La Vanguardia 25 d’Abril
Dos dels meus autors preferits es van suïcidar: Gabriel Ferrater i David Foster Wallace. Però així com Ferrater no em sembla que assenyali el suïcidi amb la seva literatura, cada cop que llegeixo alguna cosa de Wallace jo mateix dubto de si continuar vivint, i entenc perfectament que es matés.
No pretenc demostrar que els poemes d’un o les novel·les de l’altre tinguin cap relació causal amb la seva mort. Parlo de la irreductible experiència de llegir-los sabent que es van suïcidar.
I això vol dir no poder espolsar-se, mentre els llegeixes, de l’ombra tràgica que tot Sísif ha de tenir present mentre arrossega la vida, (i les factures, i els crits desesperats dels nens sense ús de raó que corren per casa entripats de sucre, i el sexe avorrit i rutinari i ple de plecs confiats amb el marit, i la mirada furtiva de la recepcionista de l’acadèmia, i l’incansable gust d’enciam iceberg que acompanya l’operació primavera tortuosa, i la incapacitat de recordar si, en català, aprovar va amb b o amb v quan li signes una nota per la mestra, i el soroll de despesa inassumible que fa el radiador del cotxe, i, en fi, acaba tu la llista del que arrossegues muntanya amunt, Sísif.) Impossible de treure’t l’ombra dels ulls, dic, quan llegeixes autors sublims que saps que van dir ja us ho fareu.
És cert que Ferrater parla de la por i del món que li fuig i de la temptació de l’inefable que et devora. Però no t’entren ganes penjar-te. Una vegada li vaig sentir a dir a l’Alzamora que l’obra de Porcel et fa venir ganes de viure. Té raó. Quan acabes Cavalls cap a la fosca, que mira que és macabra de vegades, tens una mena d’olor a sang i a terra incrustrada a els narius i vols girar i girar i beure’t tot el Mediterrani.
Amb Ferrater passa una cosa semblant, però més íntima. Em fa venir ganes d’escriure els vicis i les virtuts, brogit endins que és enfora. I això també és tenir ganes de viure. Wallace, en canvi, té una d’aquelles intel·ligències que ja veus que el pobre es va passar la vida sent un desplaçat. Ferrater també devia tenir una densíssima massa neuronal i una sensibilitat de paper fotogràfic, i sí, clar, es va acabar matant, però llegint-lo em reconcilio amb l’ordre hendecasíl·lab de les coses. Una mica més a casa que Wallace, que és tot alienació.
Ara acabo d’enllestir dos assajos seus, un sobre el tenis i un altre sobre la televisió i la literatura, i no puc dir-vos-en res més perquè tot i que he après de tot llegint-los i em sento com si hagués menjat wasabi amb cullera de sopa, quan provo d’explicar exactament què hi defensa, és com agafar aire amb les mans: hi és i no hi és. Que Ferrater es matés em posa trist, com una derrota, com si digués: no tinc res més a afegir. Que Wallace se n’anés així ho visc com el seu únic alliberament, un: calla d’una puta vegada, Dave. Mai no he volgut saber per què, però ells m’assenyalen l’espectre de la por, em permeten concretar-la, deixar-la al prestatge i sortir a viure una estona.