Busca conversa
Un home gros i alt, dret davant la barra, duu a la mà un got de 750cl mig ple (o mig buit) de cervesa de barril HB (de Munic) i també un color de capvespre inversemblant a les galtes. Un subratllat arterial a les còrnies. Coreografia un breu balanceig que el fa anar canviant el pes de cama, gira el coll a dreta i esquerra, no pas bruscament, amb la barbeta un pèl apujada, l’esquena en arc, la panxa enfora, esguardant ara les taules altes i rectangulars del fons, ara la part de la barra a la seva esquerra, ara el cambrer serbi, rodó, engominat, (que es fa el despistat, remenant neveres), ara el racó fosc amb una parella jove en una taula rodona. Busca conversa. La noia de la parella jove s’acosta a la barra i demana una krainerwurst i una amanida de patata al cambrer. Quan ja s’enretira, el nòvio, des de la taula, li diu ‘Emily, i una altra cervesa!’ L’home gros diu: “Emily! La meva neboda es diu Emily!” La rossa –la noia és rossa tenyida, postjuvenil, de pell gastada i dents pre-ortodòncia, com sorgida de l’Alemanya de l’est el 10 de novembre de 1989–, torna de seguida a la taula amb el nòvio –rapat, llargues i amples patilles, vestit de punk RDA– i deixa l’home gros i alt amb la paraula a l’aire: “l’Emily s’acaba de llicen…” Esbufega. “Una gran universit…” Capcot: “bioquím…” Brinda amb ningú i fa un llarg glop d’almenys 125cl, plaent, vital, rotund.
Busca una terra
El lloc és el bar del Gottscheer Hall, i per aquest motiu la conversa del borratxo es pot estirar fins el 1247. És l’any que l’arquebisbe d’Aquileia –al nord d’Itàlia– va donar als comptes d’Ortenburg –del sud d’Àustria– un tros de terra ‘inhabitada’ de l’actual Eslovènia –al sud-est, a tocar de Croàcia. Visicituds al marge, el llogarret va ser poblat per bàvars, va esdevenir ciutat el 1471 (per gràcia de l’emperador Frederic III), i així va anar fent entre atacs otomans i sacres imperis. Els naturals de la ciutat i regió de Gottschee (avui Kocevje en eslovè), que havien estat regió autònoma sota domini imperial napoleònic, que a finals del XIX, com tothom, havien començat a emigrar cap als EUA, i que després de la Gran Guerra van esdevenir incòmodes iugoslaus, van trobar-se amb el final de la història l’any 1941. Els alemanys i italians van repartir-se la zona, i Gottschee va caure sota domini italià. La terra, això és. La gent, com que parlaven alemany, van ser reubicats (forçats, sostenen) en zona del Reich i els van microfilmar tot l’arxiu parroquial per documentar la puresa de la seva raresa ètnica. Acabada la guerra, vençuts els nazis, van ser expulsats del nou assentament i ja no van poder tornar al vell. Vagaren pels camps de refugiats, es dispersaren, i qui tingué sort fou acollit pels cosins instal·lats a Amèrica. Especialment a Queens, NY.
Busca cançó
El seu dialecte medieval de l’alemany encara l’ensenyen al local, sobre el bar. “Avui som tot just 500 socis, i envellits,” em diu l’home de les galtes crepusculars. Diversos són els símptomes d’aquesta decadència. La foto de l’últim gran equip de futbol, d‘1m quadrat, és de 1963. Un mapa de la regió original amb els noms en alemany, encara més gros, fa pena d’esgrogueït. L’expositor amb 43 plaques daurades amb els noms dels membres de la comunitat morts al Vietnam és en un racó. “Els fills creixen, estudien i es dispersen pel país. Els meus a New Jersey, casa amb jardí, tu diràs.” L’associació viu d’organitzar banquets de noces, comunions, i quinceañeras als immensos menjadors que hi ha per tot l’edifici. La majoria de clients són equatorians i mexicans. La jukebox té èxits del rock anglo-saxó dels 70 i una col·lecció de folklore alemany. Un dollar, tres cançons. Poso Marmor, Stein und Eisen bricht: “el marbre, la pedra i el ferro es trenquen -el nostre amor, no.” Al passadís hi ha penjades les fotos de les miss Gottscheer des de 1956. “Abans les votàvem els socis, ara no hi ha prou noies i l’escull la junta.” N’hi ha de grasses, primes, guapes, lletges… Em sembla que em miren amb un orgull de protagonista, i a través dels anys, amb vergonya. De la sala del fons, arriba una bachata: “Quiero apoyarte contra mi pecho/ aunque no pueda llevarte al lecho.”