, la vida en general és més potent que la moral. La novetat del nostre segle és només que l’abast del poder per fer mal és universal: ja fa unes dècades que existeix la tecnologia per a destruir tot el planeta. Que no hagi passat fins ara té més a veure amb l’instint de supervivència dels potencials agressors que de la rectitud, o el que sigui. I aquest instint ens ha de dur a ser optimistes, però no babaus. Fins ara, la primacia de la ciència, el criteri de veritat absoluta que representa, només ens havia dut a un cert buit col·lectiu. De la mateixa manera que ser només racionals ens deixa freds i sols. La ciència, per a remeiar-ho, s’havia estés cap a la psicologia emocional i d’altres entelèquies; però la gent, lluny de concepcions religioses tancades, s’havia abocat a noves espiritualitats individualitzades i múltiples formes de superstició decadent. Mentrestant, milers de científics ultraespecialitzats, molts d’ells ignorants de tot menys de la seva microscòpica parcel·la, han continuat fent i desfent l’home i la natura. La ciència amb aquests nous descobriments, i els dels últims vint anys, està inaugurant una nova era, amb noves definicions per a les coses fonamentals, i noves maneres d’entendre la vida i la mort, de la joventut a la vellesa. I hi ha un buit en el discurs I en la comprensió de l’abast d’aquesta nova era que ningú no omple: ni la religió, ni la filosofia, ni la ciència. Evidentment jo no en tinc resposta, i menys en un article, però cal advertir que el màxim al qual hem arribat és a formulacions més o menys filosòfiques, més o menys religioses, més o menys científiques de la cautela que hem de tenir amb aquestes coses; mentre els tècnics avancen a tota màquina. De Habermas a Ratzinger, no hi ha cap proposta, cap redefinició, cap nou paradigma. Nietzsche va dir que en cent anys arribaria l’últim home (amb el seu petit plaer de cada dia i el seu petit plaer de cada nit); i que encabat vindria el superhome. Més enllà del bé i del mal. Fins i tot això és insuficient: dir “súper” o dir “més enllà” és no dir res quan ets davant d’un confí. Aquesta és potser la nostra orfenesa. La diferència amb el passat. “Amb quines armes encarem el que ha de venir?”, li va preguntar un company meu de la universitat a un professor de metafísica. “Amb l’entusiasme”, va dir. “Només?” vaig dir jo. I tothom va riure.