La Vanguardia 14 juny 2014
En un extrem tenim les veus que esperen que Felip VI sigui el garant dels equilibris de poder del postfranquisme (és un dir), mentre que en l’altre extrem tenim els cants de qui espera que el nou Cap d’Estat sigui el principi motor que arregli els desequilibris de la transició (és un dir). Tanmateix, les esperances que uns i altres han dipositat en el nou rei suposen una paradoxa que s’explica per les carències incrustades en el model de 1978.
La paradoxa és la següent: si és el Rei qui ha d’intervenir per solucionar, posem, el problema català és que la d’Espanya és una democràcia fallida, i els partits i les Corts i els governs són secundaris. Significa que la constitució no funciona com a mecanisme de solució de conflictes. Adversativament, si el Rei ha de protegir la consolidació de l’actual repartiment de poder és que s’espera que funcioni com un puntal de resistència contra les capacitats populars. Les esperances dipositades en Felip VI són, paradoxalment, la desesperança vers Espanya.
Les dues postures indiquen que el paper que la constitució reserva al monarca no és simbòlic en el sentit que el rei ha de ser un mer símbol; sinó que el que és merament simbòlic són els límits que la constitució estableix per als poders de l’Estat, incloent-hi el rei. La constitució resulta ser doncs un document simbòlic mentre el poder real en viu al marge.
La paradoxa incrustada en l’Espanya setanta-vuitesca és que la constitució concentra un poder discrecional en molt poques mans i facilita que les decisions de fons es prenguin fora de la pròpia constitució. És una constitució sense veritables garanties, ni per a les minories, ni en general per al control de la cosa pública. I tanquem el cercle: per tant, qui més ferventment defensa la constitució és qui pretén fer i desfer fora del seu abast simbòlic.
Té conseqüències. Hi ha moltes maneres d’explicar els alts i baixos dels 39 anys de joancarlisme. Però la que explica millor la ficció de prosperitat i democràcia és el deute. Números al final del felipisme. Les famílies espanyoles devien 152 mil milions d’euros. Les empreses: 209 mil milions. L’estat: 319 mil milions. Vegem-ho després de l’aznarisme. Famílies: 539 mil milions. Empreses: 650 mil milions. Estat: 389 mil milions. I després de ZP? Famílies: 870 mil milions. Empreses: 871 mil milions. Estat:736 mil milions. I ara avui. Famílies: 781 mil milions. Empreses: més d’1 bilió. L’estat: un pèl per sota d’1 bilió.
El deute és la metàfora perfecta perquè ensenya que allò que mai no vam tenir vam pretendre gaudir-ho igualment, com les garanties democràtiques. I ambdós forats són cada cop més profunds. Ergo: quan s’argüeix l’estat de dret contra el referèndum en realitat es demana que continuï aquesta ficció. L’oxímoron es clou bellament: els referendistes i els independentistes persegueixen que per fi hi hagi garanties –per això volen un Estat. Confiar en Felip VI per frenar-ho, paradoxalment, els dóna la raó.