La Vanguardia 17 Gener 2015

El primer hivern comença quan tanquen les parades de sucs que hi ha al carrer. Són uns remolcs petits, recoberts de plafons de llauna, amb una finestreta lateral. A dins hi ha només una nevera, un triturador de fruita, un exprimidor d’ídem i un metre quadrat lliure per operar. Amb prou feines hi cap una persona. N’hi ha per tota la ciutat, però la que hi ha davant del meu despatx l’ocupa una brasilera que es diu Bruna. És ballarina clàssica i va venir a Nova York amb un visat de turista a fer carrera. Fa sucs. Hi és il·legalment, i la subcontracta un veterà de la guerra d’Iraq de 1991, que no li demana papers. Aconseguir un número de seguretat social, amb tot, tampoc no és tan difícil.

La Bruna fa sucs des d’abril fins a finals de novembre, que és quan comença el primer hivern. La parella de policies que vagaregen per aquells carrers es posen una samarreta de coll alt sota la camisa, els estudiants es resisteixen a treure’s la roba torrada d’octubre, combinada amb sabates clares, i ho compensen amb les primeres bufandes, encara estètiques, i uns gorrets de lolita i lolito que posen més calent que no escalfen. Els sucs de la Bruna són estiu líquid, records de bon humor, i quan tanca per tornar a provar de ser ballarina, ara en performances contemporànies, socialment crítiques, saps que el primer hivern, de tons mediterranis, és a punt de fer-te caure el cel a sobre.

‘Long Johns’

El segon hivern comença quan ja no hi a cap llumeta, cap expectativa embolicada, cap marge a la targeta de crèdit per escalfar-te el cor. Els avets que no són de plàstic s’acumulen al carrer i són recollits pels serveis públics de l’ajuntament més poderós del planeta. Fins a tres quarts de febrer, la ciutat es torna un formiguer de burques impermeables i un educadíssim mal humor. Quatre o vuit setmanes que són la prova que la ciutat més civilitzada mai imaginada pels cosmopolites d’aquest costat del Mississipí s’aguanta sobre una refinada forma d’hipocresia descongelant.

Les amples avingudes de Manhattan es converteixen en acceleradors de partícules. El vent cavalca els deu graus sota zero, acaricia el riu Hudson i l’East River fent un tirabuixó, en recull delicades gotes d’aigua, les converteix en puntes de sageta microscòpiques i les llança furibundament contra la cara dels vianants. Importen sobretot els estrats: sota l’anorac, el gorro terrorista i la bufanda espessa, hi ha un jersei de iaia, una camisa de seminarista de Vic i una samarreta imperi de microfibra. Sota uns pantalons de qualsevol mena, la peça més important de tot l’hivern anuncia la descoberta de l’erotisme de l’utilitat: els long johns, calçotets fins als turmells. Són la reserva de la salut mental, autèntic pilar del progrés intel·lectual, raó de la resistència imperial.

El fred és al cervell

El tercer hivern pot durar fins a mitjans d’abril. Clapes de gel brut resisteixen a les obagues dels carrers menys transitats de Brooklyn i Queens, i la fermesa mental dels brokers més despietats de Wall Street és posada a prova per intermitents dies de neu, fets dels mateixos flocs esponjosos del novembre, però desposseïts de tot romanticisme. Els ahs! i ohs! infantils de la tardor es tornen renecs de vell adolorit, i els blogs dels poetes urbans s’omplen de versos assonants que assenyalen la impassibilitat de la natura. El tema de conversa és el temps del clima: l’hivern sembla no voler acabar-se mai.

Aleshores, un dia, potser un nou de març o un sis d’abril, inesperat com un esternut, el termòmetre marca 10 graus Celsius. La ciutat desperta determinada en una conspiració suïcida. Els homes de barba decimonònica i les dones sense un gram de teixit adipós rescaten bermudes i biquinis, omplen les carmanyoles de col verda, prenen una manta irrisòria i s’atrinxeren a la gespa humida dels parcs a defensar l’arribada de la primavera. És igual la pell de gallina, la tremolor de les articulacions i el blau celest dels voltadits. La temperatura és un estat de l’esperit, una conquesta moral, la humanització del destí inexorable de les estacions. El tercer hivern és la prova definitiva del caràcter novaiorquès: la primavera ets tu i els gratacels no tenen límit.