La nit electoral me’n vaig anar a dormir amb sensació de derrota. 25 diputats del PSOE a Catalunya. ERC perd 350 mil vots. CiU 60 mil. Espanya creix a Catalunya. El catalanisme continua el lent camí cap a l’extinció. La gent viu domesticada. I etc.
Però han passat els dies i amb el cap més fred he arribat a tres conclusions.
1. Aquest cop més que mai, el PSOE ha guanyat gràcies als vots catalans. La distància amb el PP és francament petita, i si el PSOE no hagués augmentat en vots i diputats a Catalunya, si hagués baixat tant com es mereixien, avui el PP seria el partit guanyador. No tinc res contra el PP que no tingui també contra el PSOE, però és evident que la lectura que cal fer dels resultats és una lectura anti-PP més que pro-PSOE, i no és per desanimar els profetes de la primavera dels pobles, però tinc la impressió que el vot útil al PSC no és un vot d’esquerres, ni és un vot per frenar la dreta. No és un vot comunitarista contra el neoliberalisme. No és el vot dels demòcrates contra els republicans. És un vot contra el PP de boicot, el PP de la recollida de signatures contra l’estatut, el PP que en el debat televisiu seguit per 1 milió de catalans diu que la llengua castellana està perseguida a Catalunya. I aquí tothom coneix la realitat: sigui catalanoparlant o castellanoparlant o urduparlant. És un vot anti-espanyolista el que ha fet trempar els resultats del PSC. I això, malgrat que el PSC és un partit lamentable, que guanyant ja ha acomplert la seva única promesa electoral, que és la porta de l’espanyolisme light a Catalunya i que ha col·locat de President un senyor que l’endemà de l’aprovació de l’estatut del 30 de setembre ja declarava que volia fer-hi 60 esmenes (les mateixes que està considerant el T.C.), és una bona notícia per Catalunya. La clivella que mobilitza la gent és la del catalanisme, més o menys radical, i el que l’enerva és la propaganda nacionalcatòlica. El PSC ha estat el vot útil dels anti espanyolistes. Hi ha precedents que ho avalen: l’any 82, amb Felipe fent el guapo, essent imaginatiu i intel·ligent, abans de la Loapa, dels Gal i de tot plegat, el PSC va obtenir encara més vots i més percentatge, i 25 escons com ara. ERC no va obtenir cap escó. I CiU, 12 (i en tenia 43 al Parlament català, 5 menys que ara). A les següents eleccions catalanes, CiU va obtenir 72 diputats. 72. Catalunya d’esquerres i espanyola?
2. La direcció del PSOE no és imbècil. Saben que el PSC tot sol treu 750 mil vots. I que el president Zapatero, l’expresident González i la marca PSOE en treuen 1,6 milions. Saben que això no és normal, que no es deu només al diferencial de participació, que per davant del caos de rodalies, de les apagades, de les infraestructures i etc, hi ha la dignitat. El PSOE ha descobert que encara que ho facin manifestament malament, mentre no amenacin amb la unitat sagrada de la pàtria, amb els tancs i amb la llengua, la gent els considerarà el dolent útil. El dic estúpid. Però el PSOE també ha descobert que CiU tota sola, aguanta. El PSC sol, no, però CiU, sí. Que malgrat el perill del PP, malgrat tenir els mitjans d’esquena, malgrat no tenir cap poder ni espectativa, malgrat la depressió generalitzada, hi ha un número gens menyspreable de votants que independentment de qui guanyi (PP o PSOE) recolzaran el partit nacionalista per excel·lència. Això, sumat a les raons que he exposat al punt 1, fa de CiU una força clau per ajudar-los a entendre què dimonis passa a Catalunya. Sense el catalanisme, Catalunya (i els resultats espanyols també) no es pot entendre. Per això Zaplana plega, per això Gallardón aguanta.
3. La crisi d’ERC és una bona notícia. No per la pèrdua de vots en si (això és una desgràcia), sinó perquè ensenya que l’estratègia d’ERC no es correspon amb el sentiment dels seus votants. Aquestes eleccions han demostrat que les quotes de poder o els càrrecs no són determinants: ho és l’esperit amb el que treballes per preservar d’una manera o altra el dret a ser, sense alterar el progrés ni la pau social. El pacte ERC-PSC és legítim, jo no dic que ERC només pugui pactar amb CiU, seria una suïdici tenir una sola opció (com IC-V amb els socialistes), però per pactar amb el PSC has d’aconseguir alguna cosa més que una llei que digui que ets Vicepresident, la conselleria de cultura i la gestió d’unes conselleries amb el pressupost tancat, impassibles davant la ideologia. Si a canvi, ERC ofereix silenci i bones maneres, està fracassant a l’hora de representar els seus votants. En aquest sentit, en el primer tripartit ERC era més fidels al mandat dels electors, amb Dragon Khan i Perpinyà inclosos. La crisi d’ERC evidencia que els electors catalanistes no han perdut l’esperança i que no són idiotes. No se m’acut millor manera de tornar a començar.