article de www.elsingulardigital.cat
Avui és l’últim dia que el Jordi Cabré és director d’aquest diari. El Jordi el vaig conèixer quan era un advocat que buscava hores lliures per escriure. Volia ser novel•lista, però no s’hi atrevia. Feia temps que tenia una novel•la al calaix, una sobre bruixes, que anava refent i refent. He conegut molta gent així. Professionals joves que sempre han fet el que calia. Intel•ligents, cultes i refinats que han acomplert les espectatives. I que tenen el que ells anomenen “un somni”. El d’escriure novel•les és molt comú. Em va deixar llegir la seva novel•la, i em va agradar. Jo tenia disset anys i també volia escriure, i em va semblar que aquella novel•la ensenyava el sacrifici que cal per construir un món autònom, amb veus, memòries i objectius diferents. Aquell mecanoscrit potser era prematur, un pèl llarg, es recreava en algunes descripcions, hi havia gana, obsessió, vanitat. Però era una bona novel•la i el Jordi havia fet múscul. Al cap d’un temps la novel•la va ser publicada, i va ser un èxit. Va guanyar el premi del lector de l’Odissea i es va vendre força. La vaig tornar a llegir i havia canviat molt. Ritme, concisió, generositat. Em va fer molta enveja veure com el Jordi havia après a callar. A tallar. A triar. A jugar-se-la.
Van venir més novel•les, Rubic a les palpentes és la millor, i de mica en mica la seva signatura va anar apareixent en alguns diaris; el Punt, l’Avui, les ràdios, la tele. Però el Jordi encara era un advocat que feia mans i mànigues per poder escriure. Cada cop que li suggeria deixar la feina i concentrar-se en escriure em parlava del vertigen, de saber si en seràs capaç, si podràs renunciar al luxe de tenir una bona feina i un sobresou literari i confiar en el teu talent, o en la teva obessió per escriure. Ets un covard, li deia jo. I ell somreia, perquè odia la confrontació, i em parlava del seu fill i del futur.
Però aleshores va començar a dirigir el Singular i a escriure més i més als diaris i ser més present en els debats, els dinars i el moments que compten, que et permeten escoltar, saber, entendre. Viure envoltat d’escriptors, periodistes, artistes i polítics li va permetre viure un tros important de la seva vida com un escriptor, i no com un advocat. El seus articles van començar a canviar. Sempre li he recriminat la seva tendència a buscar, reclamar i assenyalar l’ànima de les coses. Que si l’ànima per aquí, que si l’ànima per allà. Ahir ell en feia una referència en el seu article sobre el Singular. Però de mica en mica s’hi va introduir un discurs més d’avui, que se sent còmode amb expressions com “la societat líquida” i amb models vitals ultratolerants, lluny de qualsevol enfrontament. Pardigmàtic, en aquest sentit, l’article que va publicar fa uns mesos a l’Avui sobre el sadomasoquisme. El Jordi forma part d’una corrent nova del catalanisme, una corrent relativista en la moral, espiritual en la política i racional en la vida. I que a l’hora d’expressar emocions és maldestre o una mica cursi. Aquí al Singular l’hem vist fer-ho sovint en el seu article diari. Contradictori, antidogmàtic i deliberadament càndid. Una vegada va escriure una editorial i després la seva columna n’era una argumentació en contra.
Aquest catalanisme és generacional, fill del moment, i hi és a ERC, a CiU, i en alguns d’IC-V. Aquest catalanisme no només no entén perquè ERC i CiU no s’entenen, cosa que no entén gairebé ningú, sinó que pensa que la solució del nostres mals passa perquè s’entenguin i hi hagi amistat. Tendir ponts i sobiranitzar els autonomistes. Per això aquest diari és així. Per això sovint el Jordi s’ha ficat en problemes, per no controlar, per no tenir mala llet, per considerar-ho tot a fi de bé. No sempre els ha solucionat de la millor manera, però sempre s’ha mantingut ferm i esperançat en el projecte; i això en els temps que corren no és gens fàcil, ni surt gratis.
Ara diu que plega, però és irrellevant. L’important és que ha plegat d’advocat des de fa unes setmanes. I que es llança a provar-ho. Li ha anat bé, totes les ponen i etc; però té una idea, una manera pròpia de defensar-la i està disposat a dedicar-s’hi constantment. Això sí que és una bona notícia.