La Vanguardia 15 de Novembre 2014
No, els independentistes no són contraris a la llei, ni els unionistes al vot. Però que els independentistes creguin que el millor instrument disponible és el vot, i que els poders de l’Estat creguin que el seu és la llei, té conseqüències. Els discursos compten, qui digui que se’ls endú el vent es fa l’ingenu. Els discursos dominants són l’horitzó de referències polítiques, morals, intel·lectuals i fins i tot estètiques. Tothom vol poder i llibertat, però la majoria de la gent també necessita mirar-se al mirall i reconèixer-s’hi.
No és casual que la defensa del dret a autodeterminar-se hagi agafat volada just quan les primeres generacions educades en democràcia han accedit a alguns ressorts de poder. L’escola democràtica ha estat l’abocador de totes les hipocresies de la transició i, alhora, el mecanisme pel qual les generacions del franquisme han intentat que les següents s’estalviessin els seus traumes i repressions. Així, l’esperit democràtic que el relat oficial diu que impera des del 78 s’ha convertit en l’horitzó polític mínim, mentre que en el pla moral, com arreu d’Occident, la norma és l’individualisme.
Excloses les veritats sagrades, l’individu té com a principal missió moral i política no pas l’obediència, sinó la creació d’una personalitat moral pròpia. És el que s’espera d’algú fet i dret. La ideologia del nostre temps sosté que si vols una cosa, i la treballes amb certa pulcritud formal, i no fas mal a ningú, no hi ha cap motiu per negar-te el dret a provar-ho i aconseguir-ho. És una ficció, però dóna sentit a les obligacions de cadascú. L’autodeterminació -individual i comunitària- es pressuposa. És la imatge que esperes veure quan et mires al mirall.
Que el nostre debat sigui entre el discurs del vot i el discurs de la llei té conseqüències perquè quan els discursos s’expliciten es veuen els límits psicològics de l’ambició. Saber què és raonable imaginar configura una latitud moral.
Políticament, el discurs de la llei ens encamina cap a una Espanya amb dificultats per evolucionar -errar i aprendre-, en la qual el poder és en mans de qui té marge per ser arbitrari o té accés als racons obscurs. La virtut principal és l’astúcia procedimental. La intel·ligència equival a la memòria. La manera de triomfar a la vida comença per l’obediència.
Si guanya el discurs del vot -més enllà del sí i del no- l’esperit democràtic s’imposa sobre la matèria estatal. Tot el sistema d’incentius canvia, tot el sistema justificatiu canvia, totes les legitimitats canvien. La virtut principal és la persuasió. La intel·ligència equival a la imaginació. Es triomfa des de la singularitat.
La resistència de l’Estat a fer un gir a l’estil canadenc o britànic potser és la inevitable conseqüència de trenta anys de por al pluralisme. Potser és un error estratègic, com diu la premsa internacional. Encara que no ho fos, continua sent una tragèdia per als espanyols. La de sempre, per cert.