La Vanguardia 12 d’Abril 2014
L’home que fuma al carrer
Hi ha un home al meu carrer que té com a principal qualitat ser-hi sempre. Dos edificis vorera amunt, al davant del portal. Surto al matí i hi és, torno al vespre i hi és. Si un dia treballo a casa, com ara mateix, i surto a comprar el pa o a passejar pel cementiri per aclarir-me el cap, com fa una estona, hi és. Sempre hi és. És gras, duu barret i fuma; el reconeixeríeu. Deu fer un metre i més de vuitanta centímetres, calculo, i si provés d’abraçar-lo, cosa que no he fet mai, les mans em quedarien a la seva esquena separades ben bé mig metre. Mai s’està del tot quiet, però com acostuma a passar amb els homes molt grassos, no transmet nerviosisme. Sospito que en realitat només canvia el pes de cama, i ho aprofita per anar fent una lentíssima rotació sobre el seu eix: pot trigar 20 minuts a fer la volta sencera. Mentre tomba, va fumant. És tabac ros barat. Sovint l’he vist encendre una cigarreta amb els darrers encenalls de l’anterior, com passa quan fumar molt no és la principal preocupació que t’ocupa. Fuma calmadament, però, i li agrada treure el fum pel nas amb parsimònia. El barret és un Trilby, com el de Sinatra: baix, d’ala curta en angle descendent i, en aquest cas, de llana de quadres marronosos. Ni la neu, ni la pluja, ni la calor, ni la foscor de la nit aturen el missatge tenebrós dels seus ulls. Què hi fa tot el dia, fumant, rotant, mirant enlloc i arreu?
Cafè Giannini
És de la màfia. No pot ser altra cosa. L’he observat llargament, de vegades des de la finestra, o de passada, o de vegades assegut a l’escala del portal, mentre llegeixo el diari. Em mira discretament, mentre tomba. És múscul, com en diuen dels soldats als blogs i fòrums sobre la màfia de la ciutat. Vigila la porta: hi deu viure algú important. Quan vam venir a viure a la zona italiana de Ridgewood -i a casa d’un sicilià amb cognom de ressonàncies delictives- vaig provar d’esbrinar qui mana al barri. Ridgewood va acollir l’assassinat del capo Galante l’any 1979 en un restaurant de cuina casolana que ja no hi és, i fa quinze anys la policia va desmuntar un grup free-lance de matons que es reunien al Cafè Giannini -llegendari capuccino, diuen les cròniques- i es deixaven contractar per diverses famílies: n’eren pedrera. Però des que l’alcalde Giulanni va fer net, cap notícia. Un conegut, fill d’un lloc-tinent de la família Gambino que es podreix en silenci a la garjola -un altre dia ho explico-, em diu que senzillament han après a ser discrets. L’home gras amb barret que fuma i rota no s’allunya mai de la porta, excepte si hi ha un tarrabastall (un accident de cotxe, fa setmanes, el va fer desplaçar-se fins la cantonada de baix), però mai no perd de vista el portal. Vigila. Són les restes del grup Giannini o una cosa nova, profunda, més discreta? Fuma, gira, vigila.
El boig sóc jo
Camí del deli, hi passo pel davant i decideixo parlar-hi. Intercanviem bondies i em surt dir-li que em recorda a l’actor Vincent d’Onofrio. Ho dic pel paper de detectiu que fa a Law and Order (són pastats), però de seguida recordo, alarmat, que va fer de recluta Lawrence -el gras, curt de gambals de la Full Metal Jacket– i també de fastigós extraterrestre escarabat a Men in Black. La resposta em posa del revés: “No pot ser, jo no vaig néixer a Califòrnia.” I com si fes la diferència, li dic: “D’Onofrio és de Brooklyn.” I ell: “ho sé.” Desconcertat, em disculpo i ell respon tot de coses sense sentit –clarament no hi és tot– i, entre incoherències, entenc que viu amb la mare en un pis de dues habitacions. La mare no el deixa fumar a dins i prefereix quedar-se fora que haver de fer els quatre pisos cada vegada. I acaba: “a més, a dins, què faria? Mirar la tele? Aquí hi ha més vida.” Sento pena i em sento imbècil i també culpable d’haver projectat sobre ell blogs i pel·lícules i sèries i prejudicis sicilians i tota la mitologia de la ciutat. Totes les excentricitats són vulgars al final, també les meves, i fan de mirall. I ja no el vigilo. Ahir me’l vaig creuar en un altre barri, duia el barret i pantalons curts, sortia dels jutjats. Sorprès, li vaig preguntar què hi feia allí. Sense mirar-me, sense aturar-se, amb una cigarreta apagada a la mà, va dir: ‘business.’