La Vanguardia 7 febrer 2015
Part de la reacció de l’independentisme amb Podem és enveja. Enveja de la determinació, de la voluntat de poder: ho vols? Que es noti. Davant del fracàs històric de l’esquerra pura, Pablo Iglesias és el retorn a la pregunta bàsica: quant diu que costa? El pacte de Syriza amb les bèsties aquelles per tal de governar no és gaire diferent del vertiginós gir al centre de Podem d’ençà de les europees.
Feia temps que no es veia tan clar el preu que cadascú es disposa a pagar. L’escassetat de recursos obliga i la partida es juga a la vista de tots.
Des del començament Podem s’ha espolsat els principis: són populistes explícits perquè el populisme guanya, perquè l’hiperlideratge funciona, perquè és més rendible caricaturitzar la casta i el poble i deixar que la vanitat de cadascú faci la resta que no exigir-se rectitud. Maquiavel, no el Joan petit quan balla. Predicar el “pa i treball” de Lenin i no el marxisme-leninisme. Diu Iglesias al seu últim llibre -tan dolent com astut- que l’estratègia consisteix a “no fer el que faria l’esquerra”. Li fas el discurs banal a la massa mentre a l’esquerra militant li piques l’ullet. No manipulen, és que han decidit pagar el preu de guanyar i es nota.
Si cal, pactant amb les pors de la casta de Barcelona, que són diferents. El progressiu despullament dels interessos assenyala que el temps de les oportunitats és madur. Les elits, els intel·lectuals i els acadèmics que durant quatre anys s’han oposat a l’autodeterminació sense pagar el preu, que s’han passat quatre anys fent veure que els preocupaven les garanties democràtiques, quatre anys alternant el subratllat del freak amb l’ocultació del desequilibri de poder, ordint metàfores sobre passions col·lectives, amplificant romanticismes i irracionalitats, ara han trobat una factura a mida. A saber: fer valer simultàniament Podem i la recuperació econòmica del PP.
Aquests equilibristes confien que hi ha xarxa: que Podem sigui prou fort per frenar el secessionisme però prou feble per deure favors i que la gent d’ordre noti la recuperació com els gossos de Pavlov, abans al cervell que a l’estómac.
Tothom paga. Les reformes que ha fet el PP, el tempo de la pujada i baixada d’impostos, són l’aparença d’una situació ascendent. La salivera, Pavlov. La veritat és que Espanya és molt lluny de solucionar cap dels problemes reals de la seva economia: la incapacitat de formar gent que pugui fer coses que a fora vulguin comprar, per exemple, o la de crear un ambient on qui vulgui fer, pugui fer i faci. El preu que paga el PP és l’estancament d’Espanya: saliva per avui, saliva per demà. I el del PSOE, pobrets, una rendició moral resumida en un codi penal autoritari.
Mentre l’última enquesta del CIS diu que puja Podem i baixen les preferències federalistes dels espanyols, Artur Mas, Oriol Junqueras, Antoni Castellà, David Fernández i tots nosaltres haurem de recordar que el preu o te’l poses tu o te’l posen els altres, però l’acabes pagant sempre. La part bona és que en temps d’oportunitats no hi caben victimismes.