Ausculta, Espanya
La Vanguardia 12 de juliol 2014
El progrés d’Espanya depèn de que la consulta es pugui fer amb la pregunta pactada per 2/3 del Parlament. La raó és senzilla: perquè l’única manera de parar la consulta, –l’única manera de funcionar sense tenir present el teixit que la sustenta–, és augmentant l’arbitrarietat dels poders públics i els grups i interessos que els tenen sota control.
Agradi o no, l’èxit de qualsevol reforma d’Espanya té avui un límit: que qui vetlla per la uniformitat d’Espanya no perdi el poder. Mireu la proposta federal del PSOE. O fixeu-vos que dels tres candidats a dirigir els socialistes, l’únic que accepta a mitges la consulta és l’outsider que perdrà, Pérez Tapias. (Hola Iceta). O guaiteu la reforma electoral municipal: que guanyin els guardians encara que perdin.
L’alternativa seria acceptar una cosa òbvia: que un govern pregunti a uns ciutadans si troben que l’estat és il·legítim no pot ser il·legítim. Al contrari: fa dècades que el pensament ha acordat que la principal condició de la legitimitat és poder qüestionar-la. Argüir els procediments de reforma de la Constitució és insistir en el problema: aquests procediments són la columna vertebral de l’arbitrarietat.
Les energies dedicades durant 150 anys a un encaix entre la subordinació i la col·laboració han estat malgastades perquè entrar en el joc espanyol és entrar en un intercanvi d’arbitrarietats sense garanties. Mireu les infraestructures d’aquests 35 anys: un sistema car, ineficient i corrupte, la lògica del qual només es justifica per una idea mística de la unitat. Hi ha alguna altra explicació a la desconnexió de València i Barcelona, entre elles i amb el mercat europeu? Els deliris en la gestió i ara privatització del Prat o l’espoli i abandonament del port de Barcelona són només manifestacions vistoses d’una lluita atàvica per rendibilitzar la subordinació política. El cost –unitat enlloc de progrés– és pertot. Mireu quines elits catalanes se’n beneficien: favors a canvi de silenci. Fins i tot qui aquí defensa un status especial per a Catalunya reprodueix l’esquema i dissimula que el desig d’un estat català és el desig d’unes garanties d’igualtat que Espanya ni sap ni vol donar.
La consulta és essencial per Espanya. Assumir-la seria el primer pas per reformar-se cap on fos –entendre els errors. Però no passarà. Molt poques vegades qui té el poder creu que el pot perdre –fins que és massa tard. Ens caldrà arribar fins al final.
I caldrà que Artur Mas (sí, ell) posi les urnes als col·legis. Sobretot si vol legitimitat de cara endins. Demostrar que pot complir amb la pregunta i que per tant podrà complir amb la resposta. Comprengueu: desobeir l’arbitrarietat de l’Estat, (tan legalista com falsa i prevaricadora), és l’única manera civilitzada i oberta de mostrar un amor autèntic cap a l’estat de dret, la democràcia i la dignitat de la dissidència. Si ens pleguem a aquesta Espanya la condemnem a ser així.