article de el singular digital
Suposo que la campanya del PSC, almenys una part, l’ha fet un cop més l’agència de publicitat SCPF, o alguna pseudo-agència paral·lela a SCPF, que és el que es porta quan no vols que es noti molt que és la mateixa que fa la publicitat de l’Ajuntament, d’alguna conselleria, de…etc. Res de de nou sota el sol. No ho he comprovat, però és igual, ni acuso ni excuso: les relacions entre agències, partits polítics i institucions són força inconfessables, però són a l’hora inapel·lables: si a un polític li agrada un estil mentre és candidat, quin mal hi ha en què mantingui el criteri quan és al govern? Una altra cosa és que facturar a un govern sigui millor que facturar a un partit. Tot suma i es resta. En fi, que no és aquest el tema.
Dic que ho suposo perquè l’estil tarantinià i estripat dels cartells més agressius té aquest aire informal, sense pretext evident, de l’agència en qüestió. Especialment el cartell on apareixen les ombres allargades de quatre individus obscurs sobre fons vermell i el titular que hi ha en el títol d’aquest article.
És un anunci que sí, que val, que és brut i demagògic, que dóna arguments al Losantos, que és mediocre, navaller i que demostra que els socialistes confien més en la por que en la democràcia. És estigmatitzador i tot el que vulguis, però denota un cert grau d’auto odi que no havia entès fins aquesta campanya. Entenc que el PSC-PSOE necessita atiar el fantasma del PP per tal que el seu electorat aixequi el cul de la cadira el proper diumenge; però l’argument que està utilitzant l’esquerra espanyola per aconseguir-ho és gairebé explícitament: “el PP és el dimoni”. El dimoni. Escuat. L’extrema dreta, els feixistes, racistes, totalitaris, proterroristes, assassins de nens iraquians, mentiders compulsius, malalts mentals i retardats històrics. Com és evident, és insignificant si això és veritat o no, no és el tema que estem tractant, el que és veritablement significant és fins on han de tibar la corda els socialistes per a demostrar que ells són diferents. Vull dir que ni en les polítiques, ni en les propostes, ni en els gestos reals, ni en els resultats, ni en el sectarisme, ni en la mentida permanent dels seus portaveus, ni en les mitges veritats estadístiques, ni en la demagògia, ni en la corrupció, ni en el projecte de futur, ni en la idea d’espanya, en res de res de res hi ha cap diferència prou llampant entre ambdós per a poder-ne fer un cartell electoral. Els socialistes només ens han sabut dir: a) som optimistes (que és una altra manera de dir: podem estar millor. És a dir, no te’m desanimis encara que en tinguis motius raonables.) i b) ells són el dimoni i nosaltres no.
El cartell en qüestió és, doncs, fàcilment aplicable al govern socialista, sense que canti gens. És el que té començar a exagerar-ho tot, arriba un moment, no saps com, que has passat de la paròdia a la sàtira de la sàtira a l’insult i de l’insult a les mans. Espanya fa molt de temps que comença igual i acaba a la fossa comú.
Per això aniré a votar el diumenge. Votaré CiU o ERC. Ja tinc decidit a quin dels dos; però no vull entrar a argumentar perquè o contra què. Jo voto catalanista, i qui pregunti més és que no m’ha entès. Fins i tot en el pitjor dels casos de cadascun d’aquests dos partits, la seva simple presència obliga a pactar i obliga als espanyols a parlar més a poc a poc, com es fa amb un estranger que no entén gaire la llengua. Crec que utilitzar el vot de càstig contra els partits catalanistes en un context d’ocupació, de submissió o de perifèria(diguin-li com vulguin) és no entendre la debilitat en la que ens trobem. Abandonar la trinxera perquè el General ho porta fent malament quatre anys, perquè està mal cavada o perquè ataquem malament o infructuosament és cedir territori; tan se val que de resultes ens canviïn el General. Per bo que sigui el nou, tindrà menys terra a defensar. Pots unir-te a una guerrilla, t’ho passaràs bé i no patiràs la disciplina; però seràs una anècdota. Llençaràs el vot. I llençar el vot en moment com el nostre és llençar amb ell el país.