La Vanguardia 1 d’Agost 2014
Vaig passar mitja nit a Magaluf, esbarjo mallorquí de britànics, i mitja a s’Arenal, esbarjo d’alemanys. Vull veure si hi ha diferències entre uns i altres, ara que fa 100 anys que els besavis dels uns i dels altres començaven a matar-se per Europa. N’hi ha. Tornant a casa no podia treure’m del cap que els britànics semblen alemanys maleducats. L’empleat del súper de Magaluf m’havia dit que a partir de les quatre la cosa es desmadring, i un tallador de pernil de s’Arenal que fa 20 anys que hi treballa em va jurar que no aniria a Magaluf ni cobrant el triple. Diria que la raó és que les alemanyes van molt menys begudes que les britàniques: potser coneixen millor els seus mascles.
L’espectacle, però, no deu ser diferent al dels guetos turístics de la costa de Turquia, de les illes gregues, d’alguns racons de l’Adriàtic, del sud d’Anglaterra, de les guinguetes de la Costa del Sol, de Benidorm o de la Plaça Reial. Si ets barceloní és difícil escandalitzar-se sense impostures. En aquests destins ha de ser senzill percebre-hi la mateixa impunitat amb la que els britànics esnifaven cocaïna a les gandules de la platja o amb la que un gran cartell de leds a S’Arenal anuncia porno en viu amb el dibuix d’un cunnilingus i unes lletres de colors que diuen, en alemany, que “la figa serà llepada”.
Diferències: a la porta d’un club d’striptease de Magaluf, la noia d’ulls megablaus que fa de reclam, vestida només amb un tanga i uns triangulets als mugrons, és de Newcastle, i a dins, totes britàniques. Turistes: vas a l’altra punta del món per acabar al restaurant típic del lloc d’origen. En canvi, la prostituta que prova de caçar els poc afortunats de s’Arenal és búlgara (30 euros) i al club d’striptease abunda l’exotisme (12 euros el cubata). Però és notable que tant en el camp germànic com l’anglo-saxó, tots són blancs, tots tenen aquell color de cabell que no saps si és gris, ros o castany assolellat, i mostren el mateix ventall de gamba a l’epiteli. Són els besnéts. Les respectives minories ètniques no hi són.
Els únics negres són segurates o venedors ambulants de parafernàlia: triomfen les ulleres amb llumetes i les orelles de Minnie Mouse. A Magaluf topo amb un senegalès que parla anglès millor que tots els presidents espanyols junts i a S’Arenal, amb un tunisià d’alemany admirable. A tots dos camps hi ha un equip de televisió, i mentre una reportera aguanta estoicament que uns nois de Birmingham li posin a la boca un fal·lus de plàstic negre com si fos un micro, la productora, que és de Palma, m’explica que fa deu anys que fan el mateix reportatge per ITV: “només canvia la droga de moda.”
És un ritual i es nota l’expectativa. S’hi aboquen accelerant: imagina que hi vas i no et menges un rosco. Des de la perspectiva dels besavis, es deu poder argumentar el progrés de la civilització. Posats a ser el vàter d’Europa, almenys els tens tots concentrats i aquí pau i després Darwin. A diferència de fa 100 anys, fins i tot els morts somriuen.