La Vanguardia 6 juliol 2014
A Nova York es publiquen més de 100 setmanaris d’informació local, dels quals fins a 55 són al districte de Queens (a Queens, a més, n’hi ha una trentena en llengua no anglesa per a grups ètnics). Un d’ells és el Ridgewood Times. El primer número, mig en alemany mig en anglès, va sortir el 1908 i servia la comunitat d’obrers alemanys que van urbanitzar la carena boscosa de Ridgewood. Des d’aleshores, el setmanari surt cada dijous per explicar notícies microlocals. L’any 1989 van rebatejar-lo ‘Times Newsweekly,‘ per acompanyar l’expansió de la cobertura a altres barris tant de Brooklyn com de Queens, però a dia d’avui el diari duu els dos noms en lletra ultragòtica a la capçalera i tothom s’hi refereix amb el nom original.
Durant la darrera dècada, la crisi de la premsa ha fet tancar i aprimar molts diaris. Com que els setmanaris localíssims semblen sobreviure, els grans grups han anat comprant-los. Murdoch, per exemple, es va quedar amb 16 publicacions de Queens i Brooklyn. Però el Ridgewood Times ha aguantat independent de tot. La circulació ronda els 35 mil exemplars, que es venen sobretot en colmados i una mica a tot arreu. També compta amb subscriptors. N‘hi ha uns dos mil a Florida, segons Maureen W. Walthers, l’editora del diari: són ex-veïns ara jubilats. S’esllangueixen sota el sol i són fidels als localismes de Ridgewood. Val 50 cèntims de dòlar.
La redacció
La seu del Ridgewood Times és des de fa uns anys a la planta baixa d’una casa a adossada del residencial carrer Woodbine. És un apartament reconvertit, i la desena de persones que hi treballen tenen els escriptoris repartits per les habitacions. El menjador és l’administració i hi trobo una dona d’uns 45 anys que endreça un feix de txecs. Imagino que deuen ser dels comerciants locals i dels anuncis classificats (és la gran fortalesa del setmanari: jo hi vaig trobar el meu pis). Un parell de reporters tenen la taula al distribuïdor i escriuen en iMacs de fa 10 anys.
El cap de redacció s’està en un dels dormitoris i tot i que els tres cops que hi vaig hi és sol, veig que hi ha dues taules més. Té uns ulls inexpressius i baixa la barbeta per parlar: fa pensar en un brau. La postura de les espatlles és d’una certa pobresa psíquica. M’atén tan amable com sec, i les tres vegades em demana que torni un altre dia: sé entendre un no. Un segon dormitori té la porta tancada: direcció? Totes les superfícies horitzontals són plenes de papers i llibretes, cosa que explica la presència anacrònica d’arxivadors i carpesanos endreçats i/o esparracats. Enganxo un redactor fumant al carrer i m’explica que hi ha tres periodistes a jornada completa i tres més a mitja jornada. Sis periodistes, 35 mil exemplars: em trec el crani. “Avui no és bon dia per parlar,” em diu, “estem de dol.”
Notícies
Estan de dol perquè ha mort el fill de l’editora. Sobre la taula de l’administració hi ha una rosa amb una tarja de condol oberta. El silenci és notable. Aquest cop –el tercer que hi vaig– el cap de redacció es disculpa i se’l nota tocat. El mantra: “no és un bon dia per nosaltres.”
És 12 de juny i marxo a un cafè a llegir el Ridgewood Times. Notícies locals: una vintena de veïns s’han manifestat a la porta d’un vell hotel de Brooklyn que l’ajuntament ha reconvertit, unilateralment, en una casa d’acollida de famílies sense sostre. Fa uns mesos ja van inaugurar un refugi a prop i temen que el barri es torni Homeless City. Centenars d’artistes residents a Bushwick van obrir els seus estudis al públic: de mica en mica es confirma que Bushwick és ja la nova zona calenta per als artistes abans-de-triomfar i això fa apujar els lloguers. Un home que passava pel carrer és ferit de bala en un tiroteig sense aclarir. Hi ha una llista dels detinguts de la setmana a la comissaria del barri. Un lladre que robava cases de la part més residencial és finalment dentingut. Molts anuncis de botigues locals: electrodomèstics, tecnologia digital, eines de construcció, barbacoes. La contraportada és un mosaic de vals de descompte d’una licoreria: ampolla d’Absolute d‘1,75 litres, 33 dòlars. I l’article gran d’opinió, sobre l’última polèmica de l’administració Obama, no té cap interès.