La Vanguardia 6 de juny 2014
El dia que el Rei va abdicar, atès el buit de poder i les meves conviccions austriacistes i jeffersonianes, vaig decidir d’anar a visitar per primer cop des que sóc aquí l’estàtua de la llibertat.
Prenc el ferri de nom ‘Miss Liberty’ després d’una llarga cua al sol i d’un control de seguretat d’aeroport. 15 minuts de vaivé i desembarco a l’illa, on centenars de persones sota un immens sostre de fusta ja fan cua per pujar de nou al ferri -terrible auguri del que hauré de fer per tornar a Manhattan-. Camino penosament entre la multitud, que avança a velocitat de ramat de remugants, alguns amb amb diversos tipus de refrigeris als dits, que es duen a la boca de manera mecànica, al ritme d’un caminar balancejant de gran densitat càrnica, compassats per la banda sonora dels crits hormonats dels escolars.
Després ocupo una altra cua per entrar a l’estàtua pròpiament, cua que ha de passar forçosament per una botiga de souvenirs ‘made in USA.’ Al fons, hi ha un seguit de taquilles on és obligatori deixar-hi les bosses. Les taquilles de seguretat s’obren i es tanquen amb un lector d’emprempta dactilar.
Encabat, un ranger comprova que no duus res i et fa passar a una altra cua, que al seu torn et duu a un altre control de seguretat d’aeroport, gestionat per individus amb el mateix uniforme que el control que ja has passat al moll (pantalons i polo negre amb el nom brodat). Dues coses: tots els empleats són negres, cosa estranya. Imagino que deu ser una empresa subcontractada per maquillar les estadístiques racials. Els rangers, en canvi, amb uniforme caqui, barret i placa, són tots blancs. I segona: un pobre home davant meu és tan gras i té un equilibri tan precari que xoca amb el marc del detector i l’activa. La manera educada però cosificant amb què els empleats li fan repetir l’operació vàries vegades és depriment.
Pujo les escales, degusto cinc minuts al mirador del pedestal de la senyora de la Llibertat (la vista des del vaixell era millor), baixo, faig cua per recuperar la bossa, torno al moll, faig més cua per tornar a pujar al ferri i cap a casa.
Constato, com veiem cada dia, que tothom fa la mateixa foto. També jo, consti. I la botiga de souvenirs ven postals que són els mateixos punts de vista, ben enquadrats i tocats de color. L’escena clímax es produeix al vaixell. Va ple, (647 persones segons un cartell) i ocupem els límits de la coberta, sobre la barana, per contemplar les vistes.
La ruta elípitica que segueix el capità fa que en determinats moments la vista bona sigui a babord, d’altres a estribord, proa, o popa. Al començament, la foto és l’skyline de Manhattan, a popa, i de sobte, a babord, apareix pletòrica Miss Liberty. Ens abraonem sobre la foto com un sol home, telèfons i tauletes en mà, com exèrcits de charltonhestons baixant del Sinaí. Hi ha un silenci reverencial, una seriositat litúrgica. Les cares post-click, just abans de la propera foto, són de pura llibertat.